diumenge, 29 de juny de 2014

Viure vol dir prendre partit més enllà de les sigles polítiques


Em sent honrada d’haver sigut convocada a aquest acte de presentació pública del manifest de recolzament a una diputada íntegra i honesta, electa pel poble valencià, que ha estat suspesa temporalment de la seua acta per un partit que ostenta obscenament una majoria absoluta prepotent que menysprea les altres majories o minories representades al nostre Parlament. 


Em sent orgullosa de compartir taula amb les dues persones que m'acompanyen. Des de la Universitat d’Alacant, Manuel Alcaraz, professor de Dret Constitucional. Ell sabrà donar-nos algunes claus per interpretar la previsible inconstitucionalitat de la norma votada i executada a porta tancada i sense testimonis perquè cap mitjà de comunicació poguera informar-ne. Des de la Universitat de València, Joan Romero, catedràtic de Geografia Humana que en els darrers anys ha centrat la seua activitat docent i investigadora en el camp de la geografia política i de les polítiques públiques. Autor i editor d'una trentena de llibres i de centenars d'articles.
Jo, com a ciudadana i periodista, havia de dir sí o sí a la invitació de signar el manifest i d’estar ací per defensar-lo. Per què? Perquè viure vol dir prendre partit. Així ho raonava el filòsof i periodista italià, Antonio Gramsci, al llibre Odio a los indiferentes: 'Qui vertitablement viu, no pot deixar de ser ciutadà, no pot deixar de prendre posició. La indiferència, l’abúlia, són parasitisme, són covardia, no vida'. Paraules expressades l’any 1917 en un context polític molt determinat, però que ara, al segle XXI, tenen plena vigència a casa nostra. Els ciutadans som massa indiferents. Vivim en la inèrcia normalitzadora de situacions que son absolutament anormals en qualsevol país de l’Europa democràtica. 'La indiferència és el pes mort de la història, la indiferència opera, passivament, però opera en tot allò que passa al nostre voltant'. L’abdicació de les idees de justícia, igualtat i democràcia consenteix l’accés i la permanència en el poder de l’opressor. Ho assenyalava Simone de Beauvoir: “la força dels opressors no seria tanta sense la col.laboració d’alguns oprimits”. No podem mostrar-nos neutrals en situacions de flagrant injustícia, no podem premetre’ns el luxe d’ignorar, despreocupadament, actuacions autoritàries perdurables durant massa temps. Si ens mantenim en silenci, indiferents a allò que ens ofega, no podrem canviar el desordre de les coses.
Dir la veritat en veu alta és revolucionari. Persones com Mònica Oltra rebutgen el conformisme i mostren un compromís sincer amb la llibertat i amb la humanització de la vida. Persones com Mònica Oltra es guien per la brúixola de les posicions ètiques i politiques treballades amb una persistent vocació de servei públic. Eixa és l’exigència que ha de tindre el diputat o la diputada que representa als ciutadans que l’han votada en unes eleccions democràtiques, independentment de l’eterna dicotomia entre la dreta o l’esquerra.
Hi ha una altra tipologia de persones i de polítics que, com és el cas de Juan Cotino, converteixen la democràcia en un aparador de misèries humanes; en un teatret patètic i vergonyós protagonitzat per una comparsa d’imputats i d’absentistes on no falta l’apuntador que marca les indicacions a seguir a qui ostenta el paper principal, el de la presidència de les Corts Valencianes. En lloc d’exercir l’arbitratge parlamentari de manera autònoma i amb un ànim seré i just, el president es parapeta en l’argument superior de la majoria absoluta com si això li donara total legitimitat per fer i desfer al seu gust.
Aquest és l’ecosistema impune que ha s’ha perpetuat durant vora dues dècades al govern valencià. Un govern capaç de vetar un diccionari elaborat i certificat per especialistes de la llengua. Un govern capaç de tancar els nostres mitjans audiovisuals públics a colp policial. Un govern que exhibeix l'autoritarisme més fosc instal.lat en el concepte de ‘poder’. Eixe poder que fereix greument el nostre autogovern i la nostra autoestima. Un poder que ens limita la llibertat de pensament, atempta contra la intel.ligència i ens veta el coneixement.
En les xarxes socials algú es preguntava… L’aire que ens falta, qui se’l respira?. Mònica Oltra ens infla d’oxigen. Per això signe el manifest en suport a aquesta diputada decent que dóna visibilitat a la societat damnificada per les retallades socials i per les llibertats més bàsiques. Signe per rebutjar l’abús de poder, perquè per damunt de les sigles polítiques està en joc la democràcia i el nostre futur.