diumenge, 19 de novembre de 2017

#18N Per un finançament i unes inversions justes

No recorde una manifestació tan massiva pels carres de València des de les mobilitzacions contra la guerra d'Irak l'any 2003 i des de fa quatre anys (novembre de 2013) després que l'aleshores inquilí del Palau de la Generalitat, Alberto Fabra, anunciara el tancament de la ràdio i televisió valencianes. En aquell moment la ciutadania va reaccionar sense embuts.
El #18N passarà a la història per la manifestació cívica, festiva i multitudinària que va aglutinar 60.000 persones al Cap i Casal, va aconseguir el suport de 280 entitats civils i 7.000 adhesions personals. Una fita molt interessant perquè entre els convocants hi havia la patronal, amb els empresaris i els sindicats, amb els treballadors. Una unió que mostra com d'urgent és que els valencians puguem rebre un tracte just des del govern central. No hi havia cap senyal ni símbol que marcara un color polític o una ideologia determinada. Es tractava de caminar junts com una pinya vers el mateix objectiu. I caldrà fer-ne'n més de manifestacions multitudinàries si volem ser visibilitzats als mitjans de comunicació d'àmbit estatal i que Montoro ens atenga seriosament. Haurem de baixar al carrer de manera persistent les vegades que siguen menester.
El més bonic de tota la jornada va ser comprovar la transversalitat territorial. Veïns vinguts de totes les comarques, des de la Vega Baja, la part més meridional del nostre mapa i del Maestrat, la zona més septentrional, van aterrar a València en autobusos i trens de rodalia que tarden més temps en arribar-hi que l'AVE Madrid -València. Era la manifestació del poble valencià.
Els gegants de Castelló de la Ribera, En Jaume I i Na Violant, obriren el seguici mentre una bona colla de dolçainers i tabaleters procedents de Carcaixent, Alacant, Benimaclet o Torrent interpretaren peces populars. Des de l'entaulat on es van fer els parlaments van sonar grups com  Zoo o Al Tall. La Muixeranga va obrir el capítol dels parlaments i l'Himne -sense lletra- el va cloure. La marxa va transcórrer com una mena de processó, des de l'esplanada del MUVIM fins a les Torres de Serrans, on vaig sentir que fèiem una Crida excepcional: el clam per un #FinançamentJust


Ací tens el manifest llegit per diversos representatns de la societat civil en un acte entranyable:

El pròxim mes de març es compliran 40 anys de la creació del Consell del País Valencià, un esforç compartit en el qual es va implicar tota la societat i que va desembocar en l'Estatut d'autonomia, aprovat en l’any 1982, que va permetre la recuperació de la capacitat dels valencians i de les valencianes de decidir el seu futur.
Quatre dècades més tard ens trobem en un moment que requereix aqueixa mateixa unitat per fer-nos escoltar amb una sola veu i aconseguir un futur sense més hipoteca que la nostra capacitat per a generar riquesa, benestar i progrés.

La construcción del Estado autonómico ha acercado las decisiones políticas a la ciudadanía, pero hoy estamos en una situación de quiebra. Hasta el momento, ninguno de los diferentes sistemas de financiación ha tratado con justicia la Comunidad Valenciana. Este mismo año, cada valenciana y valenciano recibiremos 237 euros menos que la media de ciudadanos del Estado, o 839 menos que la autonomía mejor financiada, lo cual equivale a un 10 % y 29 % menos de recursos, respectivamente.


Si sumem infrafinançament i infrainversió, enguany la nostra discriminació arribaria als 1.600 milions d'euros, només comparant-nos amb la mitjana. Estem, per tant, en una situació insòlita: tenim una renda per càpita inferior en 12 punts a la mitjana i necessitem més de 1.600 milions d'euros per acostar-nos a ella. No obstant això, som l'autonomia que menys recursos per habitant rep; l'única que, tot i ser pobra, aporta al conjunt de l'Estat. El resultat és insuportable per a la ciutadania valenciana.

Ante esta prolongada discriminación, en el año 2013 la Comisión de Expertos para el diseño de un nuevo modelo de financiación autonómica señaló que el problema de desigualdad y menor financiación recibida por el País Valenciano se remonta al inicio de los sistemas de financiación autonómica de la década de los ochenta.


A la vista d'aquesta realitat, la Generalitat Valenciana va promoure en l’any 2013 el “Manifest per un finançament just per a la Comunitat Valenciana”. Tres anys més tard, el 2016, la Generalitat va promoure el “Manifest per un finançament just”, al qual van seguir acords aconseguits per unanimitat en Les Corts Valencianes que denunciaven la marginació dels valencians i de les valencianes en matèria de finançament i inversions.

Por todo ello exigimos:

1. Una reforma inmediata del sistema de financiación que establezca un nuevo modelo con recursos suficientes y repartidos equitativamente entre todas las autonomías que posibilite a los valencianos y a las valencianas tener unos servicios públicos fundamentales dignos y ejercer nuestras competencias propias

 Un repartiment de les inversions i una execució que acabe amb el dèficit inversor; que compense, en tot cas, la insuficiència inversora en els últims anys i dedique una quantitat de recursos ajustada al nostre pes poblacional.

El reconocimiento de los déficits de financiación acumulados directamente por el mal funcionamiento de los diferentes sistemas de financiación, y el establecimiento de mecanismos de compensación porque el nuevo modelo no nazca lastrado por la injusticia diferida de los anteriores.


Quatre dècades després de la nostra unitat per l'autonomia, el poble valencià reivindica, més unit que mai, aconseguir plenament els drets reconeguts en la nostra constitució. Vivim un moment històric en què volem posar punt final a la discriminació per avançar cap a una societat més prospera i més justa.

Tota la ciutadania valenciana, de moltes i diverses tendències polítiques, d’un ampli ventall d’entitats cíviques i, en definitiva, el poble valencià sabem que per exigir igualtat social i de drets ens cal millorar el nostre finançament, les inversions públiques al nostre territori i compensar el nostre deute històric acumulat.

