diumenge, 26 de febrer de 2017

FICAE: reconéixer l’altre des del lloc de l’afecte


Reconéixer l’altre des del lloc de l’afecte. Aquesta frase dita en veu alta pel codirector de FICAE, Pepe Miralles, situa el marc teòric i pràctic d’un festival de cine que va molt més enllà de l’entreteniment. Una sentència que fonamenta les bases de l’existència de FICAE en què cal redefinir constantment el concepte de malaltia.
La tercera edició del Festival Internacional de Cortometrajes y Arte sobre Enfermedades #3FICAE ja està en marxa. L'auditori de l'Institut Valencià d'Art Modern, l'IVAM, una de les seus de la mostra juntament amb Las Naves i altres espais privats i públics, estava de gom a gom en la seua obertura. En aquests dos llocs es projectaran la major part dels curtmetratges de la secció oficial, els documentals i les propostes d’animació. Fins el 4 de març trobareu activitats ben diverses: converses, reflexions, i expressions artístiques amb l'objectiu d'incorporar la malaltia (com a concepte) al nostre procés de vida, alleugerint la pesada motxilla carregada d'estigmes i prejudicis sobre el fet d'estar malalt. Una mena de "medicina social" a través de l'afecte i la creació que ens ajuda a sentir-nos més humans i afrontar qualsevol malaltia amb serenitat. #3FICAE vol acostar-se a l’ajuda mútua entenent la malaltia com un fet intrínsecament social que ens afecta a totes i tots d’una o altra manera. Una proposta valenta que compta amb la col.laboració de la Universitat Politècnica de València. 
Vora 1.700 pel.lícules de 98 països s’hi ha inscrit per poder optar als premis de la tercera edició que es lliuraran a l’IVAM dissabte 4 de març. En la secció oficial podreu veure 77 curtmetratges  provinents de països com França, Suïssa, Regne Unit, Estats Units, l'Iran, Corea del Sud, Cuba o Argentina. Els films estan agrupats en blocs: cures, estigmes, situacions grises, abismes i diversitats.
Les seccions paral.leles ocupen espais de la UPV i la Facultat de Belles Arts amb la ‘Zona inestable i Videoart”. A l’Octubre, Centre de Cultura Conemporània s’ha programat un cicle de tres pel.lícules que també formen part de l’apartat oficial, amb el títol: Síria, front a la indolència dels altres. Guerra, fugida i traumes psicològics davant dels quals, Europa no és capaç de reaccionar.
Els Espais de Reflexions s’ofereixen al hall solidari de la UPV on podreu contemplar l’exposició ‘Labios como espadas: fobias contra el colectivo LGTBI”. Un treball que sorgeix arran d’una investigació de Carmelo Gabaldón  i Juan Carreras. Es tracta d’un arxiu de la injúria i l’ultratge llançat mitjançant el llenguatge des dels llavis plens d’odi.
Una altra de les novetats remarcables de #3FICAE és la col.laboració entre el festival cinematogràfic i The Human Library: iniciativa danesa que té un recorregut de quinze anys amb la idea de crear espais de diàleg i cohesió social amb els altres. El Centre del Carme Cultura Contemporània acollirà les trobades amb els llibres que ens ensenyen el camí de les diferències i el respecte cap a elles.
Durant l’acte d’obertura es va projectar el llargmetratge belga de Jorge León, Before we go. L’autor té una llarga trajectòria com a director de fotografia i realitzador. Aquest impactant film, d’una bellesa extrema, ha sigut guardonat en prestigiosos festivas com el FIDMarseille o el Premi FIPRESCI de la crítica internacional en l’IndieLisboa. Ricard Mamblona, codirector de FICAE el va descobrir al Festival Punto de Vista de Pamplona i ha volgut portar-lo a València. Before we go (abans que ens n'anem), ens mostra tres retrats en l’avantsala de la mort que, sense necessitat de xafar l’escenari, parlen de la tragèdia del cos, la transfiguració de l’art i l'adéu a la vida sense dramatismes.
Amb els directors de FICAE, Ricard Mamblona i Pepe Miralles i l'autor del film Before we go, Jorge León
FICAE és l’únic festival del món que tracta la malaltia des d’una perspectiva global. En aquesta edició s’aprofundirà sobre temes controvertits o tabús com ara, l'eutanàsia, el suïcidi assistit o la mort bona i també els abismes i diversitats en malalties com el VIH o el càncer.
El FICAE educa, divulga consciència social, emociona i amplia la nostra mirada.

