dimarts, 27 de setembre de 2016

Pep Gimeno, Botifarra, en el Musicari de Ràdio 9 (any 2006)

Pep Gimeno, Botifarra, va llançar al món el seu primer disc 'Si em pose a cantar cançons' l'any 2006. Ell ja portava tres dècades recuperant melodies i lletres populars de la comarca de la Costera i va presentar el seu debut discogràfic acompanyat de la seua rondalla en la ràdio pública valenciana en l'espai 'El Musicari' d'Amàlia Garrigós. Un temps de ràdio on els músics feien directes des de l'estudi i els oients hi interactuaven a través del telèfon. Una ràdio de servici públic, lúdica i cultural que connectava amb les gents de les comarques valencianes.
'Si em pose a cantar cançons' va ser l'inici d'un nou camí per a Pep convertint-se en un autèntic fenòmen de masses.
Arranjaments de Vicent Sengermés -Cambra Records-. Promoció de la Sibil.la Produccions amb Josep Arroyo. Música en viu amb la Rondalla de la Costera: Lola Tortosa (Lola de la Torre), Paco Lucas, Vicent Guerrero, Néstor Mont i Paqui Gil.
Ací podeu escoltar el document sonor.

Fes Oh! Curt

El Teatre Alcàzar de Nules (la Plana Baixa) ha acollit la primera edició del Festival de Curtmetratges en valencià Fes Oh! Curt, organitzat per la fantàstica gent de l'associació cultural La Corretjola amb Jaume Segura capitanejant la iniciativa que covaven des de feia anys. Per fi, ara han pogut dur-lo a terme gràcies al patrocini de l'Ajuntament de Nules i la inestimable col·laboració de la Plataforma per la Llengua a la qual he representat en el jurat i en el lliurament dels guardons. Durant dos dies hem vist les projeccions dels curtmetratges que optaven a guanyar un dels 5 premis amb una sala de gom a gom i un ambient festiu i familiar. Malgrat que s'han presentat 31 propostes, només 13 complien els requisits de les bases presentades per l'organització . Una de les premisses per participar-hi era que la llengua fóra el valencià per contribuir així al foment del seu ús. 

He compartit deliberacions amb Aïda Antonino, Josep Arroyo, Jordi Ballester i Lola Oliver . Els curts guanyadors que s'emporten el guardó i els premis en metàl.lic són:
- Millor curtmetratge: La Sang
- Millor curtmetratge rodat a Nules: Blanca i La Cova dels Somnis
- Millor curtmetratge de les comarques de Castelló: 14 anys i un dia.
- Millor curtmetratge rodat per menors de 18 anys: 3 STEPS
- Millor curtmetratge vot del públic: Blanca i La Cova dels Somnis.
- Menció especial: Nules, la meua senda.
Treballs amateurs i propostes fetes per professionals veterans del cinema i la televisió han mostrat el seu talent. M'ho he passat molt bé. Ha sigut una experiència engrescadora, lúdica i pedagògica en companyia de tan bona gent. Moltíssimes gràcies i llarga vida. Enhorabona per l'èxit assolit en la primera edició. Ara... Fem-ho llarg!


'La vertadera pàtria és la infantesa'' (Rainer Maria Rilke). Mireu el vídeo d'un moment ben bonic durant el lliurament dels Premis del Festival de Curtmetratges Fes Oh! Curt de Nules. La recepció del Premi a 3 Steps. Xiquets i adolescents que fan cinema.  

dissabte, 20 d’agost de 2016

Trau de l'armari el 'vintage'


La paraula anglesa ‘Vintage’ originàriament es gastava per a referir-se a les millors collites de vi. Un mot que hui en dia s’usa per a objectes o accessoris de certa edat que no poden catalogar-se com antiguitats, i que, com els bons vins, es considera que han millorat o s’han revaloritzat amb el pas del temps. En este sentit, el terme vintage fa al.lusió a roba, instruments o dissenys que tinguen al menys dues dècades, i tanmateix, s’hi troben en bon estat. A mi em captiven alguns estris i roba de fa 40 o 50 anys que ma mare encara emmagatzema als armaris. En este cas, el banyador en té 52. El va comprar a Gandia quan encara jo no havia nascut, però gairebé tenim la mateixa edat el vestit de bany i jo. És una peça que no vull que romanga conservada en naftalina dins d’un calaix. El seu teixit és d’altíssima qualitat i puc lluir-lo desvanida per la seua història, significació, funcionalitat i singularitat. Les coses vintage trascendeixen del seu sentit merament utilitari o decoratiu. La mare està ben contenta de veure que me’l pose i li torne a donar vida perquè el banyador té un valor estètic i sentimental intrínsec. Us anime a remenar els objectes del passat i traure de l’armari el vintage genuí. Ara em faltaria digitalitzar les imatges de fa mig segle quan ma mare el portava en la mateixa platja on estic jo ara.


