dimarts, 10 de novembre del 2015

Trencadís Musical



Teresa Ciges. Periodista
Amàlia Garrigós. Periodista
Entrevista publicada En Saó al nº 393, corresponent a maig de 2014. Ací pots fer-te amb un exemplar
ENTREVISTA A NOVEMBRE ELÈCTRIC, EVA DÉNIA, SENIOR, SITJA, FELIU VENTURA I ORXATA
L’esclat de la música en valencià va començar a mitjan anys 90, un fet que ha creat una saó que continua creixent. En ple segle XXI, el País Valencià compta amb un patrimoni musical sense precedents, un ventall de diversitat estilística farcida de qualitat. Ací en teniu una mostra. Sis creadors amb sis perspectives diferents que reflexionen sobre el present i el futur; la demanda del públic o la normalitat anòmala de cantar en valencià. Ells formen part del trencadís d’un país de música.
–Considereu que hi ha un esclat de creadors musicals al País Valencià en el que portem de segle XXI?
–Novembre Elèctric: És evident que cada vegada l’escena musical és més po­tent i sobretot de més qualitat, tot i que el millor està encara per passar. En el nostre cas és curiós perquè veiem l’escena des de Madrid, però ens adonem d’aquest boom.
–Senior: A mi em sembla que al nostre país sempre ha existit gent fent bona música. Crec que ara es fa més palés i coneixem més músics per les noves tec­nologies, però València sempre ha estat terra de músics.
–Sitja: És cert que gràcies a les noves tecnologies hi ha una accessibilitat crei­xent als mitjans de creació i producció. Hi ha un terreny obert per a la creació i l’expressió cultural.
–Feliu Ventura: A això hem d’afegir l’existència d’un gruix de referents pròxims i el fet que s’intueix un incipient circuit per a la música en valencià.
–Orxata Sound System: A més a més, gran part dels grups els formem gent que ens hem criat en les línies en valencià. Segurament, aquesta gent viu la llengua amb molta més normalitat que genera­cions anteriors, que havien de batallar més perquè no semblara una marciana­da cantar en la seua llengua. També el sorgiment del Col·lectiu Ovidi Montllor ha servit per a multiplicar més tot açò.
–Eva Dénia: És evident que la música feta en la nostra llengua viu un moment daurat, però no sabria dir a quines raons obeeix. Precisament, l’esclat de la música en valencià s’ha produït en un moment en què l’ús social de la llengua ha decaigut. L’única explicació que se m’acut és que als valencians ens agrada anar contracorrent. O potser estem superant l’autoodi?
–Es parla molt de quantitat i qualitat. Quina és la relació al vostre parer?
–E.D.: Hi ha una relació directa. La qualitat va augmentant a mesura que es multipliquen les propostes. També és veritat que els músics joves que comen­cen ja tenen uns referents, no parteixen de zero i compten amb escoles de música on formar-se.
–F.V.: Al meu parer és desigual, però dintre de la quantitat, el nombre de pro­postes amb qualitat és proporcionalment més elevat.
–Orxata: En aquest cas, en general hi ha més quantitat i més qualitat, tot i que evidentment també hi ha molt d’amateu­risme que fa que la qualitat de vegades es ressenta. Però això és qüestió de per­severança i d’intentar regenerar el teixit musical valencià.
–Penseu que estilísticament hi ha diversitat?
–Senior: Sí, en els darrers anys han aparegut creadors que diversifiquen la música feta al País Valencià. Tenim de tot: folk autòcton, rock, jazz, heavy metal, instrumentals, hip-hop
–Sitja: Hi ha menys diversitat de la que fóra desitjable, perquè encara imperen molt els clixés i hi ha molta importació estilística passada pel filtre lingüístic.
–E.D.: Ara es fa de tot i es veu amb naturalitat. Realment, el que està passant al món de la cançó en valencià és d’una normalitat anormal. El que no veig tan normal és que les dones no s’hi hagen incorporat massivament. Vull pensar que estan esperant el moment oportú d’eixir a la pista i acaparar-ho tot, perquè els conservatoris estan plens de dones! Mentrestant, no aniria malament una mica de paritat, per exemple en els jurats dels premis. Les dones escriuen i entenen de música.
–Com veieu el futur d’aquest esclat musical?
–F.V.: Atenent a la història, en el taronger de la música en valencià hi haurà poda i esporga. Per una banda, la que farà el mateix públic, i per l’altra, la que inten­taran fer les institucions segons criteris partidistes. Per això, crec que l’única eixida favorable és l’autoorganització i la defensa dels drets dels treballadors.
–E.D.: Vull pensar que s’està consolidant una generació d’on eixiran noms impor­tants que serviran de referent a futures generacions. A València hi ha unes veus que ja les voldrien en altres llocs i un planter musical excepcional!
–Orxata: De fet, el més important és que continue havent relleu generacional i que, si hi ha grups que van desaparei­xent, n’apareguen altres, si és possible de millor qualitat i discursos renovadors.
-N.E.: Jo veig el futur amb molta espe­rança. Tenint en compte aquest punt i la situació econòmica i social que vivim, només es pot anar a millor.