Gràcies per la vostra participació en l’expressió de la voluntat de tot un poble. Unides i units ho aconseguirem!

dijous, 9 de novembre de 2017

Encara no és tard per al periodisme valencià


Gràcies, Josep Antoni Fluixà, Josep Gregori, Marta Estrelles Munuera i Diego Gómez.
El cicle de conferències dels Premis Literaris Ciutat d’Alzira, de la Fundació Bromera en col·laboració amb l’Ajuntament de la capital de la Ribera Alta, és ja un clàssic marcat al calendari cada mes de novembre. El lloc de trobada per reflexionar sobre temes que importen als valencians . En esta edició, amb el títol “Encara no és tard. Alguns reptes de la societat actual”, s’han analitzat els aspectes que s’han de treballar per millorar la nostra societat de cara al futur . Alguns dels camps temàtics que s’han abordat són l’educació, el medi ambient o el projecte europeu. Ahir tancàrem el cicle amb quatre referents del periodisme valencià: Salvador Enguix Oliver, Empar Marco, Adolf Beltran Catala i Isabel Olmos Sánchez raonant sobre eixe vell ofici, que com deia George Orwell, es basa en contar allò que algú no vol que se sàpiga. El de periodista no és un treball d’acadèmics o d’experts, sinó de ciutadans, tal i com destacava Adolf Beltran Catala al seu discurs fa uns mesos en rebre el prestigiós Premi Vicent Ventura. Periodisme i ciutadania. Eixe és el binomi que hem de cultivar.

Encara no és tard és el títol d’una obra científica (que recomane molt) per aturar el canvi climàtic i que va guanyar, justament fa un any en el marc d’estos guardons, el Premi a la Divulgació científica Estudi General. El seu autor Andreu Escrivà , després d’anys de recerca i estudis amb altres investigadors, sap que el primer pas que s’ha de fer per aturar l’escalfament del planeta és parlar-ne i fer- ho de manera transversal, no només entre els científics. 'Encara no és tard per reconstruir un periodisme valencià fort' era el títol de la taula. I és que en el periodisme també s’esta produint una mena d’escalfament de la informació, de canvi climàtic de la comunicació saturant-nos i desbordant-nos de notícies, vertaderes o falses, (moltes vegades sense poder identificar-ho) que roden per les xarxes socials amb total impunitat perdent així un dels seus fonaments: el rigor que es basa en la contextualització dels fets i el contrast de la informació bevent de totes les fonts que generen la notícia.
Estem en la fase de la 'modernitat líquida' que descrivia el gran intelectual polonés, Zygmunt Bauman, on tots els pilars sòlids que apuntalaven la identitat de l’individu (un estat fort, una família estable, un treball indefinit ) és liqüe n i eixe estat líquid de la nostra existència afecta irremeiablement als ulls dels mitjans d’informació i comunicació. L'actualitat sol ser tan redundant, tan pesada, tan feixuga que s’ha de captar i retindre als usuaris dels digitals amb nous titulars i noves sensacions per aconseguir el màxim nombre de 'click baits' necessaris per augmentar l’audiència i incrementar la publicitat. Al final, sembla que el que haja de passar de bo i de dolent serà a partir de les xarxes socials.
Els valencians vivim immersos en estes circumstàncies comunes a qualsevol altre ciutadà de qualsevol altre indret del planeta. Però a la crisi del periodisme, que ha dut a la precarització dels seus professionals, cal afegir un element diferenciador valencià que ha agreujat la connexió entre els veïns de les 34 comarques del nostre territori: la destrucció d’un mitja audiovisual públic, el projecte periodístic més ambiciós que hem tingut mai a casa nostra. Destruir significa trencar, fer desaparéixer, inutilitzar, arruinar, desfer, malbaratar... Destruir implica perjudicar, privar els altres d'alguna cosa. I Sembla que és molt més fàcil desfer que fer. La construcció demana aptitud, actitud, perseverança, paciència i treball. La liquidació de la ràdio i televisió valencianes, i amb anterioritat, el nefast model de gestió partidista, ens ha dut fins a la situació actual. Ara ens trobem, amb molt d’esforç, en la fase de la reconstrucció i la posada en marxa d' À Punt Mèdia. El tancament de RTVV, a més de causar els greus perjudicis laborals i de manca de vertebració informativa en valencià , ha provocat una dràstica reducció de la informació de proximitat , tot i la gran quantitat de iniciatives digitals comarcals que han nascut en quatre anys.
Els reptes que tenim a la nostra mà per enfortir el periodisme, la manera de comunicar-nos i de fer que la ciutadania es veja reflectida en els mitjans no han fet més que començar.

dilluns, 22 de maig de 2017

Tres x deu

Divendres 19 de maig fórem testimonis d'un concert únic. L'espectacle #TresXdeu celebrava un triple desé aniversari: la trajectòria en solitari d'Andreu Valor, la remodelació del centenari Teatre Calderon d'Alcoi i el naixement de la Ciutat Big Band fundada pel polifacètic showman Moisés Olcina (quina actitud amb el saxo!). Vull agrair a la trentena de músics que van brillar damunt l'escenari el maridatge dinàmic que van saber fer amb estils que beuen de fonts ben distintes: el jazz, swing, la cançó d'autor i la música tradicional valenciana. Impagables les col.laboracions estel.lars de la impressionant cantant de jazz Eva Romero; el músic japonés resident a Alcoi des de fa 24 anys, Hiroshi Fuji, que ens va fer tremolar amb la dolçaina; el fill de la Nova Cançó, Jordi Gil que ens va traspassar el cor amb un poema seu sobre l'amor i l'odi cap al nostre país i Hugo Mas que sempre aconsegueix enganxar-me amb el seu talent infinit. Andreu Valor és tot ell AMOR. Ofereix intimisme reflexiu i pensaments solidaris entre les seues dolces melodies. Impossible no estimar-lo. Andreu ha crescut molt en deu anys que han donat com a fruit cinc discos: En les nostres mans, A l'ombra de l'obscuritat, Malgrat la pluja, Coinspiracions (mà a mà amb Joan Amèric) i el simfònic Bandautòrium que roda per més d'una vintena de ciutats. El cantant de Cocentaina va eixir del seu univers personal i es va soltar la melena per cantar en anglés fent duet (atenció!) amb Hugo Mas, una cançó de Frank Sinatra. 

