dimecres, 30 d’octubre de 2013

Rellotges de sol

.. UNA PÀTRIA TAN PETITA
QUE LA SOMNIO COMPLETA
(Pere Quart)


He rebut el disc de Baraca Folk, 'Rellotges de sol', publicat per la discogràfica valenciana Comboi Records. Una dotzena de cançons que son una "meravellositat". Els components procedeixen de les comarques de la Vall d'Albaida i de la Safor i s'alimenten de la tradició músical d'arrel popular, del Combat folk italià i d'altres propostes de renovació de la música folk. Només destapar el cd i posar-lo al lector m'ha vingut al cap la música de Mikel Errazkin (Hondarribia 1973- Donostia 2008) un dels creadors de l'exitosa banda dels 90 'Sorotan Bele'. Mikel va publicar també cinc discos en solitari (jo vaig fer servir alguns dels seus temes del cd 'Bostak arte' com a sintonies de la ràdio). En amddós casos, Mikel Errazkin i Baraca Folk, trobe una base sonora folk amb tints pop. Mikel bevia de les arrels celtes i Baraca beu de les mediterrànies. 

"Rellotges de sol" va ser nominat als Premis Ovidi 2013 com a millor disc de folk. És mereix rodar i ser escoltat i ballat i sentit. Els seus integrants són: Salvador Chafer, de malnom, 'Fregit' (un home de ràdio que s'ha llançat a les taules amb una veu melodiosa); Marc Garcia ( violinista amb inquietuds musicals que el fa explorar el jazz, la clàssica o la música contemporània); Ismael Cabero ( whistles, dolçaines, tarota... Té la bona escola de La Xafigà i una llarga experiència en directes amb el grup 'Sacsejat Folk); Xavier Maronda (un expert de l'acordió. Toca el cromàtic de botons que té una tessitura ampla de sis octaves); Vicent Roig (toca la guitarra i la mandolina. Des del 1991 que no feia música en actiu i ara el recuperem amb goig. Jo el recorde a la ràdio amb el grup Cànem amb qui va gravar el disc 'Cave Cànem"); Toni Roig (des dels set anys que toca la percussió, Format al Conservatori d'Albaida. Actualment és integrant de la Unió Musical Benicadell). Tots plegats fan un disc delectable amb lletres que canten els paisatges del nostre país, a l'incert futur, a l'absència... També fan una crida a la indignació: "Serà com una ona que corre rabent/ que arrossega els obstacles que li barren el pas/ com una força immensa que s'esté, sense fre/ que desclava peus de terra i els fa caminar". Que així siga, Baraca Folk. Gràcies!
Escolteu-los! Ací us deixe un enllaç amb la cançó que obri el disc 'Rellotges de sol' (la Vall d'Albaida, podríem dir que és la comarca dels rellotges de sol. La població d'Otos, el seu màxim referent).

dimarts, 15 d’octubre de 2013

La meua experiència, de vora 24 anys, a Ràdio 9




“Jo em botava als comissaris polítics, jo treballava en la ràdio pública dels valencians i eixa era la meua brúixola”


Tags
Image
“La societat valenciana no s’ha sentit identificada amb el producte de la seua ràdio autonòmica”
Entrevista a Amàlia Garrigós
“Caldria treballar amb eixe concepte bàsic del periodisme que és la proximitat i fer-ho sense complexos, així ens acostaríem al que interessa a la societat i parlaríem més en valencià”
El periodisme és una professió amb un cert prestigi social que no es correspon amb les condicions laborals que moltes de les persones que decideixen exercir-lo es troben a l’hora de desenvolupar la seua faena. A més, es tracta d’una ocupació on el producte final pot presentar certes diferències amb la idea que el redactor pot tindre en un principi o, fins i tot, ser el contrari d’allò que, en un començament, havia pensat. Per sort, el gremi presenta exemples i excepcions amb persones que dignifiquen l’ofici amb un tractament ètic i moral que no entén de consignes ni de censures. Amàlia Modesta Garrigós i Hernández (Alcoi, 1965) va tancar recentment, a causa d’un expedient de regulació d’ocupació, una trajectòria de més de 23 anys dins de la ràdio i de la televisió pública del poble valencià on es va dedicar, amb vocació i passió, a oferir un servei a la seua societat. Sí, un servei, de la mateixa manera que fa un metge atén a un ciutadà malalt o un professor educa a un jove, ella hi informava, formava i entretenia. Dona apassionada i intel·ligent, no es pot entendre la trajectòria de Ràdio 9 sense ella.