–Senior: Exacte. Això sols pot anat en una direcció: cap amunt. El fet que els qui manen estiguen apretant-nos tant fa que nosaltres, els creadors, ens sentim més units i creem amb més força i determi­nació. En realitat, hauríem d’estar agraïts a tots els feixistes: gràcies a ells estem coneixent-nos millor.
–Considereu que hi ha un públic sufici­ent per a l’oferta?
–E.D.: Clar que hi ha suficient públic! El que passa és que els mitjans de comuni­cació no ajuden a fer-ne difusió.
–Senior: Crec que no. Ací sempre l’oferta ha superat la demanda. La cultura en general no és prioritària en la vida diària de la societat valenciana. Tothom es baixa música per Internet, però no acaba d’en­tendre que cal pagar per ella per fer que nosaltres, els creadors, seguim fent-la.
–Sitja: Depén del tipus de públic que pretengues. Si l’ambició és alta, el públic és inesgotable. Si la pretensió és pro­vinciana, doncs aleshores la limitació és evident. La nostra música no mira cap limitació que no siga la de compartir l’idi­oma musical que fem servir, i això fa que el públic siga infinit.
–I penseu que caldria tindre suport institucional per crear una indústria musical sòlida?
–F.V.: Cal un suport institucional ade­quat, si no ja sabem com de perjudicial és el suport institucional. Qualsevol que intente fer política cultural des de dalt cap a baix s’equivoca vinga d’on vinga.
–Orxata: Al País Valencià no és que no hi ha hagut una política cultural proactiva, sinó que s’han posat pals a les rodes de la gent que fa cultura. Només en deixar de tindre una Generalitat en contra de la cultura ja avançaríem molt. La resposta a com s’hauria de materialitzar aquest suport hauria de ser fruit d’un gran diàleg, no només amb les generadores de cultura, sinó també amb les usuàries, intentant que no siga una cultura que ge­nere elits culturetes, potenciant la cultura crítica, comunitària, arrelada al territori i en continu diàleg i auditacions.
–N.E.: És evident que sense suport es compliquen molt més les coses. No dic ajudar, dic no perjudicar. Si fomentaren la creació de festivals, si donaren suport a les organitzacions que lluiten per la nostra cultura, si invertiren més en el pa­trimoni propi i menys en la F1, ja faríem una festa!
–Sitja: No cal només suport institucional. Trobem a faltar una indústria pròpia que canalitze adequadament eixe suport. En un món utòpic no caldria cap tipus de suport, les coses simplement serien de manera natural. Ara per ara, un suport institucional és necessari, però caldrà veure com és. El suport ha de ser en les bases i en l’àmbit de l’educació.
–Senior: Em conformaria amb el fet que ens deixaren pensar, crear, expressar i organitzar-nos com nosaltres decidim. Deixar-nos a la nostra i no posar impe­diments, entrebancs ni lleis que limiten la nostra capacitat de maniobrabilitat i creació. Això i tindre públic, clar. Una indústria musical que ho tinga tot i no tinga públic, no és res. Però al públic l’hem de formar nosaltres, des de casa. I des de les escoles, també. Si alguna aportació institucional és necessària per a crear una indústria musical sòlida seria l’educació. Educar i ensenyar a ser músic, oient i consumidor de música.
–E.D.: Hem d’anar fent-nos l’ànim que no podem comptar amb el suport de les institucions, però és veritat que no tot és qüestió de diners. Hi ha moltes maneres de donar-hi suport. Primerament, cal tindre voluntat. Els valencians hem tocat fons i és el moment de renàixer de les nostres cendres. I ho hem de fer nosal­tres, no podem esperar que ens ho facen les institucions. Som creatius i genials, però necessitem una miqueta més d’auto­estima.
–Avui en dia, cantar en valencià té alguna limitació?
–Sitja: En el nostre cas no representa cap mena de limitació, doncs el que pretenem fer és música valenciana, per tant és inherent i coherent amb el nostre discurs, i així ho comprén el públic i els programadors. Les limitacions, ens les po­sem cadascú… La música, en ella mateixa, ja és un llenguatge.
–N.E.: Cap. Humilment, Novembre Elèc­tric és una bonica metàfora: un algemesi­nenc i dos madrilenys cantant en valencià des de Madrid. No és un acudit del pas­sat, és una bonica realitat del present.
–Senior: Depén dels teus objectius. Si vols eixir en Sol Música i viure al costat de la Paulina Rubio, doncs ho tens fotudet. Però si tan sols intentes expressar-te i tro­bar pel camí a algú que s’identifique amb el que contes, això està fet. El valencià és de les llengües més boniques del món, i si el traus de ben endins, és imparable.
–Orxata: La nostra experiència ens diu que cantant en català també pots acon­seguir que les primeres files d’un concert a Madrid o Hamburg taral·legen totes les cançons amb un apitxat quasi impecable.
–F.V.: No té límits ni fronteres. I encara que estem envoltats d’altes tanques amb concertines de més de 300 anys sense governs propis, la música s’escola pels clivells d’un règim que s’enfonsa per moments.
Teresa Ciges. Periodista
Amàlia Garrigós. Periodista
Entrevista publicada al nº 393, corresponent a maig de 2014. Ací pots fer-te amb un exemplar