El públic s'ho va passar molt bé. Hi havia moments en què ens traslladàvem als sons orquestrals del Festival de San Remo i altres en què evocàvem la big band de Duke Ellington dels anys 30.
Un concert, que com si es tractara d'una falla que ja s'ha cremat, no repetiran. I tu dius... Per què no? No és tan fàcil moure i reunir, assajar, produir i sonoritzar a tants músics. Músics que són professionals. En este sentit, la regidoria de cultura d'Alcoi, amb Raül LLopis Palmer al capdavant, ha facilitat molt tots els factors necessaris per fer que esta confluència astral haja fluït. 

 

dijous, 18 de maig de 2017

Encara no és tard: la paràbola del mosquit. Un monòleg d'Eugeni Alemany

Impactant escultura de Lorenzo Quinn a Venècia: un crit desesperat sobre el canvi climàtic
Encara no és tard per a mitigar i aturar les causes que provoquen l'escalfament del planeta. Amb esta tesi esperançadora, l'ambientòleg Andreu Escrivà, desenvolupa el seu entenedor assaig sobre el canvi climàtic (Premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General) i ens proposa mirar-nos a l'espill, observar com els efectes d'eixe procés ja els estem experimentant en la nostra vida quotidiana sense cap necessitat d'anar-nos-en a l'altra punta del planeta per comprovar-ho, per exemple, amb els óssos polars. L'autor ens incita a revisar els nostres usos i consums amb el menjar, la tecnologia que gastem, els mitjans de transport, el paisatge que ens envolta, les modificacions en el comportament metereològic i tants altres elements del dia a dia.
Andreu Escrivà practica l'optimisme de la voluntat, és a dir, cal saber què passa i per quines raons s'ha produït un canvi climàtic antropogènic: aquell que a diferència d'altres èpoques de la història de la humanitat hem provocat nosaltres mateixos amb el nostre anhel desenfrenat pel progrés i el creixement sense mesura. Des del seu punt de vista, el primer que cal fer és parlar-ne com si no hi haguera un demà i fer-ho de manera integral: els periodistes n'han d'informar amb rigor mostrant el consens entre els científics sense recrear-se en el debat etern amb aquells negacionistes que rebaixen l'alerta per criteris purament capitalistes; des de les arts escèniques i plàstiques mostrant els impactes del canvi climàtic; des de la música cantant a la natura i el medi ambient; des de la poesia visualitzant la desaparició d'algunes espècies que fa només uns anys convivien amb nosaltres; des del cinema, la ciència ficció, les aules, la ràdio i la televisió fent divulgació i pedagogia i també des de l'humor: eixe ingredient alliberador que fa de catalitzador per assentar idees mentre soltem la rialla quan ens emmirallem en les nostres reaccions davant eixes alteracions que ens fan la vida més estranya i incòmoda. Eugeni Alemany (prologuista del llibre) sap fer això molt bé. Escolteu-lo, preneu-ne consciència i rieu rieu que el món s'acaba si no li posem remei.

El mini monòleg 'La paràbola del mosquit' d'Eugeni (a lo Chicho Ibáñez Serrador) el podeu escoltar ací  El va enregistrar en el mòbil per arrancar la presentació de l'obra a Detroit Llibres el proppassat 11 de maig.


dijous, 4 de maig de 2017

Versos (per) versos

El trobador pegolí, Salvador Bolufer, m'ha fet arribar els seus versos burros per donar-me l'alé que necessite i perfumar-me una existència que es dibuixa dura, aspra, decebedora i deseperançadora -massa sovint, durant massa temps-. La seua mestria de mètrica sorneguera i intel.ligent em provoca el somriure reflexiu i la rialla descarada. 'Versos (per) versos' (Edicions 96) és una recopilació de les seues modèsties versificades i acrobàcies poètiques dels últims quinze anys. 187 pàgines de paròdies burlesques, gentileses divertides i sarcasmes sociopolítics. Una potent esbufegada "per a burlar l'acció dels bufanúvols poderosos i dels llepaires indecents". Entre la burrera comprimida i el cantar de la burrera, Salvador ens redimeix dels pecats que contenen les misèries humanes. El llenguatge Boluferià és únic i intransferible. Com indica Jesús Peris Llorca al pròleg, Bolufer és capaç de barrejar referències, per passar de la Delicà de Gandia a Lope de Vega, a les matemàtiques i a la Bíblia (poca broma amb l'originalitat i autenticitat dels veïns de Pego que quan es posen a escriure, cantar, musicar, fartar o beure són els més contundents, els més genuïns). Gràcies poeta, cavaller de pergamí. El seu present m'arriba en la primavera del canvi d'edat fent-me un poc més madura, més escèptica i amb més ganes de causticitat. El seu regal cau en la meua vida com una pluja de ramells de carmesines. Que les seues fades li continuen oferint fortuna i estimes de fulla perenne.
Ahir fou el Dia Internacional de la Llibertat de premsa i he triat com a mostra per als seguidors d'aquest mirall digital la 'Romança clandestina':
"Per a oficiar la censura
no cal ser massa sabut.
Basta seguir la cultura
del pensament absolut,
i adobar un estatut
amb quatre punts de sutura
que reforcen l'estructura
del poder de l'atribut:
un garrot, el més fotut; 
una ment, la més obscura;
una cara, la més dura;
i una llei, la de l'embut".

dimarts, 7 de març de 2017

L'experiència d'aproximar-se a la pilota valenciana a través de la ràdio


A Josep Lluís Bausset, gran cronista de la pilota valenciana i pioner de la ràdio en valencià.
 
Vaig anar a beure de la font i em vaig trobar amb un brollador de coneixements acaramullats de tota una filosofia de vida on la paraula donada té un gran valor. He aprés que la pilota valenciana és més que un esport: és la vida a peu de carrer; la identificació amb el fet de ser valencià. L’esport ofereix emoció, elegància estètica i noblesa en els gestos. La pilota és molt inspiradora i ens permet fer troballes valuoses de nosaltres mateixos.
Fa uns anys, en l’informatiu cultural Alta Fidelitat de Ràdio 9, vaig fer una convocatòria a les xarxes socials per omplir les ones hertzianes de mots, expressions, dites i vocabulari genuí de la pràctica de la pilota valenciana. La resposta dels oients fou engrescadora. Cal assenyalar que hi ha diverses i inestimables publicacions que contenen recursos lingüístics, com ara, el Vocabulari del Joc de Pilota que va editar l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en col·laboració amb la Federació de Pilota, però el fet de poder escoltar espontàniament les veus dels oients fou divertit i enriquidor. La major part dels participants procedien de pobles de la Safor i la Marina Alta on regna el raspall  i també de la Vall d’Albaida, la Costera i la Ribera del Xúquer on hi ha trinquets ben actius. Vaig pair que si volem que l’esport funcione hem de revifar l’activitat a totes les comarques perquè la pilota és un element d’unió que pot resultar molt atractiu; que les fronteres territorials s’han de trencar potenciant les diverses modalitats arreu del nostre mapa. Els historiadors de l’esport coincideixen a situar el primer document escrit al País Valencià l’any 1276 a Alcoi on hi havia la Plaça del Jugador de Pilota junt a l’antiga muralla. En canvi, a la capital de l’Alcoià no es juga a pilota des de fa molts anys. Per què? Com és possible això? 

