divendres, 31 de gener de 2014

T'estimo tant


Pete Seeger va faltar recentment als 94 anys d'edat. Ell era la insubornable consciència folk dels Estats Units. Un home que ha imbuït del seu esperit compromès, honest i combatiu a altres creadors d'arreu del món. Reconec Rafa Xambó amb eixe tarannà batallador en tot allò que fa: en la seua implicació política com a militant del País Valencià, escrivint un llibre d'assaig sobre el fenòmen comunicatiu a casa nostra, fent pedagogia constructiva a les aules de la facultat de sociologia, defensant amb la fermesa dels arguments i la força de la raó la nostra ràdio i televisió públiques o bé, creant música. Xambó és un dels referents en actiu del moviment de la nova cançó. Des del 1992, que va coproduir 'Ciutat magnètica', fins l'any 2002, va estar retirat de la música. Mentre exercia de pare criant els seus fills i els agrunsava amb cançons abans de dormir, se li va despertar de nou la irresistible vena creadora. Aleshores, 'Rafa Xambó i la Fusteria' va publicar  '7 acústics' i 'Dies oberts'. El disc 'Cançons de la memòria trista' va ser reconegut amb el Premi Ovidi Montllor al disc de cançó d'autor del 2007. La seua vida a Escòcia el va inspirar 'Andanes', el primer disc en solitari amb temes més intimistes com ara, 'Un home en l'andana' o la distingida amb el Premi a millor lletra de l'any 2010 pel Col.lectiu de Músics Ovidi Montllor, ' A Glasgow'.
Rafa ens sorprén ara amb un treball que no li ret homenatge a Estellés. Encara que l'autor admira i estima al poeta de Burjassot, va decidir no contribuir a la inflació estellesiana i s'ha recreat delicadament en un clàssic universal en llengua anglesa amb el plus d'haver sigut traduït a l'idioma d'Ausiàs March. 'La vida és un grapat de versos' deia Peter Seeger. Aquesta filosofia és palesa al disc 'T'estimo tant'. Una dotzena de sonets, un ramell de dotze roses que contenen l'aspror de les espines, la bellesa estètica i la dolçor del seu aroma. Sonets d'amor, de mort, de sexe, de desesperació, de descontrol i del gaudi de la carn. Dotze mirades a la pulsió de l'amor carnal, bisexual i espiritual. Versos que William Shakespeare va escriure fa 400 anys i que amb la traducció del poeta lleidetà Txema Martínez, esdeven actuals, frescos i accessibles. El llibre de Martínez recull els 154 sonets d'amor de l'escriptor anglés. Una obra per la qual va rebre el Premi Jordi Domènech 2010 de traducció poètica publicada per l'editorial Eumo. Ara per ara, de manera incomprensible, està descatalogada. Per eixa raó el disc té encara més crèdit i hauria d'emprar-se als instituts i a les facultats de filologia catalana per tal d'acostar Shakespeare als alumnes a través de la música. Una proposta que està a mig camí del jazz, de la contemporània i de la cançó. El violoncelista Matthieu Saglio i el pianista Salva Vázquez, aporten valor a aquesta suggeridora mixtura. La guitarra i la veu de Xambó se'ns presenten en els diferents registres que l'han nodrit: la cançó francesa a la manera de George Moustaki, el ritme cabareter a l'estil de Guillermina Mota, la textura Dilaniana o el color de la luxúria de Lou Reed. 'T'estimo tant' reivindica la bellesa en un temps de brutícia i de lletjor i reclama la cultura en mig d'un món ofegat pel 21% de l'IVA.

dissabte, 25 de gener de 2014

Una fera

  1. Darrerament el carter que toca a la meua porta té al seu carret de factures i cartes del banc, alguna alegria. L'última ha sigut el disc "de fiera en fiera" de Sergio Cifuentes, ' El Cifu', cantautor manxec afincat a València que em fa rememorar els sons de Kiko Veneno, Mártires del Compás, Pata Negra o el grup Veneno. Música mestissa magníficament instrumentada amb les guitarres clàssiques de Ricardo Esteve. El seu nom és garantia de qualitat (recorde Ricardo, en alguns matins a la ràdio acompanyant el mestre entre els mestres del cant d'estil, Josep Aparicio, Apa, amb el qual va formar el grup Jerez Texas o bé dialogant amb el violoncel del gran Mathieu Saglio). El disc s'ha enregistrat en els darrers mesos de 2013 a l'estudi 'Mixome' de Ricardo, al barri de Russafa de València. Només treure el cd del seu embolcall i posar-lo al lector m'ha entrat per l'oïda, de manera gratificant, el vent del Niño trompeta (La rana mariana). L'elenc de músics segueixen amb Rober Molina (baix) i Jesús Gimeno (percussions). El Cifu ens mostra en aquest primer disc d'autor que és un fera fent rock urbà i una rumba mediterrània molt bella que li canta a la vida quotidiana i familiar. Una dotzena de cançons amb trets autobiogràfics, la major part d'elles, recopilades de les seues maquetes. "Les buleries del verbo flipar" o la colombiana "Dime cuando vienes" són la seua aportació del flamenc d'autor. M'agrada molt el tema " Que no te rindas" on El Cifu es recrea en els seus aspectes emocionals (Te voy a pedir que no te rindas/ que todo pasa/ que no te agobies/el tiempo pasa y al final sólo el amor vale la pena). Cançons dedicades al seus paisatges metropolitans: "Las Carolinas" o "Calle Caballeros". Aquesta última arranca amb una atmosfera nocturna i fa camí amb romanticisme. El Cifu ens regala la cançó 'Enric Tàrrega' en la nostra llengua amb la col.laboració de l'aflamencat inconfusible, Miquel Gil. Amb "El rayo que no cesa", l'autor ens presenta l'arbre dels camins que el van ensenyar a cercar la bellesa. Doncs, gràcies, Cifu per compartir-la amb nosaltres i... Que llegue la primavera!