La novel.la valenciana. Una generació consolidada.



















He tingut el plaer de participar en el cicle de conferències dels Premis Literaris Ciutat d’Alzira. La nostra sessió portava per títol: "La novel.la Valenciana. Una generació consolidada".  La narrativa en valencià ha assolit durant les últimes dècades la maduresa gràcies a una àmplia nòmina d’escriptors que han conreat gèneres diversos, però també al nou públic lector que ha estudiat i llig en valencià amb normalitat. S’ha viscut un vertader punt d’inflexió? Podem parlar d’una generació nova?
He compartit taula amb Lluís Miret, autor de 'L'ombra del mal' (Premi de Narrativa Ciutat d'Alzira 2014); Anna Moner creadora del 'Retorn de l'hongarés' (Premi Alfons el Magnànim 2014) i Vicent Usó que hui mateix ha pogut acaronar l'obra acabada d'eixir del forn, 'Les veus i la boira' (Premi Alfons el Magnànim 2015). Els tres són uns talentosos i reeixits escriptors que representen la qualitat que hi ha al nostre panorama literari actual. Han escrit tres obres (editades per Bromera) que no són, precisament blanques i ensucrades. Relats molt potents on hi ha misteri, intriga, passió, sexe, violència i mort. Les tres tracten temes universals: La traïció, l'avarícia, l'amor... Les tres estan minuciosament documentades. Les he assaborides molt, i en alguns moments m’he quedat impactada per l’atavisme que traspuen alguns del seus personatges. En les tres obres hi ha escenes sensuals, o eròtiques, i també, explícitament sexuals. Ells mateixos han llegit alguns fragments allà en directe. Tots tres retraten episodis de la història: 'L'ombra del mal' se centra en el segle XVII, després de l'expulsió dels moriscos, quan els roders ocuparen la terra amb la connivència de la noblesa per dur a terme les seues maldats. Anna Moner se centra en el París de l'any 1897 i ens descriu les dues cares de la ciutat: la fosca i tenebrosa de la morgue on exposaven al públic els cadàvers, i la lluminosa, luxosa, lúdica i hedonista. En l'obra fa una exposició assenyada de la història i l'evolució científica en la criminologia. I per últim, Vicent Usó situa el relat de 'Les veus i la boira' en els darrers 70 anys del segle XX. De l'estraperlo de la guerra a l'especulació immobiliària dels temps de la feliç democràcia. La narrativa, sense cap dubte, és una bona eina per divulgar la història. Mirant les dades facilitades per l’Associació d’editors i escriptors del País Valencià veiem que comptem amb 60 editorials amb una activitat significativa i molt professional. Publiquem el 15% de la literatura feta en català. Una xifra destacable tenint en compte els esquifits index de lectura al País Valencià: només el 2% compra literatura en la nostra llengua, mentre a Catalunya ho fa el 28% i a Euskadi el 6% . En el procés que va de la creació literària, l'edició de les obres i l'adquisició i l'ús dels llibres, aquest últim aspecte, és el que realment falla. Som els lectors els que no hem consolidat l'hàbit de la lectura, i més concretament, de la lectura d'obres en valencià. No deixeu de llegir-les!
Enhorabona a la ciutat d'Alzira i al seu ajuntament per mantindre ben vius els Premis Literaris. I ja van XXVII edicions. I moltes felicitats a Bromera per editar les obres dels nostres autors des de fa 25 anys.

divendres, 6 de novembre del 2015

EL MURAL 16: L’ASPRA DIÀSPORA

Disseny de Cèsar Amiguet.