P.: Vosté ha sigut un dels rostres més coneguts de Ràdio 9, la ràdio pública del poble valencià. En primer lloc, i abans d’entrar en matèria sobre la seua trajectòria en les ones, quin repàs fa d’estos vint-i-quatre anys de Ràdio 9?
R.: Ràdio Nou és la ràdio pública valenciana que va náixer per tal de promocionar i divulgar la nostra llengua i la nostra cultura. Una ràdio que havia de treballar amb vocació de servei públic i devia contribuir perquè la societat se sentira cohesionada a través dels seus referents. Va començar a emetre el seu senyal en proves en setembre del 1989. En eixa època, es posava en marxa també la Llei d’Ús i Ensenyament en Valencià que ha educat milers de estudiants en la nostra llengua i que eren els nostres oients potencials. A les acaballes dels 80 i els inicis dels 90, va haver-hi un espectacular increment quantitatiu de l’oferta radiofònica. S’estaven desenvolupant al mateix temps la ràdio autonòmica i la municipal. Era un moment crucial amb una gran competència accentuada pel naixement de RNE-Ràdio4 que també emetia la seua programació íntegrament en valencià a tot el territori. D’aquesta manera, l’emissora autonòmica havia de fer front a un mercat radiofònic saturat. El 1993 Ràdio4 va desparèixer i  al llarg de les darreres dues dècades, gran part de les emissores municipals (moltes d’elles emetien en valencià) deixaren de fer-ho degut als vaivens polítics dels ajuntaments i als costos econòmics generats per una mala planificació dels seus recursos. En altres casos, alguns projectes han estat cedits a empreses privades. Actualment Ràdio Nou a penes té competència al dial. Una conjuntura que no s’ha sabut aprofitar.
Des de l’etapa inicial fins ara, hi ha hagut 9 equips directius diferents. La major part d’ells han realitzat una gestió partidista i no pública. Cada canvi de directius comportava també que la programació patira modificacions radicals en els continguts de la seua graella. Un fet que no permet consolidar la fidelitat dels oients sinó que convida a dispersar-los. La fidelitat de l’audiència és molt cara d’aconseguir i necessita anys de continuïtat. No és pot improvisar. Es tracta d’un treball que deu de ser realitzat i dirigit per professionals, dia rere dia, mes a mes, any rere any, amb una marca de fàbrica ben definida.
Fa 24 anys els valencians començàrem a caminar per una senda que era verge. Als professionals que ens estrenàvem en eixa aventura ens semblava meravellós que poguérem contar les notícies del món en la nostra llengua materna, que poguérem difondre la literatura, la poesia o la música en valencià. Des d’eixe punt de vista hem fet passes cap endavant contribuint perquè els ciutadans perceben la llengua amb més naturalitat. En aquell moment no teníem referents, amb l’excepció del periodista Toni Mestre que va realitzar el programa de Dalt a Baix en RNE. Una emissió que es va encetar en el franquisme i que va continuar, amb interrupcions, fins les acaballes dels 80. Existien, això sí, les emissores autonòmiques d’Euskadi i de Catalunya, però els periodistes valencians no teníem experiència en fer periodisme en la llengua pròpia. Sentíem una gran responsabilitat i anàvem carregats d’il·lusió i de moltes expectatives.
P.: Considera vosté que ha sigut la germana pobra de Radiotelevisió Valenciana?