dimecres, 22 de febrer de 2017

Teixint un món divers amb Lambda


Amb Lambda vaig compartir fa una dècada el llançament del manifest, "El mateix amor, els mateixos drets". Anys abans, al meu programa nocturn Passatge a la nit de Ràdio Nou -realitzat entre el 1990 i 1998- vaig obrir els micròfons a lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals perquè digueren la seua lliurement. En un moment en què parlar en públic d’orientacions sexuals o identitats de gènere no normatives era encara tabú, aquell temps de ràdio intimista i còmplice possibilitava que moltes persones isqueren de l’armari. Ho evoque ara amb molta tendresa i també, per què no, amb la satisfacció d’haver pogut contribuir humilment, des del meu espai, a fer un servei social útil.

Lambda ha tornat a confiar en mi per conduir la inauguració del #12CongresLambda a l'Auditori Joan Plaça del Jardí Botànic. Una trobada molt especial i emotiva perquè ha coincidit amb els seus 30 anys d’història. Els estic molt agraïda per convidar-me a ser filadora i formar part d'aquesta malla resilient teixida durant tres dècades. Elles i ells han anat filant i filant amb constància, entrellaçant fils, llana, lli, cotó, cànem, seda... amb tots els colors de l'arc de Sant Martí. Seguint amb l'analogia, podríem dir que divendres 17 de febrer vaig poder teixir una puntada per a unir les peces d'un tot.

Tres dècades de lluita són molts anys. Tants,  que un terç dels voluntaris actuals de Lambda no havien nascut encara. Una trentena de calendaris plens de batalles pels drets de lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals on s’han vist aconseguides fites que fa no res semblaven quasi impossibles. Un aniversari que ha convergit amb el canvi de color polític a les institucions valencianes i a un bon grapat d’ajuntaments d’arreu del país donant pas a governs del canvi molt més favorables a les demandes de Lambda i a les d’altres entitats socials.

Malgrat que encara no s’ha assolit la plena igualtat legal, i menys encara, l’equivalència real de les persones lesbianes, gais, trans i bisexuals, podria semblar que el camí per a arribar on es troben ha estat fàcil. I no, les dificultats han sigut moltes. El naixement de Lambda, un 25 de setembre de 1986, es va produir en un context sociopolític totalment advers als drets més bàsics d’aquelles persones amb una orientació sexual o identitat de gènere no majoritària.

Per a entendre com era aquella societat en què dominava la discriminació legal i la marginació social vers les persones LGTB cal recordar que uns pocs anys abans del naixement de Lambda seguia en vigor la Llei de perillositat i rehabilitació social. Una norma aprovada per la dictadura franquista que substituïa la coneguda Ley de vagos y maleantes i que condemnava els actes homosexuals, fins i tot, amb l’internament en institucions especials. Les persones homosexuals a més de ser tractades fins aleshores com a delinqüents, també van ser etiquetades com a malaltes fins l’any 1990, moment en què l’Organització Mundial de la Salut va eliminar l’homosexualitat del seu manual de malalties mentals. Una guia en què, malauradament, continuen incloses les persones trans. Aquells van ser també els pitjors anys del VIH-sida, una alteració de la qual poc se sabia i que va causar la mort de moltes persones. Eren temps dolorosos on augmentava l’estigma cap als homosexuals i transsexuals que gairebé eren considerats mereixedors de l’anomenat “càncer rosa” per la seua vida de promiscuïtat.