dissabte, 23 de juliol de 2016

LA CUINA DE MA MARE


La mare va nàixer a Alcoi l’any de la II República. Era la xicoteta entre cinc germans més. Molt prompte va saber com era la guerra: l’alerta  tensa de la sirena, les corredisses al refugi i els brunzits dels avions, són records que romanen implacables en la retina. Després, tot va anar a trentaqueté en la seua memòria. Una infància d’obligacions i deures, d’hiverns gelats i de prunyons passant més fam que Garró. Aquella postguerra de penúries oferia una dieta escarransida basada en els aliments que dispensava la cartilla de racionament. Este salconduit, que matava la fam i no aportava els nodriments necessaris, va entrar en funcionament el maig de 1939 i es va suprimir el 1952. Cada persona tenia dret a 1/4 de litre d’oli, 250 grams de pa negre, 100 d’arròs, altres 100 de llegums.- que sovint tenien cucs-, i un tros de sabó. Als xiquets com ella els pertocava a més, farina i llet. Els ous només els podia trobar en l’estraperlo, el mercat negre, i valien el seu pes en or. Aquelles eren quantitats ridículament insuficients per a la gran majoria de boques i tot s'aprofitava. Quan podien menjar cacaus o taronges ho feien amb les corfes. Els moniatos van salvar molts estómacs, i les garrofes se les menjaven com si foren xocolata. Ara vivim un temps d’excés de balafiament on estes coses no s'aprecien.
Quan acabà la guerra no sabia escriure: Li ensenyaren els seus germans grans, però era aplicada i li agradava llegir. La lectura de novel.letes d’amor,- que bescanviava en les botigues-, l’alletaven dels colors de la fantasia i l’ajudaven a evadir-se de la seua gris realitat. Només tenia 10 anys quan es va quedar òrfena de mare, mentres que al pare ni se’l veia enlloc ni se l’esperava. No anava a l’escola. Només una horeta de vesprada amb la professora, Na Maria Vera, perquè havia de fer d’adulta realitzant la neteja domèstica i el dinar per a cinc germans. Ella, l’única dona de la casa, va rebre l'encàrrec, en una societat patriarcal i masclista, de fer-se’n responsable. Quan li va vindre la regla un mes després de la mort de sa mare, òrfena també d’informació, va patir el que no hi ha escrit perquè es pensava que estava morint-se. Un dels germans se’n va adonar i a partir d’eixe moment va rebre un decàleg d’instruccions atemoridores: no s’havia de deixar tocar, amb compte amb els xics, no podia botar a la comba, ni jugar a caçar-se, ni rentar-se el cap i un etcétera de manaments absurds.  Els germans treballaven recollint draps i els classificaven en cotó i llana per a vendre’ls a les fàbriques que feien fil. Obligada per les circumstàncies, la menuda va començar a cuinar per a ells i es deixava guiar per les mares de les seues amigues – era època de molta sororitat femenina-, i per la seua veïna, la senyora Carmen. D’ella va aprendre secrets bàsics com que els cigrons s’havien de posar en aigua per la nit o que quan trenquen el bull havia d’afegir-ne més. Els fressols al foc en aigua freda i els cigrons en canvi s’havien de ficar a la caldera en aigua calenta i quan estigueren cuits, fer un sofregidet de ceba, tomaca i queradilla, (com s’anomena la creïlla en alcoià). Això sí, sense carn. La carn estava racionada només una volta a la setmana. La xiqueta anava fent provatures a casa en un fogueret de carbó on hi cabia només un perol, i ho feia com qui juga a ser mare amb les seues nines. Es va especialitzar en guisats de calent i plats caldosos. Les alegries per al cos tenien forma de sopa que revifaven  també el cor. Hui en dia, de la borreta alcoiana n’és l’ama. Preparada amb espinacs, uns bocinets de bacallà posats a remulla des de la nit anterior, quatre bajoques roges seques (este fruit, en altres llocs, s'anomena pimentó, pebrera, pebre o pebrot), una cabeça d'alls i dues queradilles trossejades. S'hi afig una mesureta d'oli d'oliva i l'aigua necessària per a cobrir-ho. Es deixa coure a poquet foc durant una mitja hora. No cal afegir-hi sal perquè amb la que du el bacallà n'hi ha prou. Una volta cuit es deixa caure un ou per boca i  quan qualla ja està llest per a menjar. Este plat senzill i reparador s’anomena així, borra. Nom que prové de la tradició tèxtil de l’Alcoià-Comtat. (Fibra curta de qualsevol matèria tèxtil que se separa de la floca en les màquines de filatura o s'arranca dels teixits en l'acte de perxar-los).
Per la nit sopaven un tros de pa torrat  acompanyat d’una peça de formatge, si n’hi havia. El pa era negre d'ordi, de sègol o de blat de moro que era dur de rossegar. El blat escassejava, i del pa no calia malbaratar ni una molla. Aquella generació de la postguerra no pot veure ara el pa morenet integral que tant es recomana en les dietes per a baixar de pes, i ha optat per mantindre’l en l’amnèsia del paladar perquè hi ha records que s’han d’oblidar. El pa blanc era un article de luxe, però va aprendre a pastar farina i llevat natural. Quan la pasta fermentava la portava a coure al forn de llenya del barri. Diu que així l’eixia més barat que comprar pa blanc en l’estraperlo. Eixos primers assajos són els origens de les delicioses coques de tomaca i verdures i de farina amb aladroc que faria d’adulta, ja sense restriccions alimentàries.
En aquells anys, per a la nit de Nadal menjaven, com a cosa extraordinària, xulles de corder i queradilles fregides en la llar. La mare vivia al carrer Major (hui c/ Pintor Casanova), un carrreronet costerut com tants n’hi ha a Alcoi que donava a la Plaça del Carbó (on antigament hi havia l’Ajuntament i actualment s’hi troba el Museu Arqueològic Municipal Camil Visedo). A la Placeta del Carbó hi havia una font de pedra i aquella xiqueta de 10-12 anys empomava la marraixa per a poder cuinar i llavar la casa. També hi anaven els germans amb poals, cànters i botiges. Els dissabtes de vesprada omplien una palangana ben gran i tots es rentaven. Fou  el 1942, quan un d’ells va instal.lar-hi, per fi, l’aigua corrent. Quin goig vore-la brollant per l’aixeta de casa.
Entre el 1945 i el 1951, el club local de futbol, el mític Alcoyano, jugà quatre angoixoses temporades en Primera Divisió on va perdre i recuperar la permanència. El popular refrany, ‘més moral que el alcoyano’, es portava a la pràctica fins a les últimes conseqüències.
Quan la mare va complir els 14 anys començà a guanyar-se la vida fora de casa fent muscleres a estall al taller de Maruja Valor. Per a guanyar un duro seguia la faena en casa on s’hi dedicava fins a les quatre de la matinada. Aleshores, amb els guanys d’ella i dels germans ja podia anar més habitualment a la carnisseria del senyor Damià  per fer putxero i olleta  i allí encomanava les garretes, la freixura, el coret i la cansalà.
L'arròs al forn post putxero que fa ara es hereu d’aquelles primeres pràctiques i és joiosament celebrat per tota la família; com els pebrots farcits d’arròs, -que a Alcoi anomenem bajoques -; o els canelons elaborats amb paciència de santa perquè tant la pasta com les tortetes les prepara ella artesanalment guarnides de carn picada i cervellet. També en fa de verdures i tonyina i són espectaculars! Vos puc convidar un dia a tastar els sabors de la cuina esforçada de la mare i berenar la coca en llanda d'ametlla i taronja, o tocar el cel amb el tronc de nadal acaramullat de massapà fet a casa amb moniato i torró també casolà.
La fortalesa i la valentia per fer-se autodidacta, van convertir aquella xiqueta alcoiana de la postguerra que feia plats de supervivència, en una sàvia dels fogons que atresora un receptari de plats d’una sublim exquisidesa.

Contra tota norma ortogràfica, no és ni estel, ni estrella.


