diumenge, 5 d’octubre del 2014

El Baret de Miquel


Miquel Ruiz és un reputat cuiner que ha aconseguit la distinció Michelín allà on ha estat treballant: Los Girasoles de Moraira o La Seu (de Moraira i de Dénia). Ell no va voler seguir sent esclau dels reconeixements del circuit tancat i viciós de l'alta cuina i va fugir de les diverses pressions que el sotmetien. Després de viatjar i tastar altres cuines, va decidir obrir el seu baret a Dénia. Un espai senzill on es pot respirar la pau del diumenge i sentir les campanes de l'església. El Baret de Miquel és un altar de la cuina d'arrel valenciana. La fusió dels sabors i de les olors a terra de les comarques de l'Alcoià i Comtat conjuminades amb la intensitat de la Marina Alta i Baixa et fan sentir a casa. Quasi plore quan he tastat la pericana alcoiana amb favetes i polp sec. M'he quedat muda amb el sashimi de caballa amb carxofetes fregides i poma acompanyada de manollets de fenoll marí. M'ha encisat el figatell de sèpia... I tot regadet amb un Malcriat de Requena.
Sabors essencials de la infantesa d'aquest gran cuiner que està ben lluny del consumisme salvatge i acull totes les propostes que li arriben de la cuina del poble. Miquel és un savi humil que sap fer evolucionar els fogons dels nostres iaios.


Altíssima cuina. Elaborada sempre amb productes de mercat. Menjareu molt rebé en El Baret de Miquel a preus molt però que molt assequibles. Ambient familar i un tracte pròxim, d'amabilitat natural sense embafaments. Miquel ha aconseguit acostar la cuina de nivell a la gent dels veïnats. Per eixa raó li estic molt agraïda. Aneu-hi i gaudiu del paladar, però reserveu amb temps. El baret és un lloc inclassificable... un espai menudet molt especial on viu l'art del reciclatge. Hi ha flors de col i una meravellosa col.lecció de sifons. Jo tornaré a reservar en gener del 2015.

Novembre Elèctric. Una bonica realitat del present


Directe de Novembre Elèctric  a La Llimera el passat 3 d'octubre. Una proposta musical 'arriscada' feta a Madrid amb l'esperit de la Ribera que aporta Yeray Calvo. El disc Intacte, que va ser distingit als darrers Premis Ovidi com a millor disc pop, ens ofereix belles composicions oníriques. En una entrevista realitzada per a la Revista Saó, Teresa Ciges i jo li preguntàvem per les possibles limitacions de cantar en valencià hui en dia. Yeray responia:
"Cap. Humilment, Novembre Elèctric és una bonica metàfora. Un algemesinenc i dos madrilenys cantant en valencià des de Madrid. No és un acudit del passat, és una bonica realitat del present".
Doncs... (I això ho dic jo) ja seria hora que el públic valencià responguera i anara als concerts dels nostres grups perquè a La LLimera n'érem poc més de vint persones. (Tiró d'orelles)

Ací teniu el total de l'entrevista amb interessants reflexions:
1/ Considereu que hi ha un esclat de creadors musicals al País Valencià en el que portem de segle XXI?
Crec que és evident que cada vegada l'escena musical és més potent i sobretot de més qualitat. Tot i que queda molta feina per fer i que el millor està encara per arribar, és un orgull viure aquest impuls. En el nostre cas, és curiós, perque veiem l'escena també des de fora (Madrid), i tot i això, ens adonem d'aquest boom.
2/A quines raons obeeix eixe creixement?
Com tot en la vida es tracta d'un conjunt de factors. Les noves tecnologies ajuden a difondre la música per canals alternatius als tradicionals, que no han recolçat la cultura propia com ho hagueren tingut que fer en els darrers anys. Ajuden a democratitzar l'escena i reflexar-la d'un manera més fidel. Crec també que hi ha més consciència de la riquesa cultural que existeix al País Valencià. La riquesa, per tant, hi és, falta una estructura i una indústria més potent que la desenvolupe i la porte a un altre nivell. El mèrit és vore com el poble, sense cap suport, ha creat una escena sense cap mena de recolçament ni infraestructura inicial.
3/Quina és la relació entre la quantitat i la qualitat?
Bona. Crec que cada vegada hi ha més grups de més qualitat, i eixa és la proporció que realment importa. Tot està connectat. Quant més nivell hi haja, més s'exigiran el grups en actiu que volen traure el cap; quant més bons siguen els grups, més joves s'interessaran per la música en un futur.
4/Estilísticament penseu que que hi ha diversitat?
En aquest punt seria més crític. Trobe a faltar un poquet de varietat en quant gèneres i estils. Però és una cosa que inevitablement vindrà amb el temps. Crec que falten molts colors per pintar encara.
5/Com veieu el futur d’aquesta esclatada musical?
El futur el veig amb molta esperança. Donat aquest punt i la situació económica i social que vivim, només pot anar a millor.
SOBRE EL PÚBLIC
6/Considereu que hi ha suficient públic per a l’oferta?
En aquest punt, siguent honestos, encara no tenim experiència suficient per justificar una resposta: estem començant amb el projecte just ara. M'agradaria pensar que si.
7/A l’hora de crear, teniu en compte els oients als quals anirà adreçada la vostra obra?
No, de cap manera. Crec que en qualsevol acte de creació només has de tindre a tu mateixa en compte. Pensar en tu mateixa. Estar satisfet del treball fet independentment del que pensen els demés. I després que vinga el que vinga. A més, hi han coses que no es poden elegir ni predir.
8/Els consumidors de les vostres propostes valoren l’estil i/o el fet de cantar en valencià?
Jo crec que sí, com a acte d'honestedat i valentia. En el nostre cas, per viure a Madrid i no renunciar a cantar en la llengua en la que ho volem fer.
SOBRE EL SUPORT DE LES INSTITUCIONS
9/ Penseu que caldria tindre suport institucional per crear una indústria musical sòlida?
Totalment. És evident. Sense suport es compliquen molt més les coses. És una llàstima perque només són oportunitats perdudes.
Si no tancaren el mitjans de comunicació per una gestió nefasta, et diria que reflectint la realitat cultural existent. Només amb això ja seria brutal. No dic ajudar, dic no perjudicar. Si fomentaren la creació de festivals, recolçaren les organitzacions que lluiten per la nostra cultura, invertiren més en el patrimoni propi i menys en la F1, ja fariem una festa.
Ací teniu el disc Intacte editat pel segell discogràfic Més de Mil

