dilluns, 28 de gener de 2013

EL MIRACLE DEL CAMP DE TÚRIA

Dissabte de vesprada a l'Octubre Centre de Cultura Contemporània de València, els grups 121 Dbs i Sant Gatxo presentaven els seus darres treballs amb un concert. De sobte va aparéixer la policia municipal advertint que el local no tenia llicència per fer música en directe. L'Octubre CCC ha demanat reiteradament eixos permisos que li són denegats. Els músics van apagar els instruments i les 250 persones que hi havien allà es van sentir indignades. Més informació ací.

Mentre hi ha ciutats que fan la guitza als nostres músics, a les comarques valencianes hi trobem miracles. Eixe mateixa nit em sentia devanida de trobar-me a l´escenari del Teatre de la Unió Musical de Llíria presentant el cicle de música en valencià del Camp de Túria.

Aquesta comarca protegida per la formidable Serra Calderona, té 16 municipis escampats per 824  kilòmetres quadrats amb més de 114.000 habitants. Em meravella el seu teixit associatiu i ciutadà des d'on centenars de persones treballen tots a una, de manera voluntària, coordinats i connectats en un objectiu comú: fer comarca, i des de la comarca, fer país, i des del país, llançar als quatre vents la nostra cultura. Veïns compromesos amb la societat que els envolta des dels àmbits cívic, cultural, artístic, i social. Entitats que posen les coses fàcils allà on l'oficialitat s'entesta en posar-ho ben difícil.

1-Associació Cultural 9 d´Octubre de Vilamarxant              
2-Casal Camp de Túria

El darrer miracle d'aquests col.lectius, és el cicle de música  que es va estrenar amb Carles Dénia i que tindrà continuïtat amb l'acústic d'Obrint Pas el 23 de març i el concert de Pau Alabajos el 4 de maig.

Els fruits de la collita del Camp de Túria no s'hi poden improvisar. La llavoreta d'aquests concerts la trobem fa tres anys amb un inoblidable concert al "Pavelló de la Creu" on es commemoraven els 400 anys de l´expulsió dels moriscos amb Pep Gimeno Botifarra, Miquel Gil, la Banda Simfònia de la Unió Musical de Llíria, i l'Orquestra Àrab de Barcelona.

També diumenge vam escoltar dels llavis de Carles Dénia, els sons i les paraules d'aquells poetes de l'Al Andalus que eren valencians i que escriviem exquisits versos que ens parlen de l'amor, del plaer de viure, i de les xicotetes coses de la vida. Com diu el periodista musical Josep Vicent Frechina La música de Carles Dénia és mercurial. Música popular tractada de vosté.

Carles és un home que va nèixer al si d'una família de creadors a la capital de la Safor, a Gandia. Envoltat de llibres i de discos, als 10 anys ja tocava la bateria en un grup.
És un cantaor i un guitarrista format acadèmicament en el món del jazz. Una de les màximes figures del cant d'estil valencià. Amb els darrers treballs "Tan alta com va la lluna" i "El paradís de les paraules" ha rebut diversos reconeixements, entre els quals destaquem el Premi Ovidi Montllor 2009; l´Altaveu Frontera 2010; millor disc de l´any 2011 per la revista sons; i millor disc de l´any i millors arranjaments als Premis Ovidi Montllor 2011.

S'ha guanyat una reputació a Europa amb del cante flamenco i el jazz, La seua agenda de concerts està atapeïda. Tot el mes de febrer rodarà per Holanda, país en el que s´ha format al Royal Conservatoire of the Hague, on més tard fou professor.

Diumenge vam tindre la sort de gaudir-lo a casa i de reivindicar-lo perquè puga mostrar-nos la seua expressivitat artística moltes més vegades als nostres pobles. També podreu fer-ho  al Palau de Congressos de València el proper 31 de gener.

Carles és una persona honesta que reprèn la seua llengua materna als seus darrers treballs. L'esforç i el gust per la música i per les seues arrels l'han fet veure el seu ofici com un goig personal. Perquè els músics com ell, que fan una carrera llarga i creativa, són els que més gaudeixen de la música.

A Llíria es va presentar en un format a trio amb LLuna Aragón al violí, amb Pau Figueres a la guitarra, i amb la col.laboració al guitarró de Nèstor Mont. Ens va oferir un repertori en el que va barrejar els seus dos discos de cant valencià.