    "Desde que me conozco me querello
    tanto de tanto andar de fiera en fiera
    sangre, y ya no es mi sangre una nevera
    porque la nieve no se ocupa de ello".
    (El rayo que no cesa, Miguel Hernández)

    Ací teniu el videoclip que El Cifu acaba de publicar. "Hablando con las farolas". En col.laboració amb el mestre Burguitos.
    http://www.youtube.com/watch?v=spGHXy4_ZT0&feature=share

divendres, 24 de gener de 2014

Deletrix



Article publicat a Vilaweb



El color negre de les traces i les fanàtiques esquinçades als fulls, les vaig sentir com a pròpies físicament al meu estómac quan el rellotge marcava les vuit de la vesprada i les veus de Catalunya Ràdio i Catalunya Informació callaven en el dial valencià. Reconeixia eixa emoció dolorosa perquè ja l’havia experimentada abans. Mentre observava els gestos agressius de l’exposició, evocava records dels meus temps d’estudiant enganxada a La nit dels ignorants, quan somiava tindre un programa com aquell al País Valencià. Els professionals que encetàrem el camí verge de RTVV ens emmirallàvem en el model comunicatiu de TV3 i de Catalunya Ràdio. Des de l’any 1990 fins ahir, els valencians podíem seguir la seua programació gràcies a les instal·lacions radioelèctriques d’Acció Cultural del País Valencià, una entitat cívica que, davant del buit legal i de la manca de regulació administrativa, ha ofert durant tots aquests anys un servei públic imprescindible per a un significatiu sector de la població valenciana que ara se sent òrfena. El mapa sonor de les ones és en castellà. Trobarem emissores que emeten en alemany i en anglès per als estrangers instal·lats al sud cercant el sol. Podrem sintonitzar un canal que ens parla en àrab, però, exceptuant alguna emissora local o comarcal, no n’escoltarem cap que ens parle en valencià, que, tal com deia l’homenot de Castalla Enric Valor, és el català de tots.

Censura contra llibertat d’expressió és una constant obsessiva entre els polítics que ens desgovernen, siga per raons ideològiques, religioses o polítiques, o perquè els perpetradors de les tisorades i de les prohibicions volen ser més papistes que el papa. I de papistes, n’hem tingut i en tenim un bon grapat al País Valencià. La magnitud del colp d’estat mediàtic que patírem el 29N amb l’apagada de RTVV obeeix la doctrina de la Fundació FAES que advoca per la recentralització d’Espanya. Un dogma que els governs que sofrim ací i a Madrid executen sense fissures. El País Valencià és un autèntic laboratori d’identitats. Una diana fàcil on vomitar els dards del poder prepotent que emana d’una majoria absoluta sostinguda durant dues dècades. Rajoy va dir que tenia un pla per a Catalunya, que potser passa per crear un corredor lingüístic al País Valencià (també a les Balears) i que consisteix a ocultar, tapar, reprimir, degradar, invisibilitzar i menysprear la llengua autòctona. Tot fent servir, per a justificar-ho, la disfressa de la crisi econòmica en el cas de RTVV i l’argument de no legalitat en el cas de Catalunya Ràdio i TV3. És legal que el multiplex de RTVV l’estiguen utilitzant Mediterráneo TV i Las Provincias TV per a les seues emissions? Quantes TDT hi ha emetent fora de la legalitat amb el consentiment del govern valencià? A la vista de les corrupteles criminals dels seus imputats, el PP encara troba un calaix a vessar de vots que procedeixen del regionalisme blaver que li va llegar González Lizondo amb Unió Valenciana. Grupuscles que actuen de tant en tant boicotejant esdeveniments culturals. El “Círcul Cívic Valencià” els congrega. Ahir els seus integrants és congratulaven de l’èxit de la seua denúncia contra ACPV davant del Ministeri d’Indústria que ha obligat aquesta entitat a suspendre les emissions.

No hi ha cap territori europeu amb dos milions de parlants d’una llengua autòctona i oficial que no tinga al seu abast uns mitjans de comunicació propis. Nosaltres som els pioners. No caldria, doncs, denunciar aquest deletrix valencià a Estrasburg? La Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries que l’estat espanyol va signar, juntament amb la resta d’estats europeus, és lletra morta?

