Idees i percepcions sobre Montserrat Roig

Quan Montserrat Roig escrivia el 1987 ‘la veu melodiosa’ jo estudiava periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona i vivia en l’Eixample, prop de Bailén, el seu carrer de tota la vida des d’on el talent de la Roig sucava en els veïns que hi habitaven i inspiraven el tarannà dels personatges de les seues novel.les. En aquells anys jo també era una mena de Càndida voltaireiana, com l’Espardenya, el protagonista de ‘la veu melodiosa’ que surt del seu petit paradís i descobreix el món regit pel caos de la gran urbe amb un deler irrefrenable.

“No hi ha res que et compense tant com escriure” deia la Roig. La sisena de set germans va començar am l’escriptura perquè s’hi fixaren en la seua persona. Per tal que els altres sapigueren que ella també hi existia. Publicà llibres, guanyà premis literaris i va fer reporterisme i televisió des d’una militància antifranquista i amb plena consciència feminista.

La literatura, el periodisme i la sana i justa captinença de Montserrat Roig mostren les cares polièdriques que representen la modernitat d’una època que transitava entre corrents provincialistes farcits de prejudicis, exaltacions i autoodis. Podríem dir, en l’argot de la política actual, que la Roig formava part d’una esquerra autocentrada que contribuïa de manera determinant a recuperar l’autoestima i bastir el relat per a ‘dummies’ espanyols. Em pregunte què hi faria ara? Militaria en algun partit? Què n’opinaria de l’ecosistema polític actual amb les formacions‘emergents’? Es posicionaria en el procés sobiranista català? Hauria fet classes de literatura o de periodisme a les facultats? Seria activa en les xarxes socials? Tindria comptes de túiter i féis buc? Formaria part de l’Institut d’Estudis Catalans? Quantes obres hauria escrit i quants guardons més l’haurien distingida per la la seua narrativa i assaig? Continuaria sent una escriptora incòmoda per a la ideologia centralitzadora? S’hi posaria al capdavant de la batalla per acabar amb els desnonaments? Què en pensaria del naufragi europeu durant la crisi humanitària dels refugiats? Com lluitaria davant la xifra de la vergonya que desvesteix l’anomenada violència de gènere o masclista? Capficada com estava en el fang de la vida real no resulta complicat fer una pràctica de ficció i imaginar-la arremangada, colze a colze, amb les cabòries socials contemporànies.

La imatge del talent de na Montserrat Roig n’és ben viva, tot i que la seua obra hauria de reeditar-se i tenir-la a l’abast. El seu nom referencial roman en biblioteques com la de Sant Feliu de LLobregat; el centre de documentació del Col.legi de Periodistes de Catalunya o en un institut d’educació secundària d’Elx. El nom de Montserrat Roig porta la flama del Correllengua 2016.

Escoltant-la en les entrevistes realitzades en la Televisió Espanyola de blancs i negres, la veu de l’escriptora era ben melodiosa. Com Kapucinsky, en tot allò que feia parlava amb la seua pròpia veu. Una veu personal, esmorteïda, sense excessos ni escridassaments , però ben aferrada a la realitat i a una memòria conreada d’un discurs testimonial on palesava una òptica de la història contrària o diferent a l’hegemònica dominada sempre pel patriarcat i pel poder. Roig va ser contendent en les batalles -ben vives encara avui- a favor dels menesters socials centrats en la igualtat de gènere, els drets del poble i l’amor a la llengua materna com a font d’identitat: “Si em pregunten per què escric en català en tinc tres raons: primer, perquè és la meua llengua; segon, perquè és una llengua literària; i, tercer, escric en català perquè em dóna la gana” (El nom de les coses). Des de l’estimada Barcelona mirava al món. Les seues estades com a professora en diversos països la va empentar a entrelligar la cultura catalana amb l’exterior. Concebia la seua, com una llengua sense fronteres. Bona part de la seua obra ha estat traduïda al francés, anglés, alemany, castellà, Italià i portugués.

Eren temps d’abandonar la mordassa de la llengua i un grup de periodistes de Ràdio 4 i TVE s’hi van trobar per repensar els mitjans audiovisuals. La televisió emetia 12 hores i mitja setmanals de programació en català. La pressió dels professionals del sector va dur a multiplicar per cinc aquesta quantitat i així van aparéixer a la pantalla programes com ‘vosté pregunta’ d’en Puyal i ‘Personatges’ de na Roig qui va haver de superar els prejudicis que l’esquerra tenia vers la televisió en ple tardofranquisme. Ella, juntament amb molts altres, van capgirar des de dintre la principal ferramenta de manipulació censura i control.

“Del franquisme ens n’han quedat moltes xacres. No les diré totes, no tindria prou paper. Però voldria remarcar-ne dues: la manca del sentit de l’humor i la incapacitat de respectar les idees de l’altre. Quan no ens agrada una idea que no s’adiu amb el nostre món mental, no la discutim: la triturem, la reduïm a la paròdia.” Un pensament de l’escriptora en temps de la transició que sembla ben vigent a dia d’avui.  Ella va rompre el vell silenci de la memòria, el filosòfic, etnològic, literari, poètic i musical. La seua és una dissertació nítida, armada d’arguments i versemblant. Una dona que es reivindica feliçment com a dona sense caure en la temptació d’imitar els patrons de comportament masculins.