La colla de tabaleters i dolçainers nascuda a Benimaclet fa un quart de segle vol fer-se sentir com una única i inconfusible Estrela Roja marcant el seu propi segell de marca. I no és estrany que siga així tenint en compte la seua carta de naturalesa sobirana.
Benimaclet va ser municipi independent des dels inicis del segle XVI fins a la seua annexió a València el 1878. A partir d´eixe moment, va ser una pedania del cap i casal fins que l´any 1970 va passar a ser un barri. A poc a poc, ha anat perdent terreny de l´horta amb les noves urbanitzacions i amb el segon cinturó de ronda, més conegut com el camí de Trànsits. Inclou l’àrea en què està la Universitat de València i la Politècnica, que es coneix com a Vera. És una zona amb molta vida, farcida de gent jove de diverses nacionalitats i procedències. Però aquest és un barri que ha tingut sempre personalitat pròpia, amb la seua església, la seua plaça major i amb una distribució dels carrers molt similar a la de qualsevol poble de l´horta. Encara hi ha cantons on trobareu cartells en què posa, literalment, Poble de Benimaclet. També sentireu a parlar majoritàriament en valencià quan compreu en les seues botigues o en el típic mercat. És un dels barris amb més tradició associativa. L'Assemblea de Veïns, a la qual pertany Estrela Roja, té els seus orígens al poble de Benimaclet fa prop de 140 anys. La seua tasca mobilitzadora de les bases socials i el seu esperit cultural valencianista ha estat reconeguda amb el Miquelet d’Honor 2014 d’una altra entitat centenària valenciana, la Societat Coral El Micalet.
Ara fan vint-i-cinc anys, la mateixa edat de RTVV si no haguera sigut apagada manu militari. Em pregunte quantes vegades els integrants d’Estrela Roja han estat presents en la pantalla de la seua televisió pública. Jo només recorde haver-los vist justament en les manifestacions massives que van esclatar arran de l’anunci del tancament. Malgrat la seua invisibilitat en la televisió, aquest “exercit de dolçainers” es va bolcar al carrer per reivindicar uns mitjans de comunicació públics, plurals i lliures d’ingerències partidistes. Sé que en la ràdio sí que han estat en diverses ocasions amb els seus instruments dins de l’estudi. La dolçaina i el tabal sonant en un hàbitat poc habitual per a ells. Van vindre en colla i vaig comprovar com treballen en equip, amb confiança i respecte. Uns valors ben arrelats al nucli d’Estrela Roja, on a més hi ha alegria i interès per bastir un grup i fomentar les relacions humanes, cosa que a nosaltres, com a valencians, com a ciutadans, ens fa molta falta. També van vindre en parella. On va la corda va el poal, no? Doncs, on va la dolçaina va el tabal o a la inversa, on hi haja un tabal, de segur que no tardarà a sonar la melodia de la dolçaina. Ferran Navarro, ànima d’Estrela Roja, juntament amb la seua companya Andone Garcia, tocaren en el meu programa El jardí de les delícies davant la cara estarrufada dels meus caps. Aprofite l’oportunitat per donar-vos públicament les gràcies més sentides. Després de la primavera del 2015 hauran de sonar fort les vostres dolçaines festives obrint una nova etapa de la ràdio i la televisió que us mereixeu. Mentrestant, no deixeu de fer servir les vostres armes perquè el camí vers un món més just sense murs constrenyedors s’ha de fer al ritme de la dolçaina i del tabal.
Estrela Roja porta amb orgull el cognom de Benimaclet. Des dels seus inicis, s’ha compromés amb la cultura i amb el país. És la colla que introdueix la dolçaina i el tabal als correfocs. És el grup oficial dels Dimonis de Benimaclet, de la Muixeranga de València i dels Dimonis d’Aielo de Malferit, amb els quals, formen un sol cos. Mai no han deixat de considerar-se hereus de les tradicions que els han llegat els seus avantpassats. Musicalment han transcrit i adaptat a la dolçaina peces com “Bela Ciao”, “Katuixka”, la peça tradicional dels partisans italians “Bandiera Rosa” o l’“Himne de Riego” que ells incorporen a “La manta al coll’. Cal remarcar la muixeranga que Ferran Navarro va compondre per al Fòrum de la Memòria històrica per tal de retre-li homenatge a la fossa comuna més gran d’Europa que trobareu al Cementeri Municipal de València. Aquesta peça és interpretada cada 3 de juliol a la plaça de la Mare de Déu, també per a un altre col·lectiu que és el símbol de la digna persistència, l’Associació Víctimes del Metro 3J.
Lluny d’entendre la melodia del nostre instrument més genuí amb una visió conservadora que la utilitza únicament com a expressió folkloritzant, ells i elles fan molta gresca i festa en les Falles i en les diverses processons festives. Els agrada celebrar el seu particular carnestoltes fora del calendari amb la cercavila, la trobada de dolçaines i tabals, els gegants i cabuts, Tirant i el Moro Maclet.


dimecres, 25 de maig de 2016

El Mural 22 (últim programa). Tot està per fer.