L’assaig polític, Botiflers, d’Ignacio Blanco; L’apassionant història dels 15.000 valencians que van emigrar a Amèrica en els anys 20 i 30; el moviment migratori que es produeix en ple segle XXI;  el debut del músic Feliu Ventura en la narrativa; la proposta del portal mediambiental Samaruc Digital i la vocació de transversalitat que mostra la Direcció General de Política Lingüística formen part dels continguts de l’edició nº16 del programa de ràdio El Mural que promou Escola Valenciana.

Escolta el programa sencer
 
El 6 de novembre de 2013 escoltàvem a les Corts per primera vegada i en un sentit polític, la paraula Botiflers. El síndic portaveu d'Esquerra Unida del País Valencià durant l'anterior legislatura, Ignacio Blanco, el va posar en valor en la seua intervenció parlamentària quan els diputats del Partit Popular, en solitari, van votar a favor de la llei de tancament de la ràdio i la televisió dels valencians, El Mural recupera el so d’aquell discurs memorable i entrevista l’autor de Botiflers, el nom del llibre que ha publicat Balandra Edicions.
L’aspra diàspora sempre ha sigut una constant que s’ha repetit cíclicament quan hi ha hagut misèria, guerra i postguerra, manca de treball, explotació, o crisis econòmiques. El Mural es fa ressò de les proeses de 15.000 valecians que van emigrar a Amèrica en els anys 20 i 30, a través dels documentals de la sèrie “Del Montgó a Manhattan. Valencians a Nova York” d'InfoTV.
Aspra diàspora es també la que viuen actualment els qui es veuen obligats a marxar per no disposar d’oportunitats a casa nostra. El Mural ha realitzat una sèrie d’entrevistes a valencians que viuen, per raons laborals, a diversos indrets del planeta. El moviment migratori és digne d’atenció. Des del 2009, més de 41.000 valencians han abandonat la nostra terra. La població valenciana en l’exterior ha passat de 69.000 l a 110.000 persones en només sis anys. La destinació triada per més de la meitat d’aquests emigrants són països europeus com França, Alemanya o el Regne Unit. Sud-Amèrica també és un lloc on la colònia valenciana ha augmentat per centenes i hi ha qui es trasllada a 20.000km de casa, a Austràlia, perquè és un país sense atur on el salari mínim dels treballadors puja a 10 euros l’hora, més del triple del mínim per hora que es cobra a Espanya.
El programa de ràdio d’Escola Valenciana recomana la lectura de l’obra ‘Com un record d’infantesa’, el debut en la narrativa del músic Feliu Ventura de la mà de l’editorial Sembra LLibres. La novel.la, il.lustrada per Daniel Olmo, ens parla de la dictadura xilena i acosta la figura d’Ovidi Montllor a les noves generacions
Reviscolar l’ús de la llengua en tots els àmbits de la vida és un dels objectius prioritaris de la Direcció de Política Lingüística de la Generalitat Valenciana que també s’encarrega de la gestió del multilingüísme. El seu responsable, Rubén Trenzano, explica les estratègies per convertir el valencià  en la llengua  d’us habitual en l’administració i el foment del multilingüisme en comerços i empreses  mitjançant un <<segell de qualitat>>  que premie a les mercantils que utilitzen en l’ atenció al públic i en le seus relacions comercials el valencià i l’anglés
El 29 de novembre farà dos anys del tancament de RTVV i en són molts els treballadors de l’empresa que han portat endavant inciatives audiovisuals interessants. Un bon exemple d’això és el portal mediambiental ‘Samaruc Digital’ que realitzen professionals del prestigiós programa de Canal 9, Medi Ambient.
Política, memòria, narrativa, actualitat i medi ambient pinten El Mural radiofònic del mes de novembre amb una potent banda sonora i una realització acurada.