Podem imaginar-nos con van ser aquells inicis en l’any 1986 tenint en contra a gran part de la societat. Aquells pioners van ser capaços de mostrar-se públicament com a homosexual, bisexual o transsexual i gràcies a eixos agosarats, que van decidir enfrontar-se a tots els prejudicis i discriminacions, va nàixer Lambda i es va posar la primera pedra de la gran casa que és hui. Entre eixe grup d’homes i dones valentes que van encapçalar el col·lectiu durant els complicats primers anys van estar Fernando Lumbreras Márquez, President de Lambda des de setembre del 1988 fins al 18 de juliol de 1994 i Miguel Ángel Fernández García, primer Coordinador General de l’associació entre el 19 de juliol de 1994 i el 13 de març de 1999. Amb el treball de Fernando i Miguel Ángel, ajudats per un equip de persones voluntàries que a poc a poc anava creixent, es van superar els primers anys de la història de Lambda malgrat la notable falta de recursos i infraestructuras. El 1999 l'entitat ja s'havia enfortit amb una realitat LGTB cada vegada més present en la societat gràcies a campanyes i projectes ben definits. Lambda se situava a les portes d’un canvi de mil·leni que va estar molt marcat per l’accés generalitzat a internet i a eines digitals com per exemple els xats que facilitaven el contacte entre el col·lectiu fent-los sentir més lliures i palesant que no hi estaven sols, que ahí fora hi havia una realitat homosexual, trans i bisexual cada vegada més visible.
Les dones de #MujeresyPunto representen la importància de teixir en equip
L'arribada de l'any 2000 fou determinant per a l’associació i per a l’activisme LGTB valencià: es va decidir canviar la tradicional concentració del 28 de juny a la plaça de la Mare de Déu per la manifestació de l’orgull a la ciutat de València amb un recorregut que anava des de la Plaça de la Reina fins a la de Tavernes de la Valldigna, al barri del Carme, centre neuràlgic de l’ambient de l’època. Dos de les persones que van liderar el nou mil·leni i van fer front a tots els nous reptes que es trobaren van ser Rubén Sancho Martínez, Coordinador General del 14 de març de 1999 al 27 de gener de 2001 i Ximo Cádiz Ródenas, Coordinador General del 28 de gener de 2001 al 25 d’abril de 2004.

Les entitats LGTB a nivell estatal, coordinades per la FELGTB i amb Lambda com una de les branques sòlides de la federació, van arrancar un potent treball de pressió política que contenien discursos clars i reivindicacions justes. La incorporació explícita a la vida política de moltes persones homosexuals, bisexuals i trans, com ara, Carla Antonelli o els desapareguts Pedro Zerolo i José María Mendiluce, van aconseguir que els partits polítics progressistes feren seues les demandes LGTB incorporant moltes d’elles als seus programes electorals en els comicis de març del 2004. Gràcies a la majoria parlamentària d’esquerres que va sorgir d’aquelles eleccions l’Estat espanyol es va situar al capdavant de la resta de països del món en la defensa dels drets LGTB amb normes tan importants com la del 30 de juny de 2005 que permetia el dret al matrimoni a les parelles del mateix sexe o la Llei d’identitat de gènere de 2007 que retornava part de la dignitat furtada a les dones i homes trans reconeixent-los el dret a modificar el seu nom i sexe sense necessitat de sotmetre’s a una intervenció quirúrgica ni passar per la tutela judicial. Aquests dos preceptes, tot i les seues imperfeccions, van ser somnis convertits en realitat i malgrat les manifestacions i recursos d’inconstitucionalitat de la jerarquia catòlica i de la dreta política més rància, l’única cosa que aquestes regulacions hi van aportar, abans i ara, és felicitat. Un benestar adreçat a persones que per fi podien ser qui eren; famílies que veien assegurats els seus drets; homes i dones que podien dir “sí vull” a la persona estimada independentment del seu gènere: un dret del qual van fer-ne ús per amor i també com a acte polític. Antonio Poveda Martínez, Coordinador General des del 25 d’abril de 2004 al 4 de febrer de 2005 i Luisa Notario Villanueva, la primera dona en arribar a la coordinació general de Lambda el 5 de febrer de 2005  fins el 30 de gener de 2009, visqueren amb intensitat aquells esdeveniments.