Vaig copsar que les imbricacions entre llengua i pilota són intenses i variades. Entremig dels centenars d’expressions genuïnes hi trobem ‘Les partides es guanyen quan s’arreglen’. Normalment la gent s’hi reunia abans i se situava a la part del dau on es contemplaven escenes irrepetibles que podien durar entre cinc minuts i una hora fins que es decicidia qui jugava contra qui. La partida també podia arreglar-se mentre es collia al camp o en les reunions al bar. Pagaria per veure una d’aquestes seqüències del passat!
Fins els anys 50 els trinquets eren un dels fonaments de la sociabilitat valenciana. No és cap casualitat que en els llocs on ha retrocedit la llengua parlada hagen desaparegut també els trinquets. Uns espais de trobada comarcal i intercomarcal on es construïen prestigis i reputacions. Així m’ho relatava el lletraferit Víctor Labrado, autor de l’obra ‘No mataràs’ (Bromera), un dels últims exercicis de literatura que hi ha hagut darrerament per retratar la vida d’un mite del raspall, Pepe el Carinyo de Rafelcofer, jugador en els anys 30 del segle passat, l’època contemporània de més entronització dels pilotaris.
Gràcies als oients de la ràdio pública valenciana vaig assabentar-me que quan la pilota ‘és planta com un ciri’ vol dir que permet jugar-la a colp de bot de braç; que se li pot pegar de manró o de sobaquillo; que hi ha caretes i muralles; que el marxador casa les apostes; que ‘el que diu la boca ho manté la butxaca’; que el mitger, el punter o el rest és observat per ‘l’home bo’ que fa de jutge; que la corbellada és un bot de calbot; que jugar-s’ho tot a una reballada vol dir a cara o creu; que és l’únic esport on la pilota pot ‘anar afaitant cares’ és a dir, rodar molt a prop d’on seu una part dels espectadors i que, a més a més, si aquests reben una pilotada la partida no s’atura; que ferir significa colpejar la pilota per posar-la dins del dau; que tindre com una figa (la pilota) vol dir que el jugador l’empoma per rematar el quinze còmodament; que un llanut és el jugador amb sort i que l’alfarrassa és el pronòstic del resultat d’una partida.
Hi ha algun altre esport més fecund en locucions que dibuixen imatges en moviment i que estimulen la creació de literatura, arts plàstiques o música?
Durant la realització de El Mural, (una experiència radiofònica voluntària -a iniciativa d’Escola Valenciana- que un grupet de professionals de rtvv férem durant dos anys, del 2014 al 2016), vaig capbussar-me dins d’aquest món polièdric. El primer impacte que vaig sentir em va arribar per l’oïda. Una musicalitat formada per les notes del marxador cantant els tantos, les sabatilles dels jugadors fregant el terra, els seus alés i respiracions, els colps secs de la pilota al bot i al rebot, la remor del públic, els aplaudiments i les ovacions als seus herois… Una partitura singular enregistrada pels micròfons al trinquet de Balduino, a la Llosa de Ranes (la Costera), al Trinquet Municipal d’Oliva (la Safor) i a València, en la catedral de la pilota, Pelayo (construïda el 1868) i posseïdora de l’eco antic dels nostres avantpassats. Un collage trepidant i vital que conforma el ritual d’eixos recintes. Sons i veus que han recollit bandes com Orxata Sound System, Va de Bo, Bajoqueta Rock, Pomada o autors com Toni de l’Hostal i el Tio Fredo. Música i pilota, un binomi que lliga molt bé en els campionats que es fan en festivals d’assistència massiva com ara, el Festivern o el Feslloch i al cicle de concerts, ‘Cançons al dau’.  
Disseny de Cèsar Amiguet
Un altre dels valors ancestrals que em va captivar és la confecció de la pilota i dels didals protectors. Una elaboració que es transmet de pares a fills amb artesans que també caldria conservar. De didalers només n’hi ha dos. Un a la Safor, a Oliva, i un altre a la Ribera del Xúquer. A casa de Vicent Ramon, de Sumacàrcer, en fan des de fa 45 anys.
En aquell Mural pintàrem amb  diferents tonalitats de colors les veus dels personatges del planeta pilota. Les d’abans: Rovellet, Malonda, Fredi o Genovés. I les d’ara: Soro III i Puchol II. Dues generacions diferents de pilotaris. Els primers em mostraren el seu amor incondicional per l’esport i evocaren moments de glòria. Els segons, afirmaven que hui en dia estan més formats acadèmicament que abans, tot i que els seus predecessors han sigut molt més rics. Una queixa argumentada amb raons de pes perquè en aquests moments la situació professional dels jugadors de cartell és una de les urgències que cal reorientar per dignificar-los. La pilota depén dels recursos públics i quan les subvencions no arriben i els patrocinis cauen es produeix l’enfonsament. Un empresari, José Luis López, va fer el miracle de comprar Pelayo, L’amo del trinquet em va explicar com va transcórrer el procés de compra del buc insígnia de la pilota fins que l’administració puga adquirir-lo i passe a ser de titularitat pública. Vaig comprovar com de llarg és el camí que cal recórrer per a remodelar i millorar els trinquets ja existents i per enllestir les infraestructures bàsiques que envolten el complex inacabat de la Ciutat de la Pilota. Durant temps hi ha hagut una comissió de treball on tots els estaments hi estaven representats amb l’objectiu de crear una fundació que ja està tardant en arribar perquè donar estabilitat al nostre esport és una emergència. L’ecosistema de la pilota hui en dia té tres eixos que se sustenten des de la promoció de l’esport de base: els clubs, els aficionats i els jugadors professionals. Tres ingredients que es retroalimenten. La Federació de Pilota Valenciana n’és una pota fonamental perquè gestiona el programa Pilota Escola en vora 300 centres educatius cada any i el Centre d’Especialització de Pilota, CESPIVA, la pedrera dels jugadors del futur. Tota aquesta estructura potencia l’afició i un públic necessari per omplir els trinquets. Per a seduir-lo cal que les partides siguen visibles. Una percepció diàfana i transversal que només li la pot donar una ràdio i televisió públiques que siguen capaces de tractar el nostre esport al mateix nivell que la Champions League. Actualment, la presència de la pilota als mitjans de comunicació està servida amb comptagotes, tot i que van sorgint iniciatives interessants: després de la consolidació del diari digital, PilotaVeu i del programa radiofònic, ‘colp a colp’, que ja ha fet el seu primer any, han aparegut dos programes més: un a Ràdio Esport, que és diu ‘El Joc del Poble’ i l’altre, ‘Val i 30’ en Ràdio l'Eliana. Recentment ha nascut també la revista en paper, Ferida.
Les dones, abans i ara.
La ràdio em va acostar a les dones de la pilota: aquelles cosines, filles, nebodes o núvies que des de menudes s’han alletat a casa amb l’esport i que posteriorment, ja fadrines, han encoratjat els pilotaris; aquelles mares que-encara hui- acompanyen els fills als trinquets. És el cas d’Isabel, la dona que va portar al món al mític Waldo. A ella no li feia massa el pes aquest joc, però a força de patir i gaudir dels triomfs del seu primogènit i de sentir-se’n ben orgullosa li va agafar el gust i ara ja assisteix a les partides independentment que hi participe el fill o no. Aquest és un fenomen destacable: cada any que passa observem més presència de xiques joves i dones grans assegudes en les graderies d’un trinquet, no perquè siguen la parella o la germana dels esportistes sinó perquè els agrada fruir de l’espectacle i passen una bona estona. Fins fa pocs anys, la dona patia encara la petjada d’una vida desenvolupada al camp en uns temps conservadors i repressors que li restringien el pas als recintes perquè això era només cosa d’homes. Actualment les coses han canviat; van formant-se grups d’aficionades que vénen directament de les escoles, entenen les regles del joc i fan comboi. Però el moviment femení de la pilota valenciana és relativament nou. Fins el 2007 no s’organitzaren competicions exclusives per a elles. Anys abans només algunes pioneres gosaren fer-ne un pas endavant en un món tancat a pany i clau pel masclisme i el patriarcat. Anna de Borbotó fou una d’aquelles valentes que ja porta més de vint anys practicant raspall, galotxa o escala i corda. És considerada en el món de la pilota com ‘la Genovés’ de les dones. 