R.: Vaig entrar a treballar-hi amb el títol de periodista davall del braç quan les emissions de la ràdio autonòmica estaven en proves i vaig estar en la inauguració del projecte el 2 d’octubre del 1989.  En aquest sentit, voldria fer dos apunts prou significatius. En primer lloc, la ràdio va començar a caminar una setmana abans que la tele perquè aquesta encetava les emissions regulars el 9 d’octubre i acaparava tota l’atenció dels mitjans i de la societat valenciana. La decisió de separar les dates de l’estrena va ser precisament perquè el protagonisme de la ràdio no fos fagocitat el mateix dia del seu naixement oficial. Per singularitzar-nos, si més no, en l’eixida al mercat.
En segon, la ràdio va fer un concurs públic per veure amb quin nom se la batejava. Va guanyar  Canal Nou. Però TVV adoptà el logotip i el nom, i clar, nosaltres vam haver de ser Canal Nou (Ràdio). Aquest nom creava confusió entre els espectadors i els oients que veien la  la marca de la tele però no la de la ràdio. Per aquesta raó, amb l’objectiu de diferenciar-se de la germana gran, uns mesos més tard, es va tornar a rebatejar la ràdio com Ràdio Nou. En nombroses ocasions quan jo treballava de reportera d’unitat mòbil i entrevistava algú del carrer o dels pobles, em preguntaven: “Quan eixirà aquesta entrevista per la tele?” i jo els havia d’explicar amb paciència que no érem la tele sinó la ràdio… “Ah, però hi ha una ràdio en valencià que és diu Ràdio Nou?” Amb els pas dels anys, la ràdio ha anat aconseguint ser ella mateixa, però no com hauria d’haver sigut. Se l’ha promocionada molt poc i malament. Amb campanyes comptades i molt puntuals sense cap criteri global per tal de difondre la seua existència.
La televisió i la ràdio són iguals de dret. Van ser engendrades al mateix temps en la Llei de Creació de 1984, però de fet, la ràdio sempre ha estat la germana pobra. Per què? Segurament perquè a tots els polítics els importava la imatge: “Allò que no ix per la tele no existeix.” Els polítics el que volien, i volen, és veure’s per la tele.  Amadeu Fabregat va prioritzar la televisió i aquesta tendència ha estat així durant els 24 anys de vida de RTVV. Aquest fet no ha passat en altres cadenes autonòmiques com ara Catalunya Ràdio,  Euskadi Irràtia o Canal Sur que sí que han treballat la seua pròpia personalitat i han pogut tindre una marca diferenciada.
P.: Pensa vosté que les dades de públic han sigut, durant tots estos anys, les adequades?
R.: Des del naixement de la ràdio pública valenciana, fa vora 24 anys, la resposta de la societat ha estat tímida. Començàrem amb 22.000 oients el primer any, que van baixar a 14.000 durant el segon per arribar a 30.000 en el tercer. Durant els anys següents, el reforçament dels programes de ràdio-fórmula i les campanyes publicitàries de l’emissora, aconseguiren elevar el nombre d’oients, arribant a superar la barrera dels 100.000 diaris el 1994, segons l’estudi general de mitjans, l’EGM. Posteriorment i durant anys, la ràdio autonòmica no va superar els 50.000. En l’actualitat Ràdio Nou es mou entre poc més de 60.000 oients. Així ho indica el AIMC, l’Associació per a la Investigació dels Mitjans de Comunicació, on apareixen les audiències acumulades en els darrers 12 mesos. Sense dubte, aconseguir una audiència significativa ha estat la gran assignatura pendent de Ràdio Nou.  Jo diria com a conclusió, que la societat valenciana no s’ha sentit identificada amb el producte de la seua ràdio autonòmica (excepte els programes esportius dedicats al València Club de Futbol i els carrusels de cap de setmana adreçats als equips de segona divisió)
P.: Creus que Ràdio 9 ha complit el paper de ràdio pública que prima la rendibilitat social i la normalització lingüística per damunt dels èxits comercials?
R.: Independentment del nombre d’oients, Ràdio Nou no ha aconseguit tampoc consolidar una imatge de marca institucional, de ràdio de qualitat que li haja permés identificar-se amb el poble, objectiu fundacional de l’emissora pública. Diguem-ne que la ràdio  autonòmica, en el seu conjunt, ha passat i continua passant sense pena ni glòria (hi ha honroses excepcions a la norma, això sí).