Les primeres unions entre parelles del mateix sexe van ser mediàtiques. Protagonitzaven portades i hores de televisió, però pocs mesos després, el matrimoni igualitari i les famílies homoparentals van deixar de ser notícia perquè van començar a ser habituals. No obstant això, eixa normalització o acceptació de la realitat homosexual va fer pensar a la societat i també a moltes persones homosexuals, trans i bisexuals, que amb el dret al matrimoni i el canvi de nom i sexe, ja estava tot fet. Des de Lambda s’observava que la igualtat legal no portava de facto a la igualtat real, ja que els casos de discriminació cap a persones LGTB i les seues famílies no deixaven de créixer. La major visibilitat de les lesbianes, gais, trans i bisexuals els exposava amb més facilitat davant els intolerants, la qual cosa els va fer centrar gran part dels esforços d’eixos anys en l’educació per tal de traslladar la diversitat sexual, de gènere i familiar a la infància i l'adolescència. En aquesta etapa van invertir moltes energies sumant a les seues lluites les de la resta d’entitats socials, sindicals i partits polítics fent seues també les reivindicacions dels altres col·lectius. En Lambda eren -i són- conscients que la transversalitat és l’única manera d’aconseguir uns canvis profunds en la societat per acabar amb qualsevol tipus de discriminació. Els dos equips de persones que van fer una tasca magnífica connectant afanys van ser els capitanejats per José Francisco de Lamo Pastor, Coordinador General del 31 de gener de 2009 a l’1 de febrer de 2013 i Mar Ortega Romero, Coordinadora General des del 2 de febrer de 2013 al 31 de gener de 2015. Eixe enllaç de forces han conduït a Lambda al moment en què es troben actualment, on a excepció d’una minoria, la quasi totalitat de les forces polítiques han interioritzat el discurs d’igualtat. També ho han fet els sindicats, amb els quals mantenen una estreta col·laboració per aconseguir un treball sense armaris. El gruix del teixit associatiu, del que formen part a través de moltes xarxes i plataformes, ha incorporat la lluita pels drets de lesbianes, gais, trans i bisexuals en les seues agendes; de la mateixa manera que les universitats i centres escolars estan fent grans esforços per portar la diversitat a les aules.
Teixint unions amb Fani Boronat, coordinadora general de Lambda València
Hi ha moltes batalles per guanyar en la consecució de la igualtat LGTB especialment en sectors de la població que continuen patint una forta discriminació: els trans i bisexuals, els que viuen amb el VIH i les persones majors LGTB. Cal remarcar l’existència d’un increment preocupant de la LGTBfòbia dins i fora de les nostres fronteres, però en aquests desafiaments Lambda no camina sola. La mostra la tenim en l’auditori del Jardí Botànic de València, ple de gom a gom, amb la presència activa de quinze col.lectius de diversos moviments socials. Els somnisLambda són també els nostres/vostres anhels.
Foto de grup de totes les coordinadores generals del col.lectiu Lambda
El magnífic treball que han portat a terme durant 30 anys Fernando, Miguel Ángel, Rubén, Ximo, Toni, Luisa, José i Mar, juntament amb els seus equips i centenars de persones sòcies i voluntàries, és el que ha permés que els últims dos anys, els primers de Fani Boronat com a coordinadora general, hagen sigut una consecució d’èxits. Fani és la primera coordinadora de Lambda que ha llançat la bandera LGTB des del balcó de l’Ajuntament; ha sigut convidada a l’acte de presa de possessió del president de la Generalitat; ha  celebrat la festa de l’orgull a la plaça del poble; ha rebut dues de les més altes distincions institucionals i ha obtingut el suport de les administracions per a les campanyes de l'associació. Amb totes elles i ells seguirem teixint un món divers.

Gràcies, Mario Estruch, pel guió de l'acte





dilluns, 20 de febrer de 2017

L’elefant de la MICE


Vinyeta de Toni Ortifus
Diumenge 19 de febrer fou un dia assenyalat i marcat en roig al calendari. La gala d’obertura de la MICE, la Mostra Internacional de Cinema Educatiu, es celebrava -després de cinc anys de vida- en l’impressionant Palau de les Arts de València. Una superproducció que portava mesos preparant la família MICE. L’amalgama heterogènia formada per projeccions de curtmetratges, espectacle de dansa, teatre i animació, percussió, dolçaina i tabal, música simfònica i lírica i l’emoció d’una comunitat educativa que incorpora a l’aprenentatge de les aules la creació audiovisual, va ser el tret d’eixida d’una intensa setmana de cine. Clica ací i consulta el programa.
 
