dimecres, 12 d’agost de 2015

Bandera negra

Text escrit per al quadern de bitàcola del disc 'Desperta Ferro' d'Arrap.

Des que patírem el colp d’estat mediàtic el 29N de 2013, el nostre poble sofreix una orfandat comunicativa inèdita en la història de les democràcies. No hi ha cap territori europeu amb dos milions de parlants d’una llengua autòctona i oficial (i molts més que l’entenen) que no tinga al seu abast uns mitjans de comunicació propis. Tampoc no hi ha cap comunitat autònoma de l’estat espanyol que no dispose, en el comandament a distància de la televisió o el dial de la ràdio, d’un canal territorial que els vertebre. Nosaltres som els pioners. 

La llengua, a banda del seu valor simbòlic i identitari, és un mercat. Ara per ara el sector audiovisual està destruït amb un 92 per cent de desocupació. Estic d’acord amb el sociòleg Toni Mollà (autor de La desconnexió valenciana i coautor de Reset RTVV) quan assenyala que “el català demogràficament és una llengua molt semblant a les nòrdiques, al suec, el finès o el noruec. Hauríem de copiar les seues polítiques lingüístiques, que són també polítiques culturals i industrials. És una equivocació econòmica no plantejar-les conjuntament entre les televisions de Catalunya, les Illes Balears, Andorra i el País Valencià. Si férem això, econòmicament seríem una comunitat lingüística molt potent. En un país com Noruega, les indústries de la cultura en general ocupen al voltant del 5 % del PIB. Al País Valencià no arriba ni al 0,5 %, i perquè qualsevol sector econòmic tinga un cert impacte sobre l'estructura productiva del país, ha d'estar al voltant del 4 o 5 %.”. Una ràdio i una televisió públiques han de ser el motor que genere eixa indústria cultural, on els músics tindrien la presència i la visibilitat que els pertoca. Els creadors musicals són eixos gran oblidats mediàticament, menystinguts i boicotejats massa vegades per aquelles institucions que haurien d’oferir mecenatges i col·laboracions estables per a dur a terme els seus projectes.
En aquests moments em sent una pirata dels mitjans de comunicació valencians. Porte bandera negra com un símbol de la negació del poder que sap ensinistrar en el maneig de les armes, eixos artefactes que limiten el coneixement del poble i censuren la llibertat d’expressió. Desplegue la bandera negra perquè és la contrària de la blanca, que mostra rendició. Si no fóra així, no podria formar part de la tripulació que conforma el vaixell del valor i de l’esforç d’Arrap. El balafiament dels euros públics, l’obscena corrupció que ens envaeix, la destrucció devastadora del paisatge i les constants retallades de drets i llibertats que s’entesten a ofegar-nos, ens arrosseguen vers la tramuntana solcant per mars braves plenes de turbulències. És moment de despertar de l’anestèsia i esgarrapar la nostra dignitat. Agafar-nos fortament a la cultura i l’educació. Aferrar-nos a la memòria i la justícia. Com va escriure el músic Jordi Savall en una carta al Ministeri de Cultura en què renunciava al Premi Nacional de la Música, “La ignorància i l'amnèsia són la fi de tota civilització perquè sense educació no hi ha art i sense memòria no hi ha justícia.” Que aquest document quede ben segellat en el quadern de bitàcola d’Arrap. Preserveu-lo de les inclemències del temps. Naveguem amb un rumb clar per alterar l’estat de l’atmosfera que atempta contra la nostra intel·ligència. Cerquem els vents serens de mestral que ens són favorables per construir un nou futur. Eixe futur no està massa llunyà. L’albirem a l’horitzó!