En l’exercici del periodisme televisiu actual s’imposa massa sovint un tipus d’intervenció basat en el desplegament d’un interrogatori delimitat a una suma de preguntes i respostes, millor o pitjor embastades, sense diàlegs ni matisos on l’interés de la persona entrevistada es fa fonedís. Montserrat Roig sabia preguntar i dominava la virtut de callar per a poder escoltar. D’aquesta manera en treia afirmacions, negacions, dubtes, gestos, reserves o confessions que mostraven la personalitat d’uns interlocutors que confiaven en la credibilitat de l’entrevistadora. Entrevistes respectuoses plantejades de tal forma que el personatge feia monòlegs de contingut personal que retrataven moments de la història. Homes i dones de gran rellevància que havien estat amagats durant la llarga foscor del franquisme. Ella fou la baula connectiva entre els creadors de cultura i els intel.lectuals de la guerra i la postguerra. Devia ser emocionant (encara ho és ara) veure aquests personatges ocultats pel NODO franquista, posant-los en valor, fent-los importants. Entrevistes garbellades fetes amb l’oïda i la memòria. Sens dubte, la Roig fou una rescatadora de personatges en l’oblit. Hi van passar fins a 49 personalitats de la cultura catalana, entre les quals, Maria Santpere, Maria Aurèlia Capmany, LLuís Llach, Joan Oliver, Pau Vila, Antoni Tàpies, Josep Pla o Maria del Mar Bonet.

Seria bo que les facultats de comunicació recuperaren l’essència de la paraula oral fent servir la pauta d’entrevista fonamentada amb el programa Personatges emès al circuit català de TVE  entre el 1977 i 78. Veient-lo diríem que en el fet de preguntar també hi ha bocins d’art on s’hi descrivia la força i la trascendència del personatge fent un perfil d’alé poètic i literari acompanyat de les fotografies de la seua estimada Pilar Aymerich amb un cos d’entrevista documentada que contextualitzava la persona en el seu moment històric, cultural i social.

Hui és inimaginable una televisió en blanc i negre o dibuixada amb els colors primerencs d’un plató amb dues càmeres, un atrezzo simplificat a la mínima expressió d’una taula i un parell de cadires com si estiguérem a la sala d’estar de casa nostra amb una copa i una cigarreta mentre raonem amb un amic. Aquesta posada en escena innocent i marcada per uns altres tempos molt més pausats i reflexius, se m’antoixa atractiva i honesta al bell mig d’un segle visual i digital sotmés a la voràgine trepidant gargallejada de titulars.

Personatges va plegar el juliol del 1978 perquè la direcció de TVE el va suprimir amb l’argument que, després de quaranta-nou protagonistas, no en quedaven més. El motiu real era l’opció política de Roig qui va figurar en les llistes electorals del PSUC. Després d’aquell programa en vindrien alguns més i tots van mantindre el seu segell. ‘Clar  i català’ fou un cicle d’entrevistes als líders polítics parlamentaris i el 1984 experimentà amb altres formats més innovadors en‘Los padres de nuestros padres” i “Búscate la vida” La primera proposta dibuixava els trets s’una generació d’espanyols que havia conegut la guerra civil; i la segona donava veu als joves que estudiaven primària quan Franco va morir.

Molt amiga de Rosa Montero, les dues foren revolucionàries del gènere de l’entrevista. L’una des d’El País i l’altra des de la televisió. Montserrat Roig també cultivava l’entrevista com a instrument d’investigació. Per mostra, dos tresors: ’els catalans als Camps nazis’ (1977) o ‘L’agulla daurada’ sobre el setge de Leningrad en la segona guerra mundial (1986).

Roig s’hi esforçava per unir les geografies de les Balears i el País Valencià al Principat. Viatjava sovint a València per entrevistar els deixebles d’en Joan Fuster: músics, poetes, escriptors, historiadors de la cultura, pagesos… En el programa Personatges Montserrat entrevistà tres valencians mítics i referents del pensament, la poesia i la música: Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés i Ovidi Montllor.

Hi tenia certa amistat amb el primer director general de Ràdio Televisió Valenciana, Amadeu Fabregat, al qui no obstant, va criticar en un dels seus darrers articles publicat a l’Avui quan Fabregat va donar el vist i plau a una llista de paraules ‘prohibides’ que els professionals no havien de fer servir. ‘Amadeu no em toquis el pronom feble.’  

Dels llibres que s'estan publicant sobre la seua figura us recomane aquest.

Montserrat Roig. La memòria viva, la darrera llavor de Sembra Llibres. L’obra, escrita per la periodista i escriptora Aina Torres, reconstrueix la trajectòria de Montserrat Roig a través de la literatura, el periodisme, el feminisme i la lluita per la recuperació de la memòria històrica, i esdevé un homenatge i una reivindicació del seu llegat. El llibre veu la llum l’any que es commemora el 25è aniversari de la mort de l’autora d’obres com L’hora violeta, La veu melodiosa o Els catalans als camps nazis.

Aquesta biografia recull declaracions de vora quaranta periodistes i escriptors que o bé van conèixer Roig, o bé se’n senten deixebles.