És en aquest segle XXI quan l’esport fa el pas a la modernitat, entesa no com aquella vella pràctica enfocada a la confrontació entre els pobles, sinó com a exercici saludable: és a dir, fem esport no necessàriament per competir, sinó per romandre sans. La pilota ja forma part d’aquest paradigma de la contemporaneïtat i l’accés de les dones a l’esport dels cavallers n’és un aspecte més. Elles estan fent la revolució pas a pas, de manera ferma i sense estridències. És edificant advertir el creixement exponencial de les llicències femenines que la Federació ha tramitat. En l’any 2001 només n’hi havia una i en l’actualitat ja en són un centenar les que l’han aconseguit. Les competicions específiques per a dones s’han normalitzat; el raspall és la principal modalitat, tot i que també practiquen el frontó i el one wall amb gran nivell i forma física; hi compten amb quatre categories i els circuits de raspall femení prenen forma amb un total de 12 equips i 24 jugadores dels clubs de Moixent, Beniarbeig-El Verger, Borbotó, Beniparrell, Montserrat, Xeraco, Alqueria d´Asnar, Tavernes Blanques, Vall de Laguar, Bicorb i Rafelbunyol.
Vaig conèixer les germanes Puertes de Beniparrell, Anna i Noèlia, exemple de les noves generacions de xiques. Aquest poble de l’Horta Sud té 2000 habitants, molta tradició de galotxa, i ara també de raspall. El club de pilota és potent i editen una revista mensual per tal d’informar-ne. És estrany no trobar en la localitat alguna família que no estiga vinculada a la pilota. En aquest ambient tan motivador les germanes van començar a jugar en tercera categoria sense participar en competicions i ara estan al més alt nivell fruit de molta constància i del suport incondicional dels seus pares. Són referents de les xiquetes que volen imitar la treta de bot de braç d’Anna, que juga davant o la raspada allargada de Noèlia, que juga al rest. Noèlia i Anna es complementen i són conscients que ser professionals, ara per ara, és difícil. Veient-les, una es pregunta si seria possible en un futur donar l'oportunitat a les dones de participar també en els trofeus prestigiosos i en els campionats professionals. Hi ha moltíssimes més xiquetes en els jocs escolars a les que no parem esment, però d’ací a uns anys quan comencen a jugar, ja siga per equips o per parelles, augmentarà considerablement tant el nombre de pobles que incorporen a les xiques en els clubs com les dones pilotaris. Sense cap dubte, el present i futur de la pilota valenciana passa també per les mans d’elles i la ràdio i televisó valencianes hauran de contar-ho.