València-Groenlàndia



Estar asseguda a la vora d’una taula compartida amb veus autoritzades dins del complicat i esperançador món de la comunicació és apassionant. El periodista Manuel S. Jardí i el catedràtic de periodisme de la Universitat de València, Josep LLuís Gómez Mompart (ambdós coautors del llibre ‘Reset RTVV. Per unes polítiques de comunicació al servei de la societat’- Onada Edicions- ) presentaven al Col.legi Rector Peset de València, l’assaig històric del professor Josep Gifreu, ‘ El català a l’espai de comunicació. El procés de normalització de la llengua als mèdia -1976-2013-‘ (Publicacions de la Universitat de València, Col.lecció Aldea Global). La meua aportació fou la d’una comunicadora que viu en un estat d’aprenentatge continuat, que s’estima el seu ofici i que, ara per ara, no disposa de cap mitjà de comunicació vertebrador del territori des d’on poder transferir, amb vocació de servei públic, la informació més pròxima i els pensaments, els valors i les idees en clau valenciana i en valencià, que com va dir l’homenot Enric Valor, és el català de tots. El 92% dels treballadors de l’audiovisual valencià, estem ara mateix, a l’atur. Per tant, resseguint l’esperit del poeta Estellés, jo sóc ‘una entre tants’.
Vull posar en valor el formidable treball del professor Gifreu. La seua faena com a investigador de la comunicació des de l’òptica de l’estructura comunicativa, la seua labor en la recerca i l’estudi de la llengua i la cultura catalanes des de la perspectiva de la construcció d’un espai comunicatiu comú i propi entre els territoris del mateix domini lingüístic, és d’una perseverànça admirable. Una tasca que realitza, com a mínim, des de 1982 en què va iniciar les perquisicions en l’àmbit comunicatiu català amb la seua tesi doctoral. L’assaig que ens ocupa clou una línia de recerca iniciada aleshores i ofereix un balanç crític de la progressió de la llengua catalana en l’àmbit de la comunicació. Gifreu es pregunta per què la teoria política s’ha interessat poc per la diversitat lingüística i destaca com sovint es parla del llenguatge de la política però no sobre la política de la llengua o de les llengües. En aquest sentit m’ha cridat l’atenció el treball novedós del teòric de la política, Will Kymlicka, qui considera equivalents els conceptes de nació i de cultura: ‘una comunitat intergeneracional, més o menys completa institucionalment que ocupa un territori determinat i comparteix una llengua i una història específiques’. En eixa nació de la cultura nostra, caldria planificar un corredor mediterrani de l’audiovisual que ens permeta reconéixer-nos a través de la reciprocitat i l’intercanvi de continguts. I això és el que fa, en essència, aquest treball de Gifreu.
Tenint en compte les dificultats amb què hom s’hi troba quan s’encara a bastir un estudi d’aquestes característiques, amb una manca de les coses més necessàries, amb limitacions metodològiques i documentals, hem de destacar la tenacitat del professor Gifreu. L’obra s’estructura en set capítols amb una acuradíssima selecció bibliogràfica per tal de facilitar el coneixement i l’accés a les principals fonts, als estudiants de periodisme i de comunicació audiovisual, als professors universitaris de periodisme i teoria de la comunicació i als qui treballem en aquest ofici dels media. Tots nosaltres estem davant d’una obra imprescindible.