Va aconseguir atrapar el públic del Teatre de la Unió i ens va conduir cap els terrenys més íntims de la nostra herència cultural. Cal que no oblidem la nostra herència. Ens l'hem d'estimar. Si ho fem, ens estimarem el futur.

diumenge, 13 de gener de 2013

PEP GIMENO BOTIFARRA: ALTA FIDELITAT AL POBLE I A LA CULTURA.

Anit 800 ànimes ompliren el Teatre Calderon d'Alcoi al concert Botifarra a Banda. Pep Gimeno, anava acompanyat de la seua rondalla i dels 60 músics de la Unió Musical d'Alcoi, dirigida pel mestre Gaspar Nadal. Entre dites, romanços, jotes, fandangos, i cants de batre, el públic va riure i plorar. 

                                         Vaig tindre l´honor de presentar el concert al meu poble.

Botifarra, és el nét d'Otília, la Picaeta, que en temps d'escassesa es va endur, de Benigànim Xàtiva, al seu ullet dret, Pep. Els seus quatre germans s'hi van quedar amb els pares, però Pep als set anys, va voler viure amb s'agüela. Una dona que atresorava les tradicions populars, les paraules nascudes de la terra. Una dona que li cantava cançons, li contava rondalles, i li amollava refranys i endevinalles.


Pep Gimeno ve d'un barri de llauradors que treballaven a jornal o que eren els amos d'unes poques fanecades. Coneix bé el seu patiment i amb les cançons de faeana i els cants de batre, tan antics com l'expulsió dels moriscos, els reivindica. Va heretar el malnom de Botifarra de son pare, que l'havia heretat del seu, i aquest de s'agüelo. De tota la vida, Pep ha sigut un recopilador pacient de les cançons d'aquelles persones que ja han faltat, com la tia Rosario o la tia de la Xapa.

El que fa Pep, és un “costumari valencià” perquè cada cançó conté una història, una manera de viure. Ell recupera paraules i expressions que estan en desús; canta per expressar l'alegria d´un natalici o d'un casament; li canta als cicles de l'any, en les festes dels pobles, en les celebracions profanes i religioses… Pep canta en totes les manifestacions boniques de la vida i proclama el sentiment. També canta per alleugerir la pena, la desgràcia o l´amargura del desamor, del dur treball o de la mort…

La música, el ball, i la paraula, en divulgar-se, passa a ser patrimoni de tots. Per eixa raó, Pep Botifarra és nostre i el podem cridar per celebrar un bateig, unes noces, un divorci o un velatori. 


L'any 2007  Botifarra va enregistrar el disc “Si em pose a cantar cançons” i tant que s'hi va posar… Sense cap infraestructura ni cap gabinet de premsa va tindre un ressò mediàtic i social extraordinari i en va vendre vora 14.000 còpies. Després en va cantar “més de mil” en el segon disc i ara, en el tercer, lliga com un arròs al forn amb botifarra, i un arrosset a banda, BOTIFARRA A BANDA.
 
Com ha dit l'escriptor Toni Cucarella, quan Pep canta, ens agrada traure pit i alçar el cap perquè ens sentim orgullosos de la nostra cultura popular que és art i s'escriu amb majúscules. No hi ha èpica en les persones senzilles com Pep. El que si que n'hi ha, és orgull i  dignitat. 
“Pep vos cantarà de tot cor
les cançons que a ell li cantaren
perquè si mor la cançó
moren els qui l´ensenyaren”

Cal apuntar açò per als nostres fills. No ho oblidem.

Amb Botifarra en la roda de premsa a Alcoi acompanyat del regidor de cultura Paco Agulló, el president de la Unió Musical, Enric Solbes, i el director de la banda, Gaspar Nadal.



Imatge d'enllaç permanent incrustada

A l´eixida del concert amb Pep Gimeno Botifarra, Paco Lucas, Emili, Juanjo Blanco, LLuís Planes, Mercè Climent, Pep Albinyana, Encarna... Gent bonica!

  ENLLAÇOS RELACIONATS

 +La crònica de Pep Albinyana 

 http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/238004 

+Informació sobre el llibre "La veu de la memòria" d´Antoni Martínez Revert 
http://www.vilaweb.cat/noticia/3890221/20110523/veu-memoria-pep-gimeno-botifarra.html