El Mural tanca el seu cicle després de fer ràdio de manera voluntària durant dos anys.
En el mes de maig de 2014 s’enregistrava la primera edició d’aquest programa radiofònic de carácter mensual que va nàixer després de l’apagada de Radiotelevisió Valenciana i va ser impulsat per Escola Valenciana com a reacció a aquesta orfandat comunicativa. El Mural no pretenia cobrir el buit d’una ràdio territorial, però ha palesat i denunciat la seua absència aprofitant totes les plataformes possibles i cada escletxa en el mapa sonor valencià per tal d’arribar a l’oient. Aquest acurat treball ha rebut el Premi a Millor Programa d’Innovació 2015. Uns guardons que atorga Ràdio Associació de Catalunya entre les propostes de tots els territoris d’àmbit lingüístic per haver sabut combinar l’emissió en ràdios locals i internet, tot convertint el forat deixat per la desaparició de la ràdio pública valenciana en una oportunitat innovadora de presentar la realitat social i cultural de casa nostra. 
El Mural ha donat veu als col·lectius afectats per les retallades socials i de llibertats. Cal destacar el reportatge sobre les persones amb dependència o la lluita dels veïns de l’Horta i el Cabanyal; ha denunciat la vulneració de drets fonamentals al Centre D’Internament d’Estrangers de Sapadors; ha dedicat un minuciós monogràfic a la lluita de l’Associació Víctimes del Metro; ha mostrat la vida diària dels valencians que viuen en l’aspra diàspora perquè ací no troben oportunitats laborals; i ha reivindicat l’ensenyament públic fent programes des de centres escolars com el Cremona d’Alaquàs, El Cervantes de València o el Jaume I de Catarroja.
Un dels puntals d’El Mural ha sigut la seua tasca de divulgació i promoció de la cultura amb la llengua com a element vertebrador. Les veus de l’artista plàstic Antoni Miró o les dels lletraferits Marc Granell, Ferran Torrent,. Esperança Camps, Xavier Aliaga, Joanjo Garcia, Anna Moner, Carme Miquel, Víctor Labrado, Gemma Pasqual, Núria Cadenes, Joan Olivares, Vicent Usó i tants altres, han mostrat la seua narrativa i poesia als oients. Especial atenció mereixen les dramatitzacions de relats premiats per la Fundació Sambori interpretats pels actors de doblatge Mari Carme Giner i Francesc Anyó (protagonistes de Son Goku en Canal 9); l’apartat dedicat a la història dels valencians en col.laboració amb el Grup Fer Harca format pels historiadors, Vicent Baydal, Ferran Esquilache i Frederic Aparisi o El Mural de la pilota valenciana en què es mostra el ric, extens i polièdric món d’aquest esport nostre.
El Mural ha visitat l’Institut de Tecnologia Química de València que Avelino Corma, - Premi Princep d’Astúries i Premi Spiers Memorial 2016 de la Royal Society of Chemistry del Regne Unit-, ha convertit en un refugi per a joves investigadors. També ha informat de les produccions de l’audiovisual valencià: el documental d’Albert Montón El cant de les arrels, amb Pep Gimeno Botifarra de protagonista; el portal de informació mediambiental, Samaruc; La sèrie de documentals Del Montgó a Mnahattan d’InfoTV que narren l’odissea dels emigrants valencians a Amèrica, capitanejat per Juli Esteve, o l’experiència realitzada amb el vaixell Stanbrook rememorant l’últim viatge dels republicans valencians des d’Alacant a l’Orà, en són bons exemples.
La música com a expressió aliada de la ràdio ha estat omnipresent en El Mural amb un estudi que s’hi aproxima a la creació musical i el seu potencial dins de les indústries culturals; una monografia dedicada a la figura d’Ovidi Montllor, -que forma part de la Unitat Didàctica per a secundària de les escoles del Comtat i l’Alcoià-; novetats, discogràfiques, entrevistes, festivals… Cal remarcar el Mural de la Fera Ferotge on es fa un recorregut per la història i evolució dels Premis de la Música del Col.lectiu Ovidi Montllor i els seus reptes de futur.
L’emissió radiofònica mensual limita les possibilitats de tractar l’actualitat més immediata, no obstant això, El Mural ha reflexionat de manera més pausada al voltant de temes que afecten els valencians com ara, l’infrafinançament, la corrupció o l’apagada i la futura reobertura d’una mitjans audiovisuals públics.
En definitiva, durant dos anys, El Mural ha oferit un servei públic, realitzat de manera voluntària per professionals de RTVV amb una dilatada experiència en l’àmbit de la comunicació. No debades, la minuciosa realització sonora i el rigor en l’elaboració de continguts són dues de les seues normes. Cada edició del Mural ha comptat amb el disseny fet expressament per Cèsar Amiguet. Escola Valenciana -la major entitat en defensa de la llengua i la cultura al nostre territori-, és qui ha distribuït cada edició entre les 30 emissores de ràdio locals, lliures i universitàries que l’han emès a través de la Freqüència Modulada, i també en línia. A més, una desena de publicacions digitals l’han penjat als seus webs.
 Després d’aquesta riquíssima experiència de treball altruista, feta per amor a la ràdio i a la nostra llengua, l’equipet que conforma El Mural: Xelo Ribera, Iñaki Mazkiaran, Pepe Moreno i Amàlia Garrigós, posen el punt final a aquest cicle perquè no és possible seguir treballant de manera professional sense cap freqüència pròpia en FM i sense remuneració econòmica durant més temps. Tots sabem que la situació de l’audiovisual valencià és troba en un estat comatós que es possible revertir si hi ha voluntat política. I això esperem, que ens tornem a trobar de nou en algun punt del dial.
El Mural i Escola Valenciana expressen el seu més sincer agraïment i respecte per la tasca que les emissores locals i culturals estan fent des dels seus respectius centres de producció repartits arreu del territori valencià. Gràcies també a la complicitat dels diaris i revistes digitals i de totes aquelles persones que, de manera individual, han escampat els àudios del Mural per terra, mar i aire. Eixe és l’objectiu d’El Mural: fer ràdio per a ser escoltada.
Salut i bona ràdio!


El Mural 21: la paraula l'essència de la ràdio


Escolta el programa sencer.

Escola Valenciana està teixint una xarxa de ràdios escolars. A hores d’ara, més d’una vintena de centres educatius s’han sumat a la iniciativa d’introduir la ràdio com a contingut pedagògic i la família de ràdioescoles va creixent progressivament, des del Pinós (a la comarca del Vinalopó Mitjà) fins a les Coves de Vinromà (a la Plana Alta). Aquesta iniciativa concep la ràdio com una eina més per a transformar i millorar la qualitat educativa. 
 
Usem la paraula per a transmetre i compartir informació, i això ho podem fer com els grans professionals de la comunicació i també, com ho aplica la comunitat educativa a través de Ràdioescola. Una experiència engrescadora en què escoltareu com d’important és la integració de la ràdio en totes les àrees curriculars i nivells educatius. Un mitjà que ofereix eines creatives als alumnes per a jugar, divertir-se, expressar-se, treballar en equip, ser protagonistes amb les seues veus i aprendre.

Vora 120 persones s’han impregnat de les experiències contades per mestres, alumnes i professionals del món de la comunicació en el marc de la I Jornada de ràdio escolar organitzada per Escola Valenciana a la Facultat de Magisteri de la Universitat de València on han participat fent un programa en directe els alumnes del centre públic de Catarroja, Jaume Primer, els del CEIP Cervantes de València i els del Cremona d’Alaquàs. Els xiquets raonen sobre la crisi econòmica i la corrupció; mostren la seua preocupació pel canvi climàtic i se solidaritzen amb les persones refugiades que creuen la mar per arribar a una Europa que, finalment, els aïlla amb tanques. També interpreten algun conte dels Premis Sambori i proposen inventar el gas de la felicitat per a tothom.
Escolta el fragment 'La paraula i la ràdio escolar'
El Mural compta amb la col.laboració de Gemma Lluch, Professora titular en la Facultat de Filologia Traducció i Comunicació de la Universitat de València i Doctora en Filologia. En la Jornada de Radio Escola va fer un Elogi de la Paraula que trobareu al seu bloc temàtic sobre narratives paraliteràries i audiosivuals, pràctiques de lectura en la web 2.0 i literatura infantil i juvenil: http://www.gemmalluch.com/elogi-de-la-paraula/
Lluch afirma que les històries viuen entre nosaltres des del principi de la humanitat. Els éssers humans sempre les hem contades a la família, als amics, als veïns o fins i tot als desconeguts. Amb elles, teníem notícies de terres llunyanes, sabíem per què una tempesta havia acabat amb la collita de tot un any o ens explicaven per què una persona estimada havia mort. L’experiència es converteix en paraula i la paraula, a força de repetir-la, forma una tradició. Una tradició narrativa que ens ha ensenyat a parlar. Com amb els embarbussaments que han iniciat generacions d’infants en el domini de la llengua o els refranys i dites populars. A tall d’exemple escoltareu les veus de Pep Gimeno, Botifarra, i el contacontes Llorenç Gimènez.
La paraula és també memòria de les persones que l’han teixit, que l’han construït amb esforç per a nosaltres. El Mural mostra algunes d’aquestes veus: els homenots Enric Valor i Vicent Andrés Estellés.
Vos imagineu una ràdio pública capaç d’abastir tots els nostres pobles i comarques, que faça programació infantil i que implique en la seua elaboració a les escoles? Doncs, això fou possible en els primers anys d’existència de la ràdio valenciana, Ràdio Nou, amb el programa El Trencanous. Escoltareu el so d’aquella primera i única experiència de programació adreçada als xiquets quan encara no ens havíem submergit en el món digital, en els anys 90 del segle passat, amb Carles Cano, escriptor, contacontes i guionista de la primera edició del Babalà en la televisió valenciana que va idear el Trencanous en la ràdio.