diumenge, 5 de març de 2017

Impietosa Lucrècia


Coberta del llibret realitzada per Toni Colomina i inspirada en l'obra de René Magritte Açò no és una pipa
Enguany el llibret de la falla innovadora Ripalda, Beneficència, i Sant Ramon (Ribesan) és molt especial. L'obra, feta de fusta, és una màquina de contar relats surrealistes, un Faulari. La imaginativa gent de Ribesan ha volgut que el llibret siga una mena de cadàver exquisit amb contes breus que fan una cadena de textos en què un comença per la darrera paraula de l'anterior. A mi m'ha tocat mampendre el joc amb exorbitant; per la meitat hi inclou exoplanetes; i finalitza amb inconnexos. M'he divertit molt inventant-me el personatge de Lucrècia Brunesinda, impietosa amb el sexe i amb els/les seues amants. Cliqueu i llegireu el llibret en lína amb el sorprenent disseny de Migel Àngel de Greiff
Presentació de 'Açò sí és un llibret' a la llibreria Ramon Llull de València
Exorbitant era la vida urgent de Lucrècia Brunisenda que mostrava la carn farcida de luxúria pornogràfica i indomable. Era indestructible com la bèstia marina Leviatan que es movia amb la sinuositat d’una serp entre els principis d’inalienabilitat, inembargabilitat i imprescriptibilitat. La seua èpica eròtica l’havia conduït allà on acaben tots els límits. Brunisenda es movia feliç entre les tenebres. No volia llum i va haver de cercar un habitacle entre els centenars d’exoplanetes que s’escampen per l’univers. La finalitat era  diàfana: escometre les seues gestes diabòliques sense ser vista pel sol. L’astrofísic Didier Queloz, que l’any 1995 va descobrir el primer planeta extrasolar anomenat 51 Pegasi, és va enamorar cegament d’ella amb una força comparable a la de Júpiter, però aquest Pegasi no era habitable. Havien de seguir burxant al bell mig d’un cercle de forats negres. La tasca era gairebé infinita perquè el Centre d’Astrofísica de Harvard els havia comunicat que hi ha un planeta per cada estrella i s’estima que la nostra galàxia conté al voltant de 100.000 milions d’estels. La Leviatan no va defallir i empentada per la força del seu pacte secret amb Satanàs va surcar la via làctia en companyia de la missió espacial Kepler que el 7 de gener de 2013 va anunciar que el petit exoplaneta KOI-172.02 se situava en zona d’habitabilitat perquè es trobava a una distància prudencial de la seua estrella i molt lluny del sol. Això li conferia unes tempertaures ni massa fredes ni massa calentes per què hi haguera aigua en estat líquid i fera possible l’existència d’éssers humans i fins i tot albergar vida extraterrestre. Ella va aconseguir fer el seu cau allà. I com una esposa de la foscor feia servir el sexe perfumat per delitar els seus amants, homes i dones que esdevenien esclaus d’amor en un incendi de pits, llengües, salives i budells.
Obra de George Hugnet extreta de la Révolution Surréaliste
Havia construït una sínia situada en un dels extrems del KOI. En aquesta màquina d’elevar aigua que rotava mitjançant un pal mogut per extraterrestres hipnotitzats per l’abominable Brunisenda, ofegava els seus enamorats que acudien a l’encanteri exòtic d’aquesta criatura poderosament sexual. Éssers que, exhaustos de plaer, eren enganxats al llarg d’una cadena sense fi i morien submergits en l’aigua per esdevindre morts que no es defensen. Lucrècia fotografiava les víctimes. Li agradava guixar els seus rostres marcats rabiosament amb un llapis de punta violeta. I així van passar els dies, les setmanes, els mesos i els anys dins d’un planeta on no existia el temps ni la llum. Havia adoptat la forma del mal i col.leccionava els exosquelets dels seus amants i parlava amb ells sobre pensaments sense sentit amb una viva excitació que la feia desvariejar i continuar executant fets inconnexos.
Jung-Yeon Min. Extret de la Révolution Surréaliste


diumenge, 26 de febrer de 2017

FICAE: reconéixer l’altre des del lloc de l’afecte


Reconéixer l’altre des del lloc de l’afecte. Aquesta frase dita en veu alta pel codirector de FICAE, Pepe Miralles, situa el marc teòric i pràctic d’un festival de cine que va molt més enllà de l’entreteniment. Una sentència que fonamenta les bases de l’existència de FICAE en què cal redefinir constantment el concepte de malaltia.
La tercera edició del Festival Internacional de Cortometrajes y Arte sobre Enfermedades #3FICAE ja està en marxa. L'auditori de l'Institut Valencià d'Art Modern, l'IVAM, una de les seus de la mostra juntament amb Las Naves i altres espais privats i públics, estava de gom a gom en la seua obertura. En aquests dos llocs es projectaran la major part dels curtmetratges de la secció oficial, els documentals i les propostes d’animació. Fins el 4 de març trobareu activitats ben diverses: converses, reflexions, i expressions artístiques amb l'objectiu d'incorporar la malaltia (com a concepte) al nostre procés de vida, alleugerint la pesada motxilla carregada d'estigmes i prejudicis sobre el fet d'estar malalt. Una mena de "medicina social" a través de l'afecte i la creació que ens ajuda a sentir-nos més humans i afrontar qualsevol malaltia amb serenitat. #3FICAE vol acostar-se a l’ajuda mútua entenent la malaltia com un fet intrínsecament social que ens afecta a totes i tots d’una o altra manera. Una proposta valenta que compta amb la col.laboració de la Universitat Politècnica de València. 
Vora 1.700 pel.lícules de 98 països s’hi ha inscrit per poder optar als premis de la tercera edició que es lliuraran a l’IVAM dissabte 4 de març. En la secció oficial podreu veure 77 curtmetratges  provinents de països com França, Suïssa, Regne Unit, Estats Units, l'Iran, Corea del Sud, Cuba o Argentina. Els films estan agrupats en blocs: cures, estigmes, situacions grises, abismes i diversitats.
Les seccions paral.leles ocupen espais de la UPV i la Facultat de Belles Arts amb la ‘Zona inestable i Videoart”. A l’Octubre, Centre de Cultura Conemporània s’ha programat un cicle de tres pel.lícules que també formen part de l’apartat oficial, amb el títol: Síria, front a la indolència dels altres. Guerra, fugida i traumes psicològics davant dels quals, Europa no és capaç de reaccionar.
Els Espais de Reflexions s’ofereixen al hall solidari de la UPV on podreu contemplar l’exposició ‘Labios como espadas: fobias contra el colectivo LGTBI”. Un treball que sorgeix arran d’una investigació de Carmelo Gabaldón  i Juan Carreras. Es tracta d’un arxiu de la injúria i l’ultratge llançat mitjançant el llenguatge des dels llavis plens d’odi.
Una altra de les novetats remarcables de #3FICAE és la col.laboració entre el festival cinematogràfic i The Human Library: iniciativa danesa que té un recorregut de quinze anys amb la idea de crear espais de diàleg i cohesió social amb els altres. El Centre del Carme Cultura Contemporània acollirà les trobades amb els llibres que ens ensenyen el camí de les diferències i el respecte cap a elles.
Durant l’acte d’obertura es va projectar el llargmetratge belga de Jorge León, Before we go. L’autor té una llarga trajectòria com a director de fotografia i realitzador. Aquest impactant film, d’una bellesa extrema, ha sigut guardonat en prestigiosos festivas com el FIDMarseille o el Premi FIPRESCI de la crítica internacional en l’IndieLisboa. Ricard Mamblona, codirector de FICAE el va descobrir al Festival Punto de Vista de Pamplona i ha volgut portar-lo a València. Before we go (abans que ens n'anem), ens mostra tres retrats en l’avantsala de la mort que, sense necessitat de xafar l’escenari, parlen de la tragèdia del cos, la transfiguració de l’art i l'adéu a la vida sense dramatismes.
Amb els directors de FICAE, Ricard Mamblona i Pepe Miralles i l'autor del film Before we go, Jorge León
FICAE és l’únic festival del món que tracta la malaltia des d’una perspectiva global. En aquesta edició s’aprofundirà sobre temes controvertits o tabús com ara, l'eutanàsia, el suïcidi assistit o la mort bona i també els abismes i diversitats en malalties com el VIH o el càncer.
El FICAE educa, divulga consciència social, emociona i amplia la nostra mirada.