P.: La presència Catalunya Ràdio en el ventall radiofònic valencià ha tingut alguna influència en la graella de programació de Ràdio 9? O el seu principal espill han sigut les emissores d’àmbit estatal, com ara Cadena Ser o Cadena Cope?
R.: Hi ha un element clau que és la innovació. Un risc que correspon sobretot als mitjans públics. En eixe sentit, Ràdio Nou hauria d’haver generat maners alternatives d’adreçar-se a l’audiència però ha caigut en la temptació d’imitar la radiodifusió privada d’àmbit estatal cercant la rendibilitat econòmica. Eixe no és el camí perquè amb aquelles emissores no podem ni devem competir, ni tampoc gastar les nostres energies ni els nostres diners. Ràdio Nou ha reproduït els esquemes de programació  generalistes de les emissores comercials i no ha apostat per un model comunicatiu propi. Però aquesta tendència no ha donat ni rendibilitat econòmica, ni tampoc audiència. Els oients potencials els tenim a casa nostra. Per això, la ràdio autonòmica hauria d’haver construït i consolidat una xarxa consistent de corresponsals i també s’hauria d’haver nodrit de la informació generada per les emissores municipals, A ràdio Nou no hi ha constituïda una malla formal de corresponsalies a les 34 comarques del nostre País. L’única corresponsalia que existeix és la de Madrid. Només es connecta de manera puntual amb algun periodista de la zona quan és produeix una notícia d’urgència.
És ben senzill si som pròxims, arribem als nostres veïns. En canvi, si ens ocupem dels mateixos continguts, amb convidats i col·laboradors que tenen el mateix perfil que els que trobem a la SER, a la COPE o a Onda Cero, i imitem el seu model i el seu estil, mai podrem competir amb ells en igualtat de condicions. La proximitat s’ha de cultivar en tota la graella de la programació com a criteri global, no de manera aïllada amb programes concrets que no es promocionen i passen desapercebuts. Caldria treballar amb eixe concepte bàsic del periodisme que és la proximitat i fer-ho sense complexos… Tenint com a prioritat els nostres barris, les nostres escoles, els nostres acadèmics i científics, els nostres creadors… I no estar d’esquenes a ells. D’esta manera ens acostaríem als continguts que interessen a la societat més propera i parlaríem molt més en valencià. Potser hi ha qui pense que fer ràdio de proximitat i en valencià implicaria tancar-nos en una bombolla informativa. No. Hem d’estar també molt atents al que passa a la resta del planeta. Com diu el músic valencià Feliu Ventura, que fa gires arreu del món cantant en valencià “Localitzar-se és la manera més sincera de globalitzar-se”. La ràdio pública valenciana havia d’informar de la primavera àrab a la Plaça Tahrir d’Egipte, potser amb programes especials fins i tot… Però hauria d’haver fet el mateix, i amb més recursos, quan la primavera valenciana esclatà i va ser portada de mitjans estatals i internacionals. I no ho va fer. En la música trobem un altre exemple colpidor: El patrimoni musical dels valencians actualment és ric, divers i de qualitat. Tenim una oferta ingent d’estils i de grups. Els creadors musicals haurien de tindre una presència prioritària a la seua ràdio que és, en definitiva, el seu hàbitat natural. Si la ràdio pública els dóna visibilitat i aposta per ells, contribuirà de manera determinant perquè els consumidors potencials els coneguen, vagen als seus concerts i compren els seus discos. La ràdio en valencià ha de ser còmplice d’una indústria cultural valenciana sòlida. Però el que ha predominat, com assenyala Feliu Ventura, “és un fals cosmopolitisme excloent, segons el qual, és preferible no entendre un cançó en anglés, abans que no comprendre del tot una lletra escrita en valencià.”