Josep Gifreu va ser professor meu en algun curs durant els meus anys viscuts a la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha passat molta aigua baix del pont des d’aleshores. De la meua quinta eren Nel.lo Pellicer i Salvador Enguix, hui també professors universitaris. Salvador acaba de publicar el llibre ‘Periodismo politico. Fundamentos, práctica y perspectivas’, de la col.lecció Aldea Global. Gifreu va ser el  mestre que els va esperonar a llançar-se a la coordinació d’un primer treball de recerca fa ja 25 anys. Un estudi que es proposava avaluar, a partir de l’opinió d’experts locals qualificats, les perspectives de construcció i consolidació d’un espai d’intercomunicació en català.  Hi ha un  resum d’aquell treball interterritorial publicat per la Generalitat de Catalunya amb el títol de ‘Construir l’espai català de comunicació’ (1991).
En l’equip valencià van participar noms com els de Manuel Alcaraz, Enrique Cerdán Tato, Eliseu Climent, Joan Francesc Mira, Vicent Pitarch, Miquel Àngel Villena i Rafael Xambó. En una conferència recent a la Universitat d’Alacant, vaig escoltar Gifreu exposant algunes de les reflexions i conclusions d’aquella obra i poguérem comprovar que  tenen una vigència absoluta en aquests moments de la nostra història i de la política de la comunicació. La diagnòsi feta fa cinc lustres i la d’ara és molt semblant. Amb l’apagada de la nostra ràdio i televisió, la ciutadania ha retrocedit als temps pre-democràtics, al blanc i negre. Les accions i les circumstàncies de RTVV ens han portat a la destrucció del projecte  periodístic i audiovisual més ambiciós que hem tingut mai. Però cada dia veig que aquest país no solament és viu encara, sinó que manifesta unes ganes tremendes de viure i de continuar sent, fins al punt de sentir que està de plena actualitat aquella bellíssima consigna de Pompeu Fabra: "Cal no abandonar ni la tasca ni l'esperança". Digueu-me romàntica, però ara estem en el moment  de reiniciar, de fer un nou començament, del reset. Aquest concepte s’aplica a la informàtica, però el trobe molt adient per al cas de RTVV perquè la apagada del senyal va ser executada de manera tan abrupta com la de desendollar el corrent elèctric. Des d’aleshores, els valencians estem així, desconnectats de nord a sud.
Josep Gifreu remarca al llibre el treball del professor canadenc del Quebec, Charles Taylor: “La llengua no és sols una eina de comunicació, sinó un tret essencial de la identitat col.lectiva que implica una política de reconeixement.’ La seua tesi es basa en que la nostra identitat es fa en part, a través del reconeixement dels altres o per la falta de reconeixement, o també pel fals reconeixement. La falta o el fals reconeiexement pot causar dany i ser una forma d’opressió que empresona algú en un mode de ser fals, deformat o disminuït, diu Taylor. Tenim un exemple recent d’eixa deformació o disminució de la llengua duta a la màxima expressió amb La Crida a les festes de les falles que l’alcaldessa Rita Barberà va fer des de les Torres de Serrans. No tenim mitjans de comunicació convencionals, però les xarxes socials, que en aquest sentit no tenen fronteres, han convertit en un autèntic fenòmen aquella lamentable actuació gravada en vídeo i llançada com una ona expansiva a internet. Políticament hauria de tenir conseqüències reals. Només cal seguir les recomanacions del Consell d’Europa referents a les llengües regionals (nomenclatura que en context de la Unió s’assigna a les llengües sense estat com la nostra) i on es destaca que els governs tenen la responsabilitat de vetllar pels drets dels pobles en matèria lingüística. Podem riure’ns  moltíssim amb la caricatura de Rita Barberà, però quan ens fartem de la rialllada adonem-nos del drama que suposa que la batllesa (des de fa 24 anys) d’una ciutat que té el valencià com a llengua cooficial del territori, siga incapaç d’expressar-se en una sola frase. Perquè aquest perfil de persona és l’encarregada de legislar el model a les escoles o a l’administració pública. És el perfil de persona que fabrica el conflicte polític amb la matèria sensible de la  llengua, afirmant que el que parlem a l’Alcoià és distint al que es parla al Pla de l’Estany.  No tenim mitjans de comunicació públics per fer pedagogia, però hem d’intentar fer-la igualment i mantindre ferma la ‘lleialtat lingüística’ amb l’activisme a les xarxes socials que Gifreu demana al seu assaig: ‘La xarxa representa un nou i grandiós desafiament a totes les llengües i cultures del món. Cada comunitat de llengua i cultura es veu obligada a fer el salt al ciberespai i a posicionar-se en el nou mapa.’ La sorneria viscuda és una avinentesa que hem d’aprofitar per a reclamar un ús del valencià que vaja més enllà de l'anecdotisme i del fet residual. Quedar-nos només amb l’acudit fàcil és col.laborar amb el desnonament cultural de casa nostra. I a més, correm el risc de convertir Rita Barberà en una mena de marca blanca publicitària en la qual la major part dels valencians s’emmirallen. El músic Pau Alabajos escrivia en can túiter: ‘riem, riem amb el caloret, però com l’alcaldessa no se’n vaja a casa el 24 de maig, és per a exiliar-se a Groenlàndia. I a Groenlàndia fa frescoreta.’ Si les persones amb responsabilitats públiques no respecten els drets lingüístics, d’una banda sembren indignació i d’una altra, analfabetisme.
Hi ha tres pilars bàsics en l’ús de la llengua perquè aquesta siga útil: l’ensenyament a les escoles on s’apren a escriure i a llegir; els mitjans de comunicació públics i també privats que la socialitzen; i l’exemplaritat referencial de l’estat que ha de saber prestigiar-la. El discurs de Josep Gifreu es desenvolupa a partir d’aquesta premisa bàsica, la d l’estat com a protector i valedor de l’ús de la llengua. El repte, entre els molts altres reptes, seria almenys, disposar d’un estat que fos garantia del reconeixement de la nostra cultura a Europa i al món. Es el tracte que es mereix una llengua de rang mitjà com la nostra que la parlen i l’entenen 10 milions de persones al món.