dimecres, 22 de febrer de 2017

Teixint un món divers amb Lambda


Amb Lambda vaig compartir fa una dècada el llançament del manifest, "El mateix amor, els mateixos drets". Anys abans, al meu programa nocturn Passatge a la nit de Ràdio Nou -realitzat entre el 1990 i 1998- vaig obrir els micròfons a lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals perquè digueren la seua lliurement. En un moment en què parlar en públic d’orientacions sexuals o identitats de gènere no normatives era encara tabú, aquell temps de ràdio intimista i còmplice possibilitava que moltes persones isqueren de l’armari. Ho evoque ara amb molta tendresa i també, per què no, amb la satisfacció d’haver pogut contribuir humilment, des del meu espai, a fer un servei social útil.

Lambda ha tornat a confiar en mi per conduir la inauguració del #12CongresLambda a l'Auditori Joan Plaça del Jardí Botànic. Una trobada molt especial i emotiva perquè ha coincidit amb els seus 30 anys d’història. Els estic molt agraïda per convidar-me a ser filadora i formar part d'aquesta malla resilient teixida durant tres dècades. Elles i ells han anat filant i filant amb constància, entrellaçant fils, llana, lli, cotó, cànem, seda... amb tots els colors de l'arc de Sant Martí. Seguint amb l'analogia, podríem dir que divendres 17 de febrer vaig poder teixir una puntada per a unir les peces d'un tot.

Tres dècades de lluita són molts anys. Tants,  que un terç dels voluntaris actuals de Lambda no havien nascut encara. Una trentena de calendaris plens de batalles pels drets de lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals on s’han vist aconseguides fites que fa no res semblaven quasi impossibles. Un aniversari que ha convergit amb el canvi de color polític a les institucions valencianes i a un bon grapat d’ajuntaments d’arreu del país donant pas a governs del canvi molt més favorables a les demandes de Lambda i a les d’altres entitats socials.

Malgrat que encara no s’ha assolit la plena igualtat legal, i menys encara, l’equivalència real de les persones lesbianes, gais, trans i bisexuals, podria semblar que el camí per a arribar on es troben ha estat fàcil. I no, les dificultats han sigut moltes. El naixement de Lambda, un 25 de setembre de 1986, es va produir en un context sociopolític totalment advers als drets més bàsics d’aquelles persones amb una orientació sexual o identitat de gènere no majoritària.

Per a entendre com era aquella societat en què dominava la discriminació legal i la marginació social vers les persones LGTB cal recordar que uns pocs anys abans del naixement de Lambda seguia en vigor la Llei de perillositat i rehabilitació social. Una norma aprovada per la dictadura franquista que substituïa la coneguda Ley de vagos y maleantes i que condemnava els actes homosexuals, fins i tot, amb l’internament en institucions especials. Les persones homosexuals a més de ser tractades fins aleshores com a delinqüents, també van ser etiquetades com a malaltes fins l’any 1990, moment en què l’Organització Mundial de la Salut va eliminar l’homosexualitat del seu manual de malalties mentals. Una guia en què, malauradament, continuen incloses les persones trans. Aquells van ser també els pitjors anys del VIH-sida, una alteració de la qual poc se sabia i que va causar la mort de moltes persones. Eren temps dolorosos on augmentava l’estigma cap als homosexuals i transsexuals que gairebé eren considerats mereixedors de l’anomenat “càncer rosa” per la seua vida de promiscuïtat.

Podem imaginar-nos con van ser aquells inicis en l’any 1986 tenint en contra a gran part de la societat. Aquells pioners van ser capaços de mostrar-se públicament com a homosexual, bisexual o transsexual i gràcies a eixos agosarats, que van decidir enfrontar-se a tots els prejudicis i discriminacions, va nàixer Lambda i es va posar la primera pedra de la gran casa que és hui. Entre eixe grup d’homes i dones valentes que van encapçalar el col·lectiu durant els complicats primers anys van estar Fernando Lumbreras Márquez, President de Lambda des de setembre del 1988 fins al 18 de juliol de 1994 i Miguel Ángel Fernández García, primer Coordinador General de l’associació entre el 19 de juliol de 1994 i el 13 de març de 1999. Amb el treball de Fernando i Miguel Ángel, ajudats per un equip de persones voluntàries que a poc a poc anava creixent, es van superar els primers anys de la història de Lambda malgrat la notable falta de recursos i infraestructuras. El 1999 l'entitat ja s'havia enfortit amb una realitat LGTB cada vegada més present en la societat gràcies a campanyes i projectes ben definits. Lambda se situava a les portes d’un canvi de mil·leni que va estar molt marcat per l’accés generalitzat a internet i a eines digitals com per exemple els xats que facilitaven el contacte entre el col·lectiu fent-los sentir més lliures i palesant que no hi estaven sols, que ahí fora hi havia una realitat homosexual, trans i bisexual cada vegada més visible.
Les dones de #MujeresyPunto representen la importància de teixir en equip
L'arribada de l'any 2000 fou determinant per a l’associació i per a l’activisme LGTB valencià: es va decidir canviar la tradicional concentració del 28 de juny a la plaça de la Mare de Déu per la manifestació de l’orgull a la ciutat de València amb un recorregut que anava des de la Plaça de la Reina fins a la de Tavernes de la Valldigna, al barri del Carme, centre neuràlgic de l’ambient de l’època. Dos de les persones que van liderar el nou mil·leni i van fer front a tots els nous reptes que es trobaren van ser Rubén Sancho Martínez, Coordinador General del 14 de març de 1999 al 27 de gener de 2001 i Ximo Cádiz Ródenas, Coordinador General del 28 de gener de 2001 al 25 d’abril de 2004.