El Festival va començar l’any 2012 com un joc gràcies a la iniciativa de Josep Arbiol. Cinc edicions més tard ha passat a ser un espai de trobada cinematogràfica de tot el món durant una setmana sencera. Perquè tingueu una idea de l’impacte que té la MICE vos done una dada: fins a la quarta edició van assisitir a les projeccions vora 13.000 espectadors.
Hi compta amb dos seccions professionals i internacionals; tres apartats dedicats a xiquets i joves universitaris i el Premi Sambori MICE amb gairebé 200 propostes valencianes presentades. 
Fins el 26 de febrer es projectaran més de 300 pel.lícules en la gran pantalla que podeu veure en diversos pobles i ciutats: des del Teatre Musical dels Poblats Marítims de València, a la Mario Monreal de Sagunt o l’Enric Valor de Benifaió. Hi ha nombrosíssims tallers i activitats  relacionades amb la creació cinematogràfica i l’educació a Sagunt, Bonrepòs i Mirambell, Benetússer, Benifaió, València, Sueca, Pedreguer, l'Eliana i la subseu de Madrid. 


Enguany hi ha dos homenatges: l'un al multipremiat realitzador valencià, Javier Navarro, per la trajectòria internacional del seu curtmetratge, Acabe de tindre un somni (amb 210 guardons internacionals i més de 750 seleccions en festivals de tot el món. La pel.lícula denuncia les desigualtats des de la mirada innocent de dos xiquetes de huit anys); i l’altre, dedicat al cineasta Ventura Pons que el dia 3 de març reobrirà les mítiques sales Albatros de València. 
La resposta del públic a l’Opening Ceremony al Palau de les Arts ha sigut massiva. Una gala multilingüe amb el valencià com a llengua vehicular i el castellà i l’anglés com a idiomes complementaris. 
Cada any la MICE dedica la Mostra a un país. Ho ha fet amb Mèxic, Japó o els Estats Units. El símbol del festival de l’any 2017 és l’elefant asiàtic que evoca un indret del món inundat de colors: l’Índia. En les darreres setmanes uns elefants coloraines han envaït els carrers dels nostres pobles i ciutats, els autobusos de l’EMT de València i el photocall del Palau de les Arts. Aquest mamífer enorme, fort, lleial i posseïdor d’una privilegiada memòria vol evocar el segon lloc més poblat del planeta situat al sud d’Àsia. L’Índia ha estat representada a terres valencianes a través del seu ambaixador a Espanya i durant una setmana gaudirem d’exposicions fotogràfiques de joves creadors de la Universitat de Delhi; talleristes vinguts des de Mumbai;  diversos curtmetratges de directors revelació i la dansa de Bollywood interpretada en la inauguració de la mostra: es tracta de balls de participació multitudinària que s’inspiren en coreografies i cançons que es fan expressament per a les pel.lícules de la indústria índia, una de les més grans del món que té ja vora un segle de vida.

La MICE és formació, diversió i cinema. El 25% de les pel.lícules projectades són professionals amb finalitats educatives, propostes allunyades dels circuits comercials. La resta estan realitzades pels mateixos alumnes de les escoles de primària i secundària, adolescents i joves universitaris. L’objectiu de la MICE és empentar l’alumnat i el professorat per què els infants i els joves puguen conéixer nous codis per escriure guions audiovisuals amb el llenguatge del segle XXI. L’ensenyament passiu desmotiva a les noves generacions que vénen al món enganxats a una pantalla. La MICE convida a les comunitats educatives a fer els seus propis relats entrenant-los en la creació audiovisual amb estètica cinematogràfica. És una eina magnífica per  introduir-los en l’art, la literatura i la música; és també una ferramenta útil per potenciar el diàleg crític mitjançant el treball en equip. Clica ací i veuràs el vídeo-resum de la gala al Palau de les Arts.

El director de la MICE, Josep Arbiol, va tindre de menut el seu particular Cinema Paradiso a Estivella, Camp de Morvedre, on la seua família regentava el cine del poble. Les hores viscudes entre els incòmodes bancs de fusta davant d’una pantalla tacada d’humitat eren el marc on es deixava engolir, en mig de la foscor, per films eterns com la Reina de África. Potser, actors i actrius mítics com ara Marlon Brando o Ava Gadner, foren la llavor que Arbiol ha fet germinar d’adult en la MICE. 
Gràcies al dissenyador xativí, Miquel Suay, per cedir-nos el vestuari per a la #GalaMICE