Tot i que 24 anys més tard, la llengua vehicular segueix sent el valencià, gran part de les entrevistes i dels continguts es realitzen en castellà perquè, per norma, es convida a gent de fora del nostre territori lingüístic que ni parlen ni entenen la llengua, o bé, s’entrevista a interlocutors que són castellanoparlants però entenen el valencià. En eixos casos la tendència de la major part dels comunicadors de la ràdio és la de passar-se ràpidament a la llengua castellana en lloc de mantindre el bilingüisme. De tota manera, cal destacar que no és suficient parlar en valencià a la ràdio i ser pròxims. S’ha de ser molt més exigent en la posada en escena de tot el producte radiofònic amb un segell que l’identifique. S’ha d’oferir qualitat.
P.: Primer punt de parada dins de la seua trajectòria professional en Ràdio 9. Passatge a la nit (1991-1998) era un programa que tenia com a principal protagonista els seus oients, que hi participaven, a més amb un horari que recorda al d’Hablar por hablar, de la Cadena Ser i Macarena Berlín.
R.: Hablar por hablar el va estrenar Gemma Nierga en la SER el mateix any que jo encetava el Passatge a la nit en Ràdio Nou. Va ser una coincidència. Jo em vaig llicenciar en Ciències de la Informació a la Universitat Autònoma de Barcelona i en aquells anys d’estudiant escoltava La nit dels ignorants, de Carles Cuní en Catalunya Ràdio. Eixa va ser la meua font d’inspiració per idear el Passatge a la nit. Cada matinada, durant vuit anys, proposava als oients un tema de reflexió, com ara l’avortament, l’eutanàsia, l’homosexualitat, la immigració i la xenofòbia, la pena de mort, l’ensenyament en valencià, l’amor, etcètera. Era un programa molt agosarat en què parlàvem de temes tabú i on jo treballava sense xarxa de protecció. Només l’oient i la ràdio. És tracta d’una fórmula senzilla: una veu càlida que introdueix amb documentació un tema monogràfic que servia de fil conductor per fer xarrar els oients; una bona selecció musical; i les intervencions telefòniques de les persones que, per una o altra raó, vivien la nit ben desperts. Recorde amb molta estima com alguns oients van eixir de l’armari en la complicitat de la ràdio nocturna.
També dues nits inoblidables: el dia de la mort d’Ovidi Montllor en que vaig fer un programa dedicat a la seua figura i van vindre a cantar en directe Paco Muñoz, Jordi Gil, Al Tall, Joan Amèric… Una altra matinada inesborrable va ser la de la mort de Joan Fuster. No donava a l’abast amb la quantitat de telefonades dels oients que parlaven d’ell com a humanista, com a poeta, com assagista, com a persona… Ambdós programes els tinc guardats com dos tresors. Aquell Passatge a la nit tenia molta audiència, era participatiu i acompanyava a les ànimes solitaris nocturnes. Tenia un públic transversal. Era una ràdio poderosa i romàntica de la que vaig aprendre’n moltíssim. Els oients foren per a mi una autèntica escola de vida.
P.: Més endavant, Amàlia Garrigós va presentar l’espai Ara per ara (1998-2001), un matinal que es caracteritzava pels seus continguts d’actualitat, entre els quals es trobaven els polítics. Va ser un canvi de gènere ben rebut per vosté? Ben entrada l’època del zaplanisme televisiu, quina era la línia editorial de la casa? Què destacaria, tant positivament com negativa, d’aquell programa?
R.: Ara per Ara era un format apassionant. Començava a les sis del matí i acabava a les 10h. Era un informatiu tot terreny. Cada hora es feia un butlletí de dels centres de producció de Castelló i d’Alacant. Tenia un ritme trepidant. Jo sempre em vaig negar a ser editora, únicament el presentava i li donava la forma que al meu entendre havia de tindre. Canviava sobre la marxa molts continguts. Afortunadament, l’equip de redactors que em va tocar en sort, era realment bo. Era un treball titànic perquè en l’època de Zaplana no hi havia línia editorial. El que calia era protegir la seua imatge. Eixa va ser l’època de l’elaboració de les llistes negres dels treballadors de la ràdio que no combregàvem amb la censura mediàtica. José Ramón Varó va ser el factòtum de la ràdio i Vea Reig la de la tele. Ella va ser la que va donar l’ordre d’agafar  només el perfil esquerre de Zaplana en tots els seus actes públics. Imagina’t el mal de cap que suposava això per als càmeres.
