dimecres, 12 d’agost del 2015

València-Groenlàndia



Estar asseguda a la vora d’una taula compartida amb veus autoritzades dins del complicat i esperançador món de la comunicació és apassionant. El periodista Manuel S. Jardí i el catedràtic de periodisme de la Universitat de València, Josep LLuís Gómez Mompart (ambdós coautors del llibre ‘Reset RTVV. Per unes polítiques de comunicació al servei de la societat’- Onada Edicions- ) presentaven al Col.legi Rector Peset de València, l’assaig històric del professor Josep Gifreu, ‘ El català a l’espai de comunicació. El procés de normalització de la llengua als mèdia -1976-2013-‘ (Publicacions de la Universitat de València, Col.lecció Aldea Global). La meua aportació fou la d’una comunicadora que viu en un estat d’aprenentatge continuat, que s’estima el seu ofici i que, ara per ara, no disposa de cap mitjà de comunicació vertebrador del territori des d’on poder transferir, amb vocació de servei públic, la informació més pròxima i els pensaments, els valors i les idees en clau valenciana i en valencià, que com va dir l’homenot Enric Valor, és el català de tots. El 92% dels treballadors de l’audiovisual valencià, estem ara mateix, a l’atur. Per tant, resseguint l’esperit del poeta Estellés, jo sóc ‘una entre tants’.
Vull posar en valor el formidable treball del professor Gifreu. La seua faena com a investigador de la comunicació des de l’òptica de l’estructura comunicativa, la seua labor en la recerca i l’estudi de la llengua i la cultura catalanes des de la perspectiva de la construcció d’un espai comunicatiu comú i propi entre els territoris del mateix domini lingüístic, és d’una perseverànça admirable. Una tasca que realitza, com a mínim, des de 1982 en què va iniciar les perquisicions en l’àmbit comunicatiu català amb la seua tesi doctoral. L’assaig que ens ocupa clou una línia de recerca iniciada aleshores i ofereix un balanç crític de la progressió de la llengua catalana en l’àmbit de la comunicació. Gifreu es pregunta per què la teoria política s’ha interessat poc per la diversitat lingüística i destaca com sovint es parla del llenguatge de la política però no sobre la política de la llengua o de les llengües. En aquest sentit m’ha cridat l’atenció el treball novedós del teòric de la política, Will Kymlicka, qui considera equivalents els conceptes de nació i de cultura: ‘una comunitat intergeneracional, més o menys completa institucionalment que ocupa un territori determinat i comparteix una llengua i una història específiques’. En eixa nació de la cultura nostra, caldria planificar un corredor mediterrani de l’audiovisual que ens permeta reconéixer-nos a través de la reciprocitat i l’intercanvi de continguts. I això és el que fa, en essència, aquest treball de Gifreu.
Tenint en compte les dificultats amb què hom s’hi troba quan s’encara a bastir un estudi d’aquestes característiques, amb una manca de les coses més necessàries, amb limitacions metodològiques i documentals, hem de destacar la tenacitat del professor Gifreu. L’obra s’estructura en set capítols amb una acuradíssima selecció bibliogràfica per tal de facilitar el coneixement i l’accés a les principals fonts, als estudiants de periodisme i de comunicació audiovisual, als professors universitaris de periodisme i teoria de la comunicació i als qui treballem en aquest ofici dels media. Tots nosaltres estem davant d’una obra imprescindible.