Silencis Mediàtics


Presentació de l'anuari de l'Observatori Mediacatpuntcat al Col.legi Rector Peset de València el 3 de juliol de 2015.



El que fan els periodistes de l’anuari de l’observatori Mediacat és treballar de valent la nostra memòria trencadissa, perquè la capacitat retentiva de la societat sol ser un exercici fràgil quan no ens qüestionem el fet de viure instal·lats en l’amnèsia. Cada silenci mediàtic és una injecció dosificada d’anestèsia. Els silencis ens desconnecten els uns dels altres. Des del grup Barnils es practica allò tan obvi i tan fràgil de l’exercici del periodisme:
- Contextualitzar la informació. Anar a la recerca del que hi ha darrere dels fets. Cada fet noticiable porta una motxilla de circumstàncies.
- Contrastar totes les fonts. Una informació sol tindre una cara A, una B i més.
- Investigar en la rebotiga de la notícia. És a dir, no conformar-se amb el titular i escodrinyar el com, quan, qui, on i per què. En aquest sentit, voldria destacar que potser les informacions que arriben al periodista, a vegades, són indemostrables, perquè el poder, l’oligopoli empresarial, impedeix amb tota la seua maquinària que ho siguen. L’informador sap ben bé que els fets han ocorregut, però no pot provar-ho. Parlant amb l’escriptor Ferran Torrent, em deia que tenia al calaix una quantitat ingent d’informacions provinents dels budells de la corrupció al País Valencià. Com que no pot demostrar-los, el que ell fa com a novel·lista és ficcionar la realitat. És a dir, alguns periodistes que són també escriptors, o escriptors amb vocació periodística, poden fer eixe exercici de creació que els permet dir tot allò que no poden afirmar en un mitjà de comunicació com a notícia. Les companyes Empar Marco i Esperança Camps també ficcionaren en el llibre Vertigen (Sembra Llibres) la narració de tot el procés de tancament de RTVV.
- Per a poder demostrar els fets que s’investiguen cal tindre paciència i poques empreses de comunicació cultiven eixa virtut. En nombrosos casos, tenint la informació de la font directa, no la publiquen ni la investiguen perquè atempta directament contra els seus interessos accionarials, publicitaris o de qualsevol altra mena. És el cas que es relata en l’anuari sobre el TTIP, els tractats internacionals de comerç entre Europa i els Estats Units, que es porten a terme sota un secretisme absolut. Es produeix una filtració d’un informe essencial i els mitjans convencionals, com a molt, redacten un breu que passa desapercebut. Tractats internacionals que si arriben a port afectaran les nostres vides quotidianes en els drets laborals, el medi ambient, les pimes, l’agricultura... La paciència per a investigar reclama esforç, aptitud, voluntat de difondre-la i perseverança. Condicions que des del Grup Barnils els periodistes treballen a consciència. Ningú ens ha assegurat que siga una tasca fácil. L’anuari de Mediacat, en aquest context, és imprescindible i contribueix a l’apoderament dels periodistes. És a dir, sí que es pot. I en aquests moments en què la ciutadania obri els ulls, s’apodera i reacciona contra els abusos i l’opressió, resulta més necessari encara estar a l’altura de les circumstàncies i oferir un periodisme que siga humà, compromés i honest. Hi ha ara un fenomen comunicatiu ben interessant: microempreses, que de manera associativa, cooperativa o col·laborativa amb els moviments socials, creen diaris digitals que aposten pel periodisme rigorós i trenquen els silencis del mitjans convencionals i massius.
Des del meu punt de vista hi ha tres pilars sobre els quals se sostenen i es basteixen els silencis mediàtics en una malla enrevessada.