P.: Entre els anys 2001 i 2003 va formar part de l’espai El vent dels navegants, també un informatiu però amb una novetat: una tertúlia política. Què aportava al públic valencià este programa?
R.: Era una tertúlia d’actualitat on hi participaven professors universitaris com ara el premi Príncep d’Astúries d’investigació científica i tècnica, Federico Garcia Moliner o el catedràtic en dret penal de la Universitat de València Joan Carles Carbonell. En eixa etapa van viure intensament la guerra d’Iraq. Cada nit que hi havia perolada, jo obria les finestres de la ràdio perquè els oients l’escoltaren en viu i en directe.
P.: Durant set anys, entre el 2003 i el 2010, va protagonitzar El jardí de les delícies, un espai on la literatura, el cine, el teatre i la música valenciana –i en valencià– tenien un espai molt destacat. Quins records té d’esta experiència? Pot ser va ser la que va fer amb més gust i satisfacció per introduir entre els valencians i les valencianes una matèries que semblaven fora dels continguts de Canal 9?
R.: El Jardí de les delícies va ser una boníssima etapa radiofònica plena de satisfaccions. Malgrat que la casa no el promocionava gens, hi havia molt bona audiència i gaudíem fent un producte útil, molt elaborat i de servei públic. Era un programa que s’emetia els matins dels dissabtes i dels diumenges. Sis hores en directe on oferíem propostes culturals i lúdiques. Literatura, poesia, cinema, teatre, ciència… Tot en clau valenciana, tot molt dinàmic. Posàvem especial atenció a  les propostes de les nostres comarques: rutes, excursions, llegendes i costumaris dels pobles, Teníem una secció que es deia En una paraula. Una píndola d’un minut on recuperàvem paraules i expressions en valencià que estan en desús o en perill d’extinció, tretes del llibre editat per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua Les nostres paraules, d’Eugeni Reig. I sobretot, el més destacable era l’espai El Musicari.
La ràdio esdevenia així l’escenari on van passar 350 músics valencians a tocar en directe per primera vegada en la història de RTVV.  Els músics venien  amb tota la banda i sonoritzaven de bon matí per tal de fer posteriorment el directe. La música en viu es combinava amb una entrevista ben documentada i amb les telefonades dels oients que opinaven sobre allò que estaven escoltant. A canvi, s’emportaven un disc o una entrada per algun concert. Era  magnífic! Hi havia una interactuació entre els creadors i els oients fantàstica. Recentment, el Col·lectiu de músics i cantants en valencià Ovidi Montllor m’han distingit amb el premi pel suport a la música en valencià. Amb eixe motiu, he pogut dur a terme un somni llargament acaronat: fer un CD recopilatori dels músics que han estat davant els micròfons de la ràdio pública valenciana, en senyal d’agraïment i d’estima cap a ells. Gràcies al COM i a l’AVL s’han pogut fer 300 còpies que són peces de col·leccionista i que han  sigut un regal pels assistents a la cerimònia dels Premis.
Els darrers dos anys a Ràdio Nou vaig coordinar i presentar l’informatiu cultural Alta Fidelitat, que s’emetia diàriament en la sobretaula i on ens ocupàvem de les editorials valencianes, les publicacions de les universitats, la dansa, el teatre, la música… Tots els creadors valencians tenien cabuda en aquest temps de ràdio que estava elaborat d’una manera molt acurada.
P.: Per a poder desenvolupar la seua trajectòria en Ràdio 9 va haver d’anar a contracorrent de les consignes dels directius? En quin període es va treballar amb major llibertat dins de la casa, amb el PSPV-PSOE o amb el PPCV?