Fa dos anys que estem sense TV3, dos mesos sense RTVV i un dia sense Catalunya Ràdio i Catalunya Informació. Hi ha molta gent que demana uns mitjans públics de debò. Quan deixarem el PP sense senyal?

Malgrat la pluja

He estat a la presentació del darrer disc d'Andreu Valor a l' Octubre Centre de Cultura Contemporània. M'ha rebut el seu somriure. L'escenari il.luminat pel parpelleig d'uns ciris i la pantalla que projectava un paisatge zen, m'han fet trencar l'alé i respirar sense opressions. L'estrena a València ha estat regada de talents: Borja Penalba amb la guitarra, l'acordió i les percussions que brollen com per art de màgia dels seus peus i mans, ha engrandit l'espectacle. Tomàs de los Santos ens ha fet un tast del delerós disc "Dones i Dons" que arribarà al món molt aviat. L'actor Francesc Anyó ha dit 'Estellés de mà en mà' com només sap fer-ho el seu timbre, color i textura vibrants. Finalment ha caigut la cirereta: Mire Vives Vera, propietària d'un harmoniós cos petit on cap la melodia del cel que ja escoltàvem en el recentment dissolt, Rapsodes.
Del Comtat al Cap i Casal, i allà on el vulgueu escoltar, Andreu Valor canta. I ho fa perquè, com deia el poeta Mario Benedetti, "amb el crit no en tindrem prou". En les seues cançons ell no sap odiar, però voldria. Sap que tornarem a caure, que estem desprotegits, que caminem amb teories contràries que ens porten al vertigen. Sap cantar, pell a pell, mirant vers els dies que vindran. I sap que, malgrat la pluja, seguirem.  Un treball de comiat a qui ha sigut el seu company de viatge, amb qui ha crescut musicalment, Eduardo "Tata" Bates que torna al seu país natal, Argentina.
Malgrat la pluja, Andreu aposta per la dignitat de les lletres amerades de dolces guitarres acústiques. La seua expressió musical i la presència, damunt i baix de l'escenari, enamora. Com diu l'actor Francesc Anyó Ferrer, només conéixer-lo, l'única cosa que pots fer és estimar-lo. Té una personalitat humil i agraïda. Posseïdor d'una ment inquieta que es capbussa en la denúncia d'allò que és tractat injustament: la llei de la dependència, l'escola pública o els drets lingüístics en són un exemple.  Porta a la motxilla tres discos publicats per Més de Mil: Entre les mans, Ombres en l'obscuritat i Malgrat la pluja. El treball més colpidor de tots perquè amb ell toquem mare i, tal com clama Andreu, sobremorim.

divendres, 10 de gener de 2014

SEGUIREM (publicat a la revista digital Núvol)

 “Seguirem” és un dels poderosos himnes d’Obrint Pas del llibre-disc Coratge que s’enganxa al cor a ritme de rocksteady. És el treball més madur de la banda on conjuminen la seua marca de fàbrica, festa i  reivindicació, amb l’exploració d’unes altres sonoritats.
“Seguirem” va ser la darrera melodia que els oients van escoltar en la ràdio autonòmica valenciana abans de fer-la emmudir a la força durant el colp d’estat mediàtic del passat 29N que va ferir greument el nostre autogovern.
“Seguirem” és també la lletra que em va encoratjar durant el trajecte de 5 km, des de València al centre de producció de Canal 9 a Burjassot, fa tot just un any, quan havia de signar un comiat forçós i salvatge, després de 23 anys de trajectòria a RTVV.
‘Seguirem’ és el nom d’una dona, Mavi Dolç, escriptora i activista cultural que va apostar, fa dues dècades, per una banda d’adolescents que cantaven en valencià quan molts pocs gosaven a fer-ho. Mavi simbolitza la passió de tots aquells herois anònims i quotidians que treballen, de manera persistent, teixint iniciatives de lluita col·lectiva i de resiliència.
“Seguirem” és també el coratge que Obrint Pas ha heretat de grups com Al Tall i de tots aquells que batallaren per la nostra llengua durant la dictadura i la transició. Coratge és el que ens cal ara per poder afrontar la desfeta que viu el nostre país. Avui, mentre el poble germà i veí camina amb pas ferm cap el futur, els valencians tornem al passat. Una cançó pot ser l’estímul que impulse el renaixement d’allò que som en essència. I això val tant per a les persones com per als pobles.
Seguim i seguirem navegant a tota vela cap a rumbs marcats contra la por.

*Amàlia Garrigós va entrevistar Obrint Pas a l’informatiu cultural “Alta Fidelitat” de Ràdio 9 el 18 d’abril de 2011, dia que sortia a la venda el disc Coratge. La banda només tenia veu al seu espai. Mai no els han entrevistat a Canal 9 ni tampoc hi han actuat (només ho han fet a la ràdio al programa de la periodista alcoiana).