- El primer seria la crisi econòmica que afecta el sector de la informació i la comunicació, on les empreses miren la manera de traure el cap i sobreviure del negoci. En aquest sentit vull destacar el paper mordassa que té la publicitat en els mitjans i que denuncia l’anuari de Mediacat. A banda de la publicitat de les multinacionals que també poden ser accionistes dels mitjans, com ara Gas Natural, Iberdrola, Endesa, etc., o dels mateixos bancs creditors del deute de l’empresa de comunicació que té en els seus consells d’administració membres d’eixa entitat bancària, em pregunte de quina manera es podria regular la publicitat institucional. Potser caldria pendre-s’ho com una prioritat per tal d’evitar que una emissora, un diari o un canal de televisió reba una subvenció que a altres mitjans se’ls nega perquè els continguts no combreguen amb els interessos particulars del partit o partits en el govern. Un periodista de El Mundo m’explicava que quan el seu diari començà a investigar i publicar sobre el cas Gürtel en la trama valenciana, periodistes d’aquest diari que participaven en tertúlies de Canal Nou deixaven de fer-ho de la nit al dia. Aquest xantatge és intolerable i l’únic que fa es contribuir a la toxicitat informativa. Cal per tant una desgovernamentalització dels mitjans. De tots. Públics i privats.
- El segon pilar que sosté els silencis mediàtics és el moviment de transformació de l’ecosistema comunicatiu. Estem convivint en dos mons: el virtual i el físic. L’univers online i offline. Les empreses de mitjans viuen en eixe trànsit on la informació sembla que ha de ser gratuïta en les xarxes, perquè algú ja fa anys va encetar eixe meló i ara no sabem com tancar-lo. En aquest punt, voldria denunciar allò que s’anomena “periodisme ciutadà” i que impregna les xarxes socials d’informacions banals, falses, tremendistes o irreals. En tot cas, el que fan els ciutadans es comunicar-se a través del ciberespai, llançar una informació testimonial, però mai suplantaran la tasca del periodisme, que en el 2.0 té més feina: destriar la palla de l’essència. I això no vol dir que no valore el poder de les xarxes quan el ciutadà com a testimoni llança una imatge o una informació que li ha arribat al centre dels fets. El soroll ensordidor de les xarxes socials és una manera també de construir silencis. I això ho saben bé molts mitjans que llancen alarmes innecessàries per tal de desviar l’atenció sobre allò que és important o per a desgastar el contrincant ideològic o polític. Ho hem vist recentment amb el referèndum de Grècia o en el cas de Guillermo Zapata, en què fins i tot la Fiscalia va actuar, podríem dir com a braç armat del govern per tal d'imputar una persona per haver fet ús de la llibertat d’expressió fa quatre anys amb unes piulades probablement desafortunades i lamentables, però que no eren objecte de delicte, tal com va sentenciar el jutge de l’Audiència Nacional, Santiago Pedraz.
- El tercer pilar on nidifiquen els silencis mediàtics és la precarietat laboral. Sembla que vivim immersos en un ERO global on els professionals més veterans i experimentats són acomiadats de les seues empreses per ser substituïts per joves contractats en condicions que reporten beneficis a l’empresa. El debat i l’aprenentatge intergeneracional en les redaccions ha sigut durant anys i panys un valor enriquidor del periodisme i ara això no existeix o està en vies d’extinció. Mentre els periodistes d’ofici són expulsats del mercat laboral centenars de joves es graduen en periodisme o comunicació audiovisual des de les nombroses facultats existents, i es crea així un efecte embut que no ens porta enlloc. Aquesta situació de saturació de periodistes sense feina i de precarietat accentua la vulnerabilitat de la professió. Deia el company de RTVV, ara secretari autonòmic de Medi Ambient i Canvi Climàtic, Julià Alvaro, que 'la vulnerabilitat fa que els periodistes traguen la bandera blanca de la rendició i això explica fets injustificables com ara anar a una sala de premsa on el president espanyol anuncia modificacions del seu govern en un pantalla de plasma i sense preguntes'. Un fet ja habitual i incomprensible per als informadors de la resta del món democràtic.
Imposar el silenci mediàtic comporta repressió i censura i, per tant, vulneració de drets fonamentals per al desenvolupament democràtic d’un país, la majoria, recollits en l’article 20 de la constitució espanyola: dret d’expressió, dret a la informació plural i veraç, a la protecció de la infància, a la intimitat, a la identitat cultural... L’altra cara de la moneda és que no hi ha un accés igualitari als mitjans per part de les bases socials ni tampoc pluralitat ideològica i política.
