dimecres, 22 de febrer de 2017

Teixint un món divers amb Lambda


Amb Lambda vaig compartir fa una dècada el llançament del manifest, "El mateix amor, els mateixos drets". Anys abans, al meu programa nocturn Passatge a la nit de Ràdio Nou -realitzat entre el 1990 i 1998- vaig obrir els micròfons a lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals perquè digueren la seua lliurement. En un moment en què parlar en públic d’orientacions sexuals o identitats de gènere no normatives era encara tabú, aquell temps de ràdio intimista i còmplice possibilitava que moltes persones isqueren de l’armari. Ho evoque ara amb molta tendresa i també, per què no, amb la satisfacció d’haver pogut contribuir humilment, des del meu espai, a fer un servei social útil.

Lambda ha tornat a confiar en mi per conduir la inauguració del #12CongresLambda a l'Auditori Joan Plaça del Jardí Botànic. Una trobada molt especial i emotiva perquè ha coincidit amb els seus 30 anys d’història. Els estic molt agraïda per convidar-me a ser filadora i formar part d'aquesta malla resilient teixida durant tres dècades. Elles i ells han anat filant i filant amb constància, entrellaçant fils, llana, lli, cotó, cànem, seda... amb tots els colors de l'arc de Sant Martí. Seguint amb l'analogia, podríem dir que divendres 17 de febrer vaig poder teixir una puntada per a unir les peces d'un tot.

Tres dècades de lluita són molts anys. Tants,  que un terç dels voluntaris actuals de Lambda no havien nascut encara. Una trentena de calendaris plens de batalles pels drets de lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals on s’han vist aconseguides fites que fa no res semblaven quasi impossibles. Un aniversari que ha convergit amb el canvi de color polític a les institucions valencianes i a un bon grapat d’ajuntaments d’arreu del país donant pas a governs del canvi molt més favorables a les demandes de Lambda i a les d’altres entitats socials.

Malgrat que encara no s’ha assolit la plena igualtat legal, i menys encara, l’equivalència real de les persones lesbianes, gais, trans i bisexuals, podria semblar que el camí per a arribar on es troben ha estat fàcil. I no, les dificultats han sigut moltes. El naixement de Lambda, un 25 de setembre de 1986, es va produir en un context sociopolític totalment advers als drets més bàsics d’aquelles persones amb una orientació sexual o identitat de gènere no majoritària.

Per a entendre com era aquella societat en què dominava la discriminació legal i la marginació social vers les persones LGTB cal recordar que uns pocs anys abans del naixement de Lambda seguia en vigor la Llei de perillositat i rehabilitació social. Una norma aprovada per la dictadura franquista que substituïa la coneguda Ley de vagos y maleantes i que condemnava els actes homosexuals, fins i tot, amb l’internament en institucions especials. Les persones homosexuals a més de ser tractades fins aleshores com a delinqüents, també van ser etiquetades com a malaltes fins l’any 1990, moment en què l’Organització Mundial de la Salut va eliminar l’homosexualitat del seu manual de malalties mentals. Una guia en què, malauradament, continuen incloses les persones trans. Aquells van ser també els pitjors anys del VIH-sida, una alteració de la qual poc se sabia i que va causar la mort de moltes persones. Eren temps dolorosos on augmentava l’estigma cap als homosexuals i transsexuals que gairebé eren considerats mereixedors de l’anomenat “càncer rosa” per la seua vida de promiscuïtat.

Podem imaginar-nos con van ser aquells inicis en l’any 1986 tenint en contra a gran part de la societat. Aquells pioners van ser capaços de mostrar-se públicament com a homosexual, bisexual o transsexual i gràcies a eixos agosarats, que van decidir enfrontar-se a tots els prejudicis i discriminacions, va nàixer Lambda i es va posar la primera pedra de la gran casa que és hui. Entre eixe grup d’homes i dones valentes que van encapçalar el col·lectiu durant els complicats primers anys van estar Fernando Lumbreras Márquez, President de Lambda des de setembre del 1988 fins al 18 de juliol de 1994 i Miguel Ángel Fernández García, primer Coordinador General de l’associació entre el 19 de juliol de 1994 i el 13 de març de 1999. Amb el treball de Fernando i Miguel Ángel, ajudats per un equip de persones voluntàries que a poc a poc anava creixent, es van superar els primers anys de la història de Lambda malgrat la notable falta de recursos i infraestructuras. El 1999 l'entitat ja s'havia enfortit amb una realitat LGTB cada vegada més present en la societat gràcies a campanyes i projectes ben definits. Lambda se situava a les portes d’un canvi de mil·leni que va estar molt marcat per l’accés generalitzat a internet i a eines digitals com per exemple els xats que facilitaven el contacte entre el col·lectiu fent-los sentir més lliures i palesant que no hi estaven sols, que ahí fora hi havia una realitat homosexual, trans i bisexual cada vegada més visible.
Les dones de #MujeresyPunto representen la importància de teixir en equip
L'arribada de l'any 2000 fou determinant per a l’associació i per a l’activisme LGTB valencià: es va decidir canviar la tradicional concentració del 28 de juny a la plaça de la Mare de Déu per la manifestació de l’orgull a la ciutat de València amb un recorregut que anava des de la Plaça de la Reina fins a la de Tavernes de la Valldigna, al barri del Carme, centre neuràlgic de l’ambient de l’època. Dos de les persones que van liderar el nou mil·leni i van fer front a tots els nous reptes que es trobaren van ser Rubén Sancho Martínez, Coordinador General del 14 de març de 1999 al 27 de gener de 2001 i Ximo Cádiz Ródenas, Coordinador General del 28 de gener de 2001 al 25 d’abril de 2004.

Les entitats LGTB a nivell estatal, coordinades per la FELGTB i amb Lambda com una de les branques sòlides de la federació, van arrancar un potent treball de pressió política que contenien discursos clars i reivindicacions justes. La incorporació explícita a la vida política de moltes persones homosexuals, bisexuals i trans, com ara, Carla Antonelli o els desapareguts Pedro Zerolo i José María Mendiluce, van aconseguir que els partits polítics progressistes feren seues les demandes LGTB incorporant moltes d’elles als seus programes electorals en els comicis de març del 2004. Gràcies a la majoria parlamentària d’esquerres que va sorgir d’aquelles eleccions l’Estat espanyol es va situar al capdavant de la resta de països del món en la defensa dels drets LGTB amb normes tan importants com la del 30 de juny de 2005 que permetia el dret al matrimoni a les parelles del mateix sexe o la Llei d’identitat de gènere de 2007 que retornava part de la dignitat furtada a les dones i