Aquest és el Mural d’Escola Valenciana que porta vora dos anys fent ràdio amb temàtiques que interesen als valencians. Un Mural de veus i de geografies que s’emet per una trentena d’emissores i a través de diverses publicacions digitals. El president de l’entitat cívica, Vicent Moreno, explica com va nàixer El Mural i la iniciativa de bastir la xarxa de ràdio escolar. Les primeres provatures les trobem en la dècada dels 80 quan un dels pioners, Emili Gascó, membre del Col.lectiu d’Ensenyants de la Ribera, va posar en marxa Ràdio Pessic.

La ràdio local i l’escolar van ben agafades de la mà tal i com explica Julio Gómez Vivo, coordinador de Ràdio l’Om de Picassent i de la Xarxa Valenciana d’Emissores Municipals i el CEIP Alfonso Iniesta de Banyeres de Mariola que prepara els seus alumnes durant la setmana per tal de fer un programa en la ràdio del poble els diumenges de matí.

Internet, la web social, ens va portar un joguet nou a casa i a l’escola. En ocasions, hem vist que en comptes de parlar de comunicació parlàvem de programes, d’entorns… Captivats per les màquines no podem oblidar l’essència: la paraula. Adquirir una competència oral i escrita. Treballar per uns ciutadans capaços de comunicar, de posar paraules al que volen. Com diu la professora, Gemma Lluch: La ràdio ens retorna al rovell de l’ou, perquè una paraula val més que 1.000 imatges.

El programa posa la cirereta final amb el disc de Pau Alabajos, L’amor i la ferocitat (editat per Metrònom- Bureo). L’estudiós de la música en valencia, Josep Vicent Frechina, afirma que en aquest nou treball enregistrat a Nasvihlle, Alabajos planteja un concepte diferent, de text i de música, al que ens tenia habituats i interpel.la al públic amb una proposta nova i audaç. Una combinació acurada de la pulsió de l’amor amb la inquietud sociopolítica. Al disc, a banda de sons més elèctrics i de lletres més viscerals i contundents, Pau Alabajos li ret homenatge a tres poetes, Salvador Espriu, Bartomeu Rosselló Pórcel i Vicent Andrés Estellés.




dissabte, 5 de març de 2016

EL MURAL: La ràdio amb personalitat pròpia


el mural
Article publicat en la revista Tarannnà el 4 de març de 2016.

Tarannà és una expressió molt valenciana que indica com és el caràcter i la manera de ser i de procedir davant de les diverses circumstàncies que ens envolten. Des del Mural radiofònic donem la més càlida benvinguda a la revista Tarannà en un any, el 16, en què esperem que siga, per fi, el dígit on el sistema comunicatiu valencià, en totes les seues expressions,- premsa, ràdio i televisió-, siga bastit d’una manera sòlida.
el mural 1
Després de l’apagada de la Radiotelevisió Valenciana fa ja dos anys, el dial valencià està colonitzat pel castellà, sense gairebé informació de proximitat. El Mural és un programa radiofònic mensual que naix impulsat per Escola Valenciana com a reacció a aquesta orfandat comunicativa i que, més que cobrir un buit, el denuncia. Les seues són ones que aprofiten totes les plataformes possibles i cada escletxa en el mapa sonor valencià per tal d’arribar a l’oient. Aquest treball radiofònic ha rebut el Premi a Millor Programa d’Innovació 2015. Uns guardons que atorga Ràdio Associació de Catalunya entre les propostes de tots els territoris d’àmibit lingüístic per haver sabut combinar l’emissió en ràdios locals i internet, tot convertint el buit deixat per la desaparició de la ràdio pública valenciana en una oportunitat innovadora de presentar la realitat social i cultural de casa nostra. Oferim contingut social i cultural i donem veu als col·lectius afectats per les retallades socials, de drets i llibertats, així com als creadors de cultura amb la llengua com a element vertebrador. El Mural és un servei públic, realitzat de manera voluntària per professionals de RTVV amb una dilatada experiència en l’àmbit de la comunicació. No debades, l’acurada realització sonora i el rigor en l’elaboració de continguts són dues de les seues normes. Escola Valenciana -la major entitat en defensa de la llengua i la cultura al nostre territori, amb 29 associacions i més de 30 anys d’existència- promou i distribueix cada edició entre les 30 emissores de ràdio locals, lliures i universitàries que l’inclouen en la seua graella de programació i l’emeten a través de la Freqüència Modulada, i també en línia. A més, una desena de publicacions digitals el llancen als seus webs.
Reivindiquem la ràdio com un mitjà de comunicació amb personalitat pròpia: independent de la televisió i infinitament més barata; funcionant amb la dinàmica de la immediatesa i la proximitat; generadora d’opinió i posseïdora d’una capacitat de penetració social contundent i indiscutible. L’última onada de l’Estudi General de Mitjans indica que hi ha vora 26 milions d’oients a tot l’estat. Aquesta xifra palesa que més del 50% de la població sintonitza una emissora de ràdio. Els canals d’àmbit autonòmic, Catalunya Ràdio, la ràdio privada RAC1, Ràdio Euskadi, Canal Sur Ràdio, i Radio Galega assoleixen els primers llocs dels rànquings d’áudiència als seus territoris. Això vol dir que han sabut desenvolupar un model de difusió específic i característic i que els continguts connecten indubtablement amb els ciutadans.
El Mural valora el paper dinamitzador dels canals municipals que ofereixen informació propera i en valencià; la funció social de les emissores comunitàries i culturals sense ànim de lucre i el concepte d’innovació que es planteja des de les universitats.
El desordre que resideix, ara per ara, a l’espectre radioelèctric amb un 70% d’emissores il.legals mentre hi ha 31 llicències pendents de ser adjudicades des del 2011 i la impossibilitat d’aconseguir llicències legals en freqüència modulada des de l’any 2006,- última data en què el Ministeri d’Indústria va fer una planificació de concessions d’emissores de radiodifusió sonora al País Valencià-, ens fa seguir endavant perquè aquells que ens governen desbloquen aquesta greu situació.
Des que va náixer Ràdio 9 hi ha13 freqüències situades estratègicament per a tindre una cobertura potent al 100% arreu de tot el territori; 3 centres emissors principals i una desena de reemissors. Tota aquesta xarxa pública de comunicació sonora està en desús des que poc abans de les 00h del 29 de novembre de 2013 l’empresa de comunicació Abertis apagara el senyal del primer canal autonòmic, Ràdio 9, executant les ordres del president Alberto Fabra.
És hora de revisar i bastir, de manera operativa, un nou sistema audiovisual on la ràdio ha de ser tinguda molt en compte. Cal visualitzar el territori i les gents que hi viuen. Comarcalitzar la ràdio per entendre’ns com una realitat política, social, cultural i lingüística singular.
En definitiva, El Mural és un oasi que ens permet de sobreviure en aquest desert comunicatiu. I així seguirem, amb el tarannà de la voluntat del treball, que és l’única manera de ser optimistes.
Per: Amàlia Garrigós
Ací vos deixem l'enllaç del programa que vos transmetrà la importància de tota la seua tasca