Josep Gifreu va ser professor meu en algun curs durant els meus anys viscuts a la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha passat molta aigua baix del pont des d’aleshores. De la meua quinta eren Nel.lo Pellicer i Salvador Enguix, hui també professors universitaris. Salvador acaba de publicar el llibre ‘Periodismo politico. Fundamentos, práctica y perspectivas’, de la col.lecció Aldea Global. Gifreu va ser el  mestre que els va esperonar a llançar-se a la coordinació d’un primer treball de recerca fa ja 25 anys. Un estudi que es proposava avaluar, a partir de l’opinió d’experts locals qualificats, les perspectives de construcció i consolidació d’un espai d’intercomunicació en català.  Hi ha un  resum d’aquell treball interterritorial publicat per la Generalitat de Catalunya amb el títol de ‘Construir l’espai català de comunicació’ (1991).
En l’equip valencià van participar noms com els de Manuel Alcaraz, Enrique Cerdán Tato, Eliseu Climent, Joan Francesc Mira, Vicent Pitarch, Miquel Àngel Villena i Rafael Xambó. En una conferència recent a la Universitat d’Alacant, vaig escoltar Gifreu exposant algunes de les reflexions i conclusions d’aquella obra i poguérem comprovar que  tenen una vigència absoluta en aquests moments de la nostra història i de la política de la comunicació. La diagnòsi feta fa cinc lustres i la d’ara és molt semblant. Amb l’apagada de la nostra ràdio i televisió, la ciutadania ha retrocedit als temps pre-democràtics, al blanc i negre. Les accions i les circumstàncies de RTVV ens han portat a la destrucció del projecte  periodístic i audiovisual més ambiciós que hem tingut mai. Però cada dia veig que aquest país no solament és viu encara, sinó que manifesta unes ganes tremendes de viure i de continuar sent, fins al punt de sentir que està de plena actualitat aquella bellíssima consigna de Pompeu Fabra: "Cal no abandonar ni la tasca ni l'esperança". Digueu-me romàntica, però ara estem en el moment  de reiniciar, de fer un nou començament, del reset. Aquest concepte s’aplica a la informàtica, però el trobe molt adient per al cas de RTVV perquè la apagada del senyal va ser executada de manera tan abrupta com la de desendollar el corrent elèctric. Des d’aleshores, els valencians estem així, desconnectats de nord a sud.
Josep Gifreu remarca al llibre el treball del professor canadenc del Quebec, Charles Taylor: “La llengua no és sols una eina de comunicació, sinó un tret essencial de la identitat col.lectiva que implica una política de reconeixement.’ La seua tesi es basa en que la nostra identitat es fa en part, a través del reconeixement dels altres o per la falta de reconeixement, o també pel fals reconeixement. La falta o el fals reconeiexement pot causar dany i ser una forma d’opressió que empresona algú en un mode de ser fals, deformat o disminuït, diu Taylor. Tenim un exemple recent d’eixa deformació o disminució de la llengua duta a la màxima expressió amb La Crida a les festes de les falles que l’alcaldessa Rita Barberà va fer des de les Torres de Serrans. No tenim mitjans de comunicació convencionals, però les xarxes socials, que en aquest sentit no tenen fronteres, han convertit en un autèntic fenòmen aquella lamentable actuació gravada en vídeo i llançada com una ona expansiva a internet. Políticament hauria de tenir conseqüències reals. Només cal seguir les recomanacions del Consell d’Europa referents a les llengües regionals (nomenclatura que en context de la Unió s’assigna a les llengües sense estat com la nostra) i on es destaca que els governs tenen la responsabilitat de vetllar pels drets dels pobles en matèria lingüística. Podem riure’ns  moltíssim amb la caricatura de Rita Barberà, però quan ens fartem de la rialllada adonem-nos del drama que suposa que la batllesa (des de fa 24 anys) d’una ciutat que té el valencià com a llengua cooficial del territori, siga incapaç d’expressar-se en una sola frase. Perquè aquest perfil de persona és l’encarregada de legislar el model a les escoles o a l’administració pública. És el perfil de persona que fabrica el conflicte polític amb la matèria sensible de la  llengua, afirmant que el que parlem a l’Alcoià és distint al que es parla al Pla de l’Estany.  No tenim mitjans de comunicació públics per fer pedagogia, però hem d’intentar fer-la igualment i mantindre ferma la ‘lleialtat lingüística’ amb l’activisme a les xarxes socials que Gifreu demana al seu assaig: ‘La xarxa representa un nou i grandiós desafiament a totes les llengües i cultures del món. Cada comunitat de llengua i cultura es veu obligada a fer el salt al ciberespai i a posicionar-se en el nou mapa.’ La sorneria viscuda és una avinentesa que hem d’aprofitar per a reclamar un ús del valencià que vaja més enllà de l'anecdotisme i del fet residual. Quedar-nos només amb l’acudit fàcil és col.laborar amb el desnonament cultural de casa nostra. I a més, correm el risc de convertir Rita Barberà en una mena de marca blanca publicitària en la qual la major part dels valencians s’emmirallen. El músic Pau Alabajos escrivia en can túiter: ‘riem, riem amb el caloret, però com l’alcaldessa no se’n vaja a casa el 24 de maig, és per a exiliar-se a Groenlàndia. I a Groenlàndia fa frescoreta.’ Si les persones amb responsabilitats públiques no respecten els drets lingüístics, d’una banda sembren indignació i d’una altra, analfabetisme.
Hi ha tres pilars bàsics en l’ús de la llengua perquè aquesta siga útil: l’ensenyament a les escoles on s’apren a escriure i a llegir; els mitjans de comunicació públics i també privats que la socialitzen; i l’exemplaritat referencial de l’estat que ha de saber prestigiar-la. El discurs de Josep Gifreu es desenvolupa a partir d’aquesta premisa bàsica, la d l’estat com a protector i valedor de l’ús de la llengua. El repte, entre els molts altres reptes, seria almenys, disposar d’un estat que fos garantia del reconeixement de la nostra cultura a Europa i al món. Es el tracte que es mereix una llengua de rang mitjà com la nostra que la parlen i l’entenen 10 milions de persones al món.