R.: Sí. Absolutament a contracorrent. Les consignes no les he tingudes en compte. En moltes ocasions els meus caps més directes no m’inspiraven cap tipus de respecte professional perquè quan em feien alguna d’observació, suggeriment o indicació, ho feien amb l’afany de censurar. Eren comissaris polítics més papistes que el Papa. Jo me’ls botava. Sense més. Era un repte constant i molt esgotador. També és un procés d’aprenentatge. Amb els anys, vas conreant i consolidant el teu criteri. Jo era conscient que treballava en la ràdio pública dels valencians i eixa era la meua brúixola.  A poc a poc, vaig anar guanyant-me el respecte dels meus superiors tot i que això no em lliurava de viure moments desagradables a algun despatx. L’etapa més difícil? El camí encetat del PSPV-PSOE va ser curt. El del PPCV està durant vora 20 anys. Ha estat molt més complicat treballar en les darreres dues dècades.
P.: Una de les novetats que vegeren la llum amb vosté va ser un consultori sexual que va impulsar el 1994. Com va ser rebut este programa? Va comptar amb moltes simpaties entre els oients? Va aprendre molt vosté, com a periodista, amb la introducció d’este tema en les ones valencianes?
R.: No era un consultori sexual i tampoc el vaig fer a la ràdio sinó a la tele. Es deia Sexe i… S’emetia de matinada una vegada a la setmana. Tractàvem temes monogràfics sobre sexualitat i convidàvem especialistes. Sexe i… Literatura, Sexe i… Cinema. Sexe i Homosexialitat, Sexe i malalties… Molt enriquidor i interessant.
P.: I què em conta de l’escenari que envolta un mitjà de comunicació com ara la ràdio? Unitats mòbils, taules de mescles, pilots roigs, estar en l’aire…
R.: Tota eixa escenografia forma part de la meua vida. No porte el compte de les hores que hauré estat en directe davant d’un micròfon… Seran milers… Des de l’any 1989 no he deixat de fer ràdio fins ara. Vaig començar fent de reportera d’unitat mòbil, treballant-me molt els carrers i fent connexions tant per a programes com per a informatius; El meu primer programa va ser La despertadora, s’emetia de sis a vuit del matí i despertava als oients amb taules gimnàstiques i concursos… Molt divertit, molt creatiu… He viscut unes quantes gotes fredes; programes especials d’incendis, de falles, la diada dels valencians cada 9 d’octubre… La tensió del directe és brutal. Puja l’adrenalina i t’absorbeix. Te n’oblides de la resta del món. La ràdio, per ella mateixa, és absolutament adictiva i jo la porte en vena. Eixa escenografia de la qual em parles s’ha modificat des que es va produir el pas de l’analògic al digital. Els plats on sonaven els vinils ja no hi són. Tampoc les cintes Revox que feien voltes com les aspes d’un molí i que tenien un temps limitat d’emissió.
No existeixen ja els artefactes que s’anomenaven cartutxos on teníem gravats els separadors, sintonies i logos dels nostres programes. Abans de cada emissió anava carregada amb una caixa que era més gran que jo plena de cartutxos de vinils i de CD. No hi havia xarxes socials, només el telèfon era el mitjà per comunicar-te directament amb els programes. La digitalització ha permés acurar i perfeccionar molt més el so i economitzar el nostre equipatge. Ara anem molt més lleugers a l’estudi. Això sí, la  taula de so segueix sent el comandament d’operacions dels tècnics de so amb els quals has d’estar completament sincronitzada. El procés de creació d’un producte radiofònic abans es feia amb una màquina d’escriure i ara amb l’ordinador i internet, però la posada en escena amb el moment màgic en el qual s’encén el pilot roig, continua sent igual d’excitant… No té preu estar en l’aire!
P.: Sí Ràdio és una radiofórmula que es va incorporar fa uns anys a l’oferta del Grup Radiotelevisió Valenciana. Què opina vosté de la seua aportació, i més en uns temps on sembla que esta emissora s’ha compromés amb la música en la nostra llengua?
R.: El segon canal de la ràdio pública valenciana es va estrenar cap a l’any 2000. Va nàixer amb la intenció de fer una radiofórmula que estiguera especialment atenta a les propostes musicals dels grups valencians. Això s’ha fet en comptades ocasions. Cal nomenar Jesús Wollstein, al qui li agradava la música. En els dos o tres anys que va estar dirigint la ràdio va potenciar la música en valencià amb programes especialitzats com el de Folk i música d’ arrel mediterrània que presentava Mara Aranda i l’espai informatiu que ens posava al corrent de l’agenda musical al País Valencià amb entrevistes i reportatges que presentava i dirigia el periodista Vicent Xavier Contrí.