EL MURAL 20: UN MURAL DE DONES


Disseny de Cèsar Amiguet
El mot apoderament deriva de la filosofia de l'empowerment, que té el seu origen en l'educació popular desenvolupada per la sociòloga nord-americana Margaret Shuler, qui l’identifica com un procés, mitjançant el qual, les dones incrementen la capacitat de configurar les seues pròpies vides i el seu entorn. Una evolució en la conscienciació sobre elles mateixes i el seu estatus.
Durant els últims 30 anys, al nostre país s'ha avançat molt en el camí de la igualtat de gènere, però encara hi ha entrebancs per poder assolir la plenitud. Capgirar una cultura tradicional on la dona sempre ha ocupat un segon pla comporta molts anys d'esforç.
El Mural d’Escola Valenciana mostra el treball de diverses dones valencianes que s’hi dediquen amb afany des de les seues variades facetes. L’apoderament d’aquestes dones del segle XXI ha assolit la seua màxima expressió amb noms com el de la veterana periodista, Rosa Solbes. El seu activisme feminista l’ha dut a escriure diverses obres amb visió de gènere. Una d’elles versa sobre la primera dona que va compondre una òpera en valencià, “Matilde Salvador. Converses amb una escriptora apassionada” (Tàndem edicions) o el llibre editat recentment per Publicacions de la Universitat de València, “Maria Cambrils: el despertar del feminismo socialista. Biografia, textos y contextos (1877-1939)”.
La fermesa i la decisió de les dones actuals són hereves del treball socialment transformador de moltes pioneres que no cal oblidar. El Mural li ret un homenatge – de la mà de l’escriptora Mari Carme Sáez- a les “filadores de Velluters”. Treballadores de la fàbrica dels senyors d’Alpera a València que van tindre la valentia de fer vaga durant un mes, en l’any 1902, per tal de lluitar contra l’explotació laboral que patien.
Fer visible allò que està ocult. Posar-li nom, parlar-ne. Perquè allò que no es diu no existeix. Eixe és l’objectiu de la Regidoria d’Igualtat de l’Ajuntament de València des d’on s’aplica la Llei de Memòria Històrica recuperant noms de dones significatives en la guia de carrers de la ciutat.
Les desigualtats entre sexes perpetuen les desigualtats en el desenvolupament. Ho explica l’activista dels drets humans, Carmen Garrigós, que ha treballat durant 23 anys en diferents parts d’Àfrica contribuint a l’educació de les xiquetes i lluitant contra l’ablació genital.
El Mural de les dones, té les seues imatges parlades gràcies a la fotoperiodista Eva Máñez, que participa en projectes de l’Associació Dones Objectives on porten a terme iniciatives engrescadores com el calendari 2016 del col.lectiu Per l’Horta amb poemes i retrats de dones que treballen la terra. És el cas de Susanna Ferrando, emprenedora i creadora de l’empresa d’agricultura ecològica Agrofever.
L’equitat de gènere també es treballa en àmbits de la creació amb dones majúscules com l’actriu Pilar Almeria que gestiona la companyia ‘Teatre Micalet’ des de fa 20 anys; des de la sociolíngüística, emprant un llenguatge administratiu i educatiu inclusiu; des del món universitari on també hi trobem desigualtats de gènere més diluïdes; des de la investigació científica, amb el testimoni de Pilar Mateo, una de les millors expertes del món en malalties endèmiques, que ha estrenat la sèrie Microasesionos en el Canal Historia;  des de l’esport, en àmbits tan masculins com la pilota valenciana on les germanes Anna i Noèlia Puertes de Beniparrell, trenquen esquemes jugant al raspall; músiques procedents de les bandes, instrumentistes, cantants… També hi ha sostres de cristall en l’art. El col.lectiu Fusa Activa que té una pàgina musical feminista asegura que en aquest sector també existeix el patriarcat. Han creat una base de dades que inclou formacions, músics i projectes on les dones hi participen. Alguns dels exemples són el grup d’Agres, Esir o la banda Pupil.les dilatives.

La representació i la participació paritària de les dones en les estructures de poder les posem en solfa quan parlem de falles on les dones són majoria en el cens. Enguany, per primera vegada, dos d’elles formen part de la Junta Central Fallera.

El Mural s’instrueix visitant “La Rossa, llibres en Femení”. Una llibreria que naix per donar visibilitat a les escriptores i il.lustradores. Posem la cirereta final gaudint de la bellesa dels versos de Maria Mercè Marçal i de la saforíssima, Maria Josep Escrivà.

Des del Mural Ràdio, treballem per a fer efectius els drets socials i culturals de les dones i eradicar les discriminacions per raó de sexe promovent l’equitat de gènere, l’apoderament de les dones, la seua autonomia i el seu lideratge.
Àudio del Mural de les dones

(Agraïments a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània per haver-nos cedit l’espai per poder enregistrar El Mural).




dissabte, 13 de febrer de 2016

Ones contra el buit comunicatiu valencià



Article de Carles Fenollosa per a la revista Saó (febrer de 2015)