Censura contra llibertat d’expressió és una constant obsessiva en la història de la humanitat, ja siga per raons ideològiques, religioses, militars, politiques, econòmiques... o perquè els perpetradors de les tisorades volen ser més papistes que el papa.
El País Valencià ha sigut, especialment en les darreres dues dècades, un paradís de silencis mediàtics, lingüístics, culturals i socials de tota mena. Un paradís de silencis on tanquen els mitjans de comunicació públics a colp policial. Un paradís on les agressions lingüístiques han sigut quotidianes, on s’ha limitat la llibertat de pensament, s’ha atemptat contra la nostra intel·ligència i ens han vetat el coneixement. Al marge dels mitjans públics, si ens posem a analitzar el panorama comunicatiu del país, d’una banda, i en la nostra llengua, d’una altra banda, la situació és crítica amb el 92 % dels treballadors de l’audiovisual sense faena. No hi ha ràdio ni televisió d’àmbit territorial; ni rebem els senyals de TV3 ni de Catalunya Ràdio; des dels 2008 fins ara s’han tancat més de 30 mitjans de comunicació. Mitjans locals com ara Gandia TV o Info Tv, premsa comarcal que acaba ofegada pels entrebancs polítics o la manca de suport institucional. La xarxa d’emissores municipals, que en els anys noranta eren més de vint, ara només compta amb mitja dotzena; les freqüències de TDT locals estan emetent il·legalment després de la sentència del Tribunal Suprem del 2012 que les anul·lava per irregularitats en les concessions que va fer el PP. Tot i això, continuen actives sense respectar les condicions per a fer-ho, com ara producció pròpia, producció feta al territori valencià, producció europea i un 25% d’ús del valencià en cada franja horària. De premsa escrita en la nostra llengua tenim dues publicacions històriques, la revista degana Saó i El Temps, també el diari Ara tot i que no es distribueix a tot el país. En el ciberespai sí que hi ha més propostes: El Punt, La Directa, Vilaweb... i des de fa dos anys que roda La Veu del País Valencià. La dieta mediàtica, com li agrada dir a José Ignacio Pastor des d’ACICOM, és esquifida i els ciutadans, famolencs, estem necessitats de vitamines i nutrients a dojo. Està tot per fer. Però calma,  haurem de bastir l’edifici mediàtic des dels fonaments, no siga cosa que amb un pensat i fet, ens enfitem i hàgem d’anar a urgències. Per poc que faça el nou govern, si ho fa de manera intel·ligent, el sistema comunicatiu valencià i la seua dieta mediàtica, hauran de millorar.
La crisi que diuen que vivim ha agegantat el debat sobre la dicotomia entre públic i privat. Ho relata l'anuari mediacat en el reportatge dedicat a la desaparició de l’administració pública. Una seixentena d’empreses públiques han sigut esborrades al País Valencià, entre les quals RTVV (tot i que està en coma continua viva). Dicotomia entre la necessitat de mitjans d’informació públics i els privats. Sembla que està fent fortuna l’opinió d’aquells que mantenen la tesi que les televisions i ràdios públiques són una causa perduda. La manipulació i la censura és lliguen a la directa influència dels partits polítics i es resol que no hi ha res a fer. En canvi, els mitjans privats apareixen com tot el contrari. A ells no se’ls relaciona amb un govern, ni a les fortes pressions que es reben de tot l’arc polític. Per tant, seguint aquest plantejament, les privades no són víctimes de la manipulació política i, en conclusió, són mitjans lliures. Aquesta és la imatge que dissortadament està molt arrelada a la societat. Una imatge que no és real, per molt que les premisses siguen certes. Plantejar el món informatiu com una pel·lícula on en un costat hi ha els bons, que són els privats, i en l’altre els roïns, que són els públics, és simple, i fins i tot infantil o bé una cínica manipulació si qui ho diu sap de què parla. (La televisió impossible -3i4 Edicions-). O és què l’activitat informativa de les cadenes privades no està limitada pels interessos econòmics de la mateixa empresa? O més enllà, pels interessos als quals puguen estar vinculats els accionistes?
Us llance preguntes més que certeses. Reflexions sorgides de la lectura de l’informe de l'observatori crític dels mitjans.