Les entitats LGTB a nivell estatal, coordinades per la FELGTB i amb Lambda com una de les branques sòlides de la federació, van arrancar un potent treball de pressió política que contenien discursos clars i reivindicacions justes. La incorporació explícita a la vida política de moltes persones homosexuals, bisexuals i trans, com ara, Carla Antonelli o els desapareguts Pedro Zerolo i José María Mendiluce, van aconseguir que els partits polítics progressistes feren seues les demandes LGTB incorporant moltes d’elles als seus programes electorals en els comicis de març del 2004. Gràcies a la majoria parlamentària d’esquerres que va sorgir d’aquelles eleccions l’Estat espanyol es va situar al capdavant de la resta de països del món en la defensa dels drets LGTB amb normes tan importants com la del 30 de juny de 2005 que permetia el dret al matrimoni a les parelles del mateix sexe o la Llei d’identitat de gènere de 2007 que retornava part de la dignitat furtada a les dones i homes trans reconeixent-los el dret a modificar el seu nom i sexe sense necessitat de sotmetre’s a una intervenció quirúrgica ni passar per la tutela judicial. Aquests dos preceptes, tot i les seues imperfeccions, van ser somnis convertits en realitat i malgrat les manifestacions i recursos d’inconstitucionalitat de la jerarquia catòlica i de la dreta política més rància, l’única cosa que aquestes regulacions hi van aportar, abans i ara, és felicitat. Un benestar adreçat a persones que per fi podien ser qui eren; famílies que veien assegurats els seus drets; homes i dones que podien dir “sí vull” a la persona estimada independentment del seu gènere: un dret del qual van fer-ne ús per amor i també com a acte polític. Antonio Poveda Martínez, Coordinador General des del 25 d’abril de 2004 al 4 de febrer de 2005 i Luisa Notario Villanueva, la primera dona en arribar a la coordinació general de Lambda el 5 de febrer de 2005  fins el 30 de gener de 2009, visqueren amb intensitat aquells esdeveniments.

Les primeres unions entre parelles del mateix sexe van ser mediàtiques. Protagonitzaven portades i hores de televisió, però pocs mesos després, el matrimoni igualitari i les famílies homoparentals van deixar de ser notícia perquè van començar a ser habituals. No obstant això, eixa normalització o acceptació de la realitat homosexual va fer pensar a la societat i també a moltes persones homosexuals, trans i bisexuals, que amb el dret al matrimoni i el canvi de nom i sexe, ja estava tot fet. Des de Lambda s’observava que la igualtat legal no portava de facto a la igualtat real, ja que els casos de discriminació cap a persones LGTB i les seues famílies no deixaven de créixer. La major visibilitat de les lesbianes, gais, trans i bisexuals els exposava amb més facilitat davant els intolerants, la qual cosa els va fer centrar gran part dels esforços d’eixos anys en l’educació per tal de traslladar la diversitat sexual, de gènere i familiar a la infància i l'adolescència. En aquesta etapa van invertir moltes energies sumant a les seues lluites les de la resta d’entitats socials, sindicals i partits polítics fent seues també les reivindicacions dels altres col·lectius. En Lambda eren -i són- conscients que la transversalitat és l’única manera d’aconseguir uns canvis profunds en la societat per acabar amb qualsevol tipus de discriminació. Els dos equips de persones que van fer una tasca magnífica connectant afanys van ser els capitanejats per José Francisco de Lamo Pastor, Coordinador General del 31 de gener de 2009 a l’1 de febrer de 2013 i Mar Ortega Romero, Coordinadora General des del 2 de febrer de 2013 al 31 de gener de 2015. Eixe enllaç de forces han conduït a Lambda al moment en què es troben actualment, on a excepció d’una minoria, la quasi totalitat de les forces polítiques han interioritzat el discurs d’igualtat. També ho han fet els sindicats, amb els quals mantenen una estreta col·laboració per aconseguir un treball sense armaris. El gruix del teixit associatiu, del que formen part a través de moltes xarxes i plataformes, ha incorporat la lluita pels drets de lesbianes, gais, trans i bisexuals en les seues agendes; de la mateixa manera que les universitats i centres escolars estan fent grans esforços per portar la diversitat a les aules.
Teixint unions amb Fani Boronat, coordinadora general de Lambda València
Hi ha moltes batalles per guanyar en la consecució de la igualtat LGTB especialment en sectors de la població que continuen patint una forta discriminació: els trans i bisexuals, els que viuen amb el VIH i les persones majors LGTB. Cal remarcar l’existència d’un increment preocupant de la LGTBfòbia dins i fora de les nostres fronteres, però en aquests desafiaments Lambda no camina sola. La mostra la tenim en l’auditori del Jardí Botànic de València, ple de gom a gom, amb la presència activa de quinze col.lectius de diversos moviments socials. Els somnisLambda són també els nostres/vostres anhels.
Foto de grup de totes les coordinadores generals del col.lectiu Lambda
El magnífic treball que han portat a terme durant 30 anys Fernando, Miguel Ángel, Rubén, Ximo, Toni, Luisa, José i Mar, juntament amb els seus equips i centenars de persones sòcies i voluntàries, és el que ha permés que els últims dos anys, els primers de Fani Boronat com a coordinadora general, hagen sigut una consecució d’èxits. Fani és la primera coordinadora de Lambda que ha llançat la bandera LGTB des del balcó de l’Ajuntament; ha sigut convidada a l’acte de presa de possessió del president de la Generalitat; ha  celebrat la festa de l’orgull a la plaça del poble; ha rebut dues de les més altes distincions institucionals i ha obtingut el suport de les administracions per a les campanyes de l'associació. Amb totes elles i ells seguirem teixint un món divers.

Gràcies, Mario Estruch, pel guió de l'acte