El pessimisme, al País Valencià, ja no està de moda. Si hi hagué una època en què els fatalistes tenien aquella aura de saviesa sexy, ara per ara fan més nosa que una altra cosa. Potser perquè ja hem tingut tantes dosis de derrota que hem fet de l’optimisme un requisit de supervivència. En el camp dels mitjans de comunicació en valencià, expropiat, destrossat i a hores d’ara tan desert com l’horta de la Punta, aquest optimisme és una declaració d’intencions: una declaració de futur. No del que tenim, sinó del que podrem tindre. En aquesta línia s’ha presentat en societat «El Mural», el programa voluntari de ràdio a iniciativa d’Escola Valenciana, realitzat per extreballadors de RTVV, que ompli els webs i les ones de diferents temes d’actualitat: música, política, literatura i un etcètera d’oblits.
La idea va sorgir, comentava, d’Escola Valenciana. «Vicent Moreno em va proposar fer un programa de caràcter mensual que palesara l’orfandat comunicativa a què el nostre poble està sotmés de manera forçada», diu la presentadora de l’espai, la periodista Amàlia Garrigós. I és que «El Mural» és un programa que, més que cobrir un buit, el denuncia. De manera precària, clar. No podria ser d’una altra manera. Les seues són ones de circumstàncies, que aprofiten les plataformes possibles, cada escletxa en el mapa comunicatiu valencià per a arribar a l’oient. «Escola Valenciana distribueix cada edició per 31 emissores locals i a través de diverses publicacions digitals. També es pot trobar en el seu web. Entre tots hem de mirar perquè assolisca el màxim possible d’audiència, que d’això, i sols d’això, es tracta. Cada vegada comptem amb més complicitats». La llista de col·laboradors inclou ràdios locals, com la de Pego, Burjassot o Puçol, però també alguns dels mitjans en valencià d’àmbit nacional, com La Veu, AraMultimèdia o Sons de Xaloc.
Poc o molt, però alguna cosa, en tot cas. «“El Mural” és un petit oasi que ens permet de sobreviure en aquest desert institucional», continua Garrigós, «una escletxa de llibertat d’expressió radiofònica feta en valencià. Una mostra de la ràdio valenciana del segle XXI. De denúncia, àgil, didàctica, crítica i engrescadora. Una veu que encomana coratge i alhora il·lusió en una societat oberta». Ho diu conscient que no és prou, que caldria molt més. Tot i això, diu, «no podem deixar estar-nos de lluitar amb les nostres armes, per ingènues que aquestes ens puguen semblar». Almenys, clar, «fins que albirem alguna llum en l’horitzó». Que els déus –o els votants– l’escolten.

dimarts, 9 de febrer de 2016

EL MURAL19. EL MURAL DE LA PILOTA VALENCIANA

Aproximació al ric, extens i polièdric món de la pilota valenciana des de diversos vessants: la promoció de l’esport de base des de la Federació, les escoles i els clubs. La formació al centre d’especialització, la vigència vibrant dels seus jugadors, els mites i les llegendes, la posada en valor dels trinquets i sobretot el repte de crear nous corrents de comunicació que seduïsquen el públic del present i el futur. Escolta ací el programa.


La vida a peu de carrer
La pilota valenciana és més que un esport: és la vida a peu de carrer. És la identificació amb el fet de ser valencià. Les imbricacions entre llengua i pilota són intensíssimes i variades segons les comarques. El valencià ha sigut sempre la llengua del joc de pilota i fins als anys 50 els trinquets eren un dels fonaments de la sociabilitat valenciana. No és cap casualitat que en els llocs on ha retrocedit la llengua han desaparegut també els trinquets. Trinquets i carrers configuraven la plaça del poble on es construïen prestigis i reputacions. Així ho explica el lletraferit Víctor Labrado, autor de l’obra ‘No mataràs’ (Bromera). Un dels últims exercicis de literatura que hi ha hagut darrerament per retratar la vida d’un mite del raspall, Pepe el Carinyo de Rafelcofer, jugador en els anys 30 del segle passat, l’època contemporània de més entronització dels pilotaris: el nen de Murla, Malonda d’Oliva o Godofredo de la Font, en són alguns dels noms destacats.


Les veus de les llegendes de la pilota
En el Mural sentireu les veus de personatges i llegendes del món de la pilota. Les d’abans: Rovellet, Malonda, Fredi o Genovés. I les d’ara: Soro III i Puchol II. Dues generacions diferents de pilotaris. Els primers mostren el seu amor per l’esport i evoquen moments de glòria; i els segons afirmen que estan més formats acadèmicament que abans, tot i que els seus predecessors eren molt més rics. I és que la situació professional dels jugadors de cartell és una de les urgències que cal reorientar per dignificar-los. La pilota depèn dels recursos públics i quan les subvencions no arriben i els patrocinis cauen es produeix l’enfonsament. Ha sigut un empresari qui ha fet el miracle comprant la catedral de la pilota i fent un préstec personal sense interessos perquè els jugadors puguen cobrar. José Luís López, l’amo del trinquet de Pelayo explica com va transcórrer el procés de compra del buc insígnia de la pilota fins que l’administració puga adquirir-lo i passe a ser de titularitat pública. Des de la Direcció General d’Esports, Josep Miquel Moya afirma que hi ha un milió d’euros per a la remodelació i millora dels trinquets ja existents i 4000.000 més per enllestir les infraestructures bàsiques que envolten el trinquet del complex inacabat de la Ciutat de la Pilota. Moya dibuixa en El Mural el full de ruta a seguir. Per donar estabilitat a l’esport s’ha constituït una comissió de treball on tots els estaments hi estan presents amb l’objectiu de crear una fundació.

Els canvis del segle XXI i els orígens 
No hi ha pilota sense travesses? Sobre la tradició arrelada de les apostes i els canvis que s’han de produir en el segle XXI per tal que la pilota reviscole i torne a tindre el protagonisme que es mereix, en parlen trinqueters com Balduino de Llosa de Ranes i gent imprescindible dels clubs com Vicent Malonda d’Oliva.

L’esport o el joc de pilota ha arribat a tindre més de vint modalitats. El professor de sociologia esportiva, Víctor Agulló ens fa de guia pels indrets de la nostra geografia i ens instrueix sobre els seus orígens fa més de 700 anys en terres valencianes i com ha sigut l’evolució fins als nostres dies.


El futur del nostre esport autòcton
L’ecosistema de la pilota hui dia té tres eixos que se sustenten des de la promoció de l’esport de base: l’escola i els clubs, els aficionats i els jugadors professionals. Tres ingredients que es retroalimenten. La Federació de Pilota Valenciana que depèn de la Generalitat, n’és una pota fonamental. Gestiona el programa Pilota Escola en 321 centres educatius i el Centre d’Especialització de Pilota, CESPIVA, la pedrera dels jugadors del futur. També coordina la selecció valenciana en les partides de pilota a nivell internacional. Tota aquesta estructura potencia l’afició. Un públic necessari per omplir els trinquets. Per a seduir-lo cal que les partides siguen visibles. Una visibilitat transversal que només li la pot donar una ràdio i televisió públiques que siguen capaces de tractar el nostre esport al mateix nivell que la Champions League. Actualment, la presència de la pilota en els mitjans de comunicació està servida amb comptagotes. Només el diari digital PilotaVeu es dedica exclusivament a informar-ne. El seu lema, ‘la pilota és més que un esport’, ens mostra el camí a seguir a través del seu impulsor, Ricard Sentandreu. En aquest sentit hi ha qui clama per un activisme al ciberespai. Helena Malonda, de la nissaga dels Malonda d’Oliva, demana que ens envisquem a les xarxes socials perquè del tuit al trinquet hi ha només un pas.