CoInspiracions (presentació a la Sala Simbiosi d'Alzira 23/07/2015)



CoInspiracions mostra el treball conjunt de dos immensos éssers humans, i dos gegants de la sensibilitat musical que fan una simbiosi total en aquest escenari que esdevé l’altar de dos criatures màgiques que uneixen dues comarques històriques valencianes: El Comtat i la Ribera. Nosaltres som els conspiradors d’aquest conjur musical. Fem complot i contuberni, confabulem amb les seues guitarres, melodies trenades, veus que toquen un sentiment celestial. I fem la comunió en la mateixa freqüència. Una mateixa vibració harmònica que ens fa bategar el cor al mateix ritme i amb les peces més emblemàtiques dels seus respectius repertoris
Coinspiracions és un cant a la bellesa de dos excel.lents músics. Amb la fusió de les guitarres i les veus de Joan Amèric i Andreu Valor, dialoguen dues generacions diferents. Amèric va estrenar la seua aventura professional en la música fa 25 anys quan no estava massa de moda fer cançó d’autor i quan els pares d’aquest gènere musical, -que tant van fer en temps de dictadura i de l’anomenada transició democràtica- reberen el premi de la invisibilitat i el silenci. En aquesta, podríem dir, segona transició que sembla que vivim ara mateix amb l’apoderament dels moviments socials i el canvi de signe polític, demanem que no es repetisca la lamentable història viscuda anys enrere i que es materialitze l’aposta pels nostres creadors de cultura i per la nostra llengua. Tenim una oportunitat històrica, i potser única, per tal de revertir la situació de destrossa que hem viscut durant més de dues dècades des de l’àmbit institucional i des de la gestió política.
És la família de la Sala Simbiosi, en aquesta avinguda anomenada Dret de Manifestació, la que segeuix fent la tasca de programar els nostres músics per oferir a la ciutat i a la comarca, una opció d’oci diferent.
Recorde que Joan Amèric va ser un dels primers músics que va passar pels micròfons de l’emmudida ràdio pública valenciana. Tímid i carregat amb la seua guitarra, Lluís Llach va posar l’ull en el seu talent. Des d’aleshores, Amèric porta una desena de discos a les esquenes i una ampla experiència com a bagatge que el converteix en un referent de la cançó d’autor.  Potser, sense el treball de músics com Amèric, no hagueren nascut 20 anys més tard, creadors d’inspiracions com Andreu Valor que ja van tindre l’opció de poder estudiar en la nostra llengua gràcies a la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià. Quan el jovenet Andreu es va llançar als escenaris en els anys primerencs del segle XXI, ens va deixar a tots i totes absolutament embadalits, emdaladíssimes amb les lletres que deien molt i bé: sense odi, perquè Andreu no sap odiar, ni tampoc ens el podem imaginar practicant l’odi.
Assistim a un esdeveniment musical en tota regla: Una conspiració de dos inspiracions armades de guitarres, paraules i veus que van conjuminant-se amb complicitat. Una intensa intimitat entre dos éssers que s’entenen instintivament. Un fenòmen d’eco musical que resonen als nostres pits.
Els dos autors valencians interpreten cançons pròpies, recreen en solitari cançons de l’altre i proposen a duet peces senyeres dels seus respectius repertoris. També aprofiten el privilegi que els brinda l’aventura per a aclamar-se davant Vicent A. Estellés i Ovidi Montllor i llençar una abraçada al poble grec reinterpretant Vaixell de Grècia  de Lluís Llach.