Des d’aleshores (any 2005-2006)  la música en valencià (llevat de El Musicari que jo presentava en ràdio Nou els dissabtes i els diumenges fins el 2010 i l’informatiu cultural Alta Fidelitat fins el 2012) tenia una presència residual. Recentment el músic, vicepresident del COM i membre del consell d’administració de RTVV, Rafa Xambó, ha aconseguit, a iniciativa seua, que un terç de la programació de Sí Ràdio siga de música en valencià. És molt important això, clar que sí. Però cal aspirar a que la creació artística em general feta al nostre País tinga una presència prioritària en tota la programació. D’altra banda, ara com ara, davant l’expedient de regulació salvatge que està executant-se, no hi ha locutors en Sí Ràdio. I la música s’emet sense cap veu autoritzada que il·lustre sobre els autors o informe dels discos que estem escoltant. La música s’emet en bucle. No sembla ràdio. Sembla un fil musical.
P.: El seu debut en la televisió pública valenciana es va produir amb un programa que comptava amb una papereta molt difícil. Divendres a la nit, la 1 de TVE, que ja sentia l’alé de les cadenes privades, va programar un dels espais d’entreteniment històrics de la petita pantalla a l’Estat espanyol: Un, dos, tres… En la mateixa franja horària, la jove Canal 9 situava un format de debat de temes d’actualitat amb públic i convidats, Carta Blanca, conduït per Josep Ramon Lluch i amb Amàlia Garrigós absolutament pendent de les telefonades dels espectadors. Realment, pensàveu, en un principi, que el vostre programa seria capaç de plantar cara a tot un gran com Narciso Ibáñez Serrador?
R.: Jo era la veu dels espectadors i feia també les promocions del programa per convidar al públic a que hi participara. Carta Blanca juntament amb el show de Joan Monleón i alguns altres, van ser emblemàtics i perduren en la memòria dels telespectadors dues dècades després. Era un programa de debat que es feia en directe. Venien especialistes en el tema que es tractava, testimonis, i públic. En total hi havia un centenar de persones al plató. Com ha dit en moltes ocasions el seu presentador Josep Ramon Lluch, era un autèntic portaavions televisiu molt dur de portar endavant. L’origen de Carta Blanca era La vida en un xip, de TV3, que presentava Joaquím Maria Puyal.
Puyal, de fet, va ser la primera persona que em va fer recomanacions per estar davant la càmera. El motor d’ aquest espai era que hi comptara amb persones que pensaren de manera diferent i que la gent s’expressara lliurement. Alguns dels temes que tractàrem van ser: Qui no treballa és perquè no vol?  Està a favor de la legalització de les drogues? Franco encara està present? La prostitució deuria d’estar regulada? Hi ha vida en altres planetes?… En només quatre setmanes Carta Blanca es va convertir en el programa líder d’audiència al País Valencià i va estar vora cinc anys en antena. Despertava odis i amors a parts iguals. No ens esperàvem tanta repercussió. Però el cas és que el rècord d’audiència estava ahí.
P.: I ara, l’última pregunta, per a pujar nota. Diga’m la veritat: quin és el futur que vosté creu que tindrà Radiotelevisió Valenciana? En cas que la resposta siga poc esperançadora, quines solucions se li venen al cap? Es podrà redreçar l’actual situació?
R.: Veurem. Davant el futur més immediat no sóc massa optimista. Hem de comprovar com quedarà finalment el repartiment de les franges horàries a productores externes amb el nou contracte-programa que començarà a funcionar en gener de l’any vinent. En l’actualitat, els treballadors acomiadats de RTVV estem pendents d’un juí que podria tombar l’expedient de regulació. La seua data és el 21 d’octubre i en funció de la sentència veurem com es desenvolupa el futur de RTVV.
Tot està per fer i tot és possible.