Música i pilota
Aquest Mural radiofònic és un trinquet il·lustrat amb les veus dels marxadors, feridors i jugadors d’escala i corda i de raspall; dels professors i els alumnes; i també de les dones que hi juguen i de les mares de figures com Waldo. És El Mural de les ‘Cançons al dau’ una iniciativa de l’empresari Lluís Planes per unir la música i l’esport. Els sons que ens endinsen en un univers polièdric resseguint l’activitat dels centenars de clubs; mostrant interès per la nova càtedra universitària de la pilota valenciana; posant en valor el patrimoni arquitectònic dels nostres trinquets i la creació artesanal mil·lenària de pilotes de vaqueta i didals. La pilota valenciana és BIC, Bé d’Interés Cultural, i és el moment de reivindicar a les institucions públiques que tinga un futur sòlid.

Tots tenim l’esperança i al mateix temps el deure
de posar­hi la carn, l’esperit, la consciència,
en aquesta empresa molt més que identitària,
perquè apel·la al proïsme i ens exigeix el màxim
per tornar­nos l’orgull de ser, precisament,
el que encara no som: valencians de ple dret;
ens hi juguem la Vida. Ja ho deia el rei en Jaume
fa gairebé huit segles: «Vergonya, cavallers,
vergonya!». Ja no hi ha camí de tornada.
Cal fer­hi les travesses, apostar fort pels rojos
o pels blaus. Va de bo, cavallers, va de bo!

(Raspall, de Juli Capilla. Editat per Bromera. XXVII Premi Roís de Corella de Poesia Ciutat de València.)

diumenge, 10 de gener de 2016

EL MURAL 18. EL MURAL DE RÀDIO ESCOLA




La Xarxa Ràdio Escola, els premis Ciutat d’Alzira, la narrativa de Bromera i els 10 anys del Voluntariat pel Valencià estrenen la primera edició de l’any 16 en El Mural. Podeu escoltar-lo sencer ací.


‘Sense cultura no hi ha canvi real en aquest país’, afirma el president de la Generalitat Valenciana, davant del micròfon del Mural. Ximo Puig ens revela el títol del llibre que té a la tauleta de nit i recomana tindre sempre a mà els nostres: Estellés, Fuster i Ausiàs March. En el primer Mural de l’any 2016 li preguntem directament al president si tindrem una ràdio pública, vertebradora i en valencià.

La ràdio com a eina creativa d’aprenentatge en les escoles està ben present en aquesta edició. La Xarxa ‘Ràdio Escola’ que porta endavant l’entitat cívica Escola Valenciana està en marxa en 40 centres escolars públics de tot el territori. Els alumnes del CEIP Jaume I de Catarroja (Horta Sud) en són un bon exemple. Xiquets i xiquetes, entre cinc i onze anys, canten, toquen instruments, reciten poesia, dramatitzen contes del Sambori i fan un informatiu des dels seus estudis instal.lats al col.legi per al Mural. Una experiènca engrescadora que mostra la potencialitat de la ràdio.

Ja fa 27 anys que se celebren els Premis Literaris Ciutat d’Alzira i el seu actual alcalde, Diego Gómez ens parla d’aquesta convocatòria literària i social amb una espurna d’emoció. El president de la Fundació Bromera, Josep Antoni Fluixà, recorda com va náixer i com ha evolucionat un dels Premis literaris més importants en la nostra llengua.

Volem començar l’any llegint i recomanant la narrativa publicada per Bromera: En ‘El temps és mentida’, Premi de Novel.la en l’edició número 27 dels Premis Literaris Ciutat d’Alzira, el seu autor, Joanjo Garcia, ens fa un tast del contingut on el protagonista relata com de difícil és rescatar els paisatges de la infantesa perquè molts d’eixos espais han sigut fulminats per la corrupció. En eixe recorregut també denuncia amargament la passivitat social davant els maltractaments a les dones.

De violència també en parla LLuís Miret en ‘L’ombra del mal’, 26é Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira. Situada en el segle XVII, l’obra descriu com després de l’expulsió dels moriscos les terres queden ermes i sense treballar i la noblesa entra en crisi. Hi ha una part d’aventures amb cavalls, trabucs i roders i una altra de novel.la negra on els crims se succeixen i on cal resoldre un misteri.

'10 de 2' és el llibre d' Escola Valenciana que aglutina, de manera literària, les experiències de les parelles lingüístiques que s'han relacionat per aprendre valencià durant els 10 anys de recorregut del Voluntariat pel Valencià. Un recull de 10 relats d'autores i autors valencians procedents de diverses comarques i amb diferents accents que han creat narracions basades en fets reals o ficticis i que mostren com els intercanvis entre voluntaris i aprenents poden convertir-se en una exposició corprenedora de relacions emocionants, colpidores, riques, fascinants, divertides, sensuals... Amb el talent i la generositat de Carles Alberola, Gemma Pasqual, Maria Josep Escrivà, Anna Moner, Pepa Guardiola, Carme Miquel, Joan Olivares, Francesc Gisbert, Manolo Civera, Joan Borja i Jordi Querol. El director artístic d'Escola Valenciana, Cèsar Amiguet ha dissenyat el llibre, la tipografia dels titulars és de l'alzirenc Rafa Jordán, i Edicions 96 ha col·laborat en la producció editorial. De manera que podem dir que aquest és un producte 100% valencià.


La banda sonora del Mural la posa Eva Dénia amb el seu últim treball ‘Quan abril era abril”. Un ramell de 12 cançons (la major part són composicions seues). Una delícia extrema on apareix, de manera natural, tota la seua vida musical: des del jazz o la brasilera, fins a la tradicional valenciana i la chançon française. És un treball molt viu concebut a duo amb el violoncell de Merxe Martinez. Però al disc trobareu la mà del seu germà Carles Dénia i la col.laboració dels músics que l'han acompanyada al llarg de la seua trajectòria: Toni Belenguer, José Luis Porras, David Gadea o LLuna Aragón. Eva presenta el disc, fil per randa, amb la seua pròpia veu.

Una altra dona, Ainoa Ferrer, que forma part de la nova remesa de músics joves que peguen fort, lidera la banda castellonenca Tirant lo Rock i ens ofereix la rebel.lia del disc ‘Massa Cops’.

Pep Gimeno, Botifarra, ens parla del disc,’ A un home que ve del poble, ningú fa abaixar la cara’ creat amb el compositor i pianista, Pau Cháfer.

En el 2016 seguim fent Mural amb una trentena d’emissores col.laboradores i diverses publicacions digitals. Gràcies per la complicitat!