El Mural 13: El Mural de les lletres

Sopa de lletres. Disseny de Cèsar Amiguet.
El Mural de les lletres arranca amb un llibre incunable: ‘Les obres o Trobes en lahors de la Mare de Déu’ com a símbol de la riquesa cultural del poble valencià, que sis segles després, té l’oportunitat històrica de fer ressorgir i visibilitzar la immensa creació literària en la nostra llengua. El Mural aporta dades de lectura i de producció; s’acosta a algunes editorials per veure com funcionen; recomana nous títols per a l’estiu on hi ha una eclosió del gènere de novel-la negra com és el cas de la darrera de Xavier Aliaga ‘Dos metres quadrats de sang jove’ o ‘La Cara B’ de l’escriptora i periodista Esperança Camps. El Mural conversa amb Ferran Torrent en l’emblemàtica Estació del Nord de València. L’escriptor de Sedaví que ja va fer abans de la crisi una trilogia sobre el modus operandi de la corrupció, ara en prepara una altra post crisi que comença amb el seu últim llibre, ‘Un dinar un dia qualsevol’ i ho fa amb la capacitat de l’observador que es mira el món de manera independent, i per tant crítica, davant de qui estiga al govern. El Mural també dóna veu a un dels joves de la nova remesa d’escriptors valencians. Joanjo Garcia, amb ‘Aquell Agost amb punt final’; el veterà periodista Adolf Beltran presenta l’obra Stribord; hi ha dues obres inèdites sobre Joan Fuster editades per Denes i una de clàssica amb plena vigència, ‘El llibre de les bèsties’ de Ramon Llull adaptada per Roc Casagran; i per als més menuts de la casa també hi ha prescripcions poètiques i literàries. El Mural dibuixa les veus d’alguns dels noms distingits pels Premis de la Crítica d’Escriptors Valencians com Manuel Baixauli, Joan Navarro i el poeta homenatjat Marc Granell. 
Clica i escolta! El Mural de les lletres 

Muntatge de Cèlia Cerezo