El Mural 4: LLuitant contra l'oblit. Pròxima parada... Justícia


(foto Prats i Camps)
Fa 25 anys que va nàixer Ràdio Nou. Però a dia de hui, el canal dels valencians emet el silenci gràcies a la decisió unilateral del govern del PP encapçalat per Alberto Fabra. El Mural rememora les veus que van estrenar les emissions regulars d'aquell Canal Nou Ràdio primerenc i il.lusionant amb la periodista Esperança Camps i el cap d'informatius d'aleshores, Francesc Bayarri. El rellotge marcava les 00:00h del 2 d'octubre del 1989.
El Mural d'Escola Valenciana vol posar en evidència l'orfandat comunicativa que patim al dial i reivindica la ràdio com un mitjà necessari que comunique i divulgue valors, idees, pensaments, política, cultura, ciència i actualitat en clau valenciana i en valencià.
"Lluitant contra l'oblit. El llarg trajecte de les víctimes del metro" és la narració, pam a pam, del calvari viscut pels familiars vuit anys després de la tragèdia. Una obra escrita per Laura Ballester Beneyto que ha investigat, ha condensat i ha estructurat el treball realitzat des del minut 1 de l'accident de la línia 1 del metro de València l'any 2006. L'obra l'edita Sembra Llibres. Una editorial compromesa amb allò que passa ara i ací. Vaig llegir este treball d'investigació periodística- en format pdf a finals de l'estiu- per poder preparar el programa de ràdio El Mural d'Escola Valenciana. Ara ja el tinc físicament a les mans amb les dedicatòries de Laura i de Beatriz que guardaré com or en pany.
El llibre hauria d'estar obligatòriament a les biblioteques familiars de tots els valencians. D'alguna manera tots lluitem contra l'oblit en estos temps de convulsió en què vivim. Però els familars de les víctimes del metro de València són l'exemple de la dignitat i de la constància davant la vergonyant i fastigosa estratègia del silenci. Veure tota la cronologia dels successos junta en un sol cos ens obliga a prendre consciència de la baixesa moral, ètica i humana d'aquells que ens governen.  Pau Vendrell ens ofereix un reportatge cronològic dels fets ocorreguts des del 3 de juliol de 2006 fins al dia de hui amb testimonis de familiars, les veus del músic Pau Alabajos i del periodista Àlex Badia, de la productora audiovisual Barret. No ens creiem la versió oficial. No. L'accident no va ser ni inevitable ni imprevisible. 'LLuitant contra l'oblit' ha de ser el nostre llibre de capçalera. Que les llàgrimes de Beatriz Garrote i de tots els familiars siguen a causa del dolor de la pèrdua i no per la indignació que provoquen, encara hui, els estrategs de l'oblit. Justícia és la paraula clau. I és de justícia que la ràdio faça un monogràfic dedicat a la memòria de les 43 persones mortes i dels 47 ferits en l'accident de metro més greu mai ocorregut a l'estat espanyol.   

El micròfon del Mural ha estat sota terra, en la línia 1 del tren subterrani a les estacions de Jesús i de
Plaça Espanya. La realització dels companys Pepe Moreno i Iñaki Mazkiaran fan que la força nua del so ens mostre com s'ha bastit l'estratègia del silenci polític, mediàtic i administratiu; dóna veu al patiment i al via crucis judicial dels familiars de les víctimes; compta amb els testimonis de Laura Ballester (autora de l'obra d'investigació periodística) i de Joan Carles Girbés (editor de Sembra Llibres). Cal parar especial atenció a la lucidesa de Beatriz Garrote (presidenta de l'AVM3J). Fem lectures dramatitzades d'alguns fragments del llibre; reflexionem sobre la por i l'esperança; recordem alguns dels durs moments del programa "Salvados" de Jordi Èvole i apel·lem a la consciència col·lectiva de l'aborronador exemple dels familiars en la lluita per assolir justícia fins al final d'este llarg trajecte de vuit anys.
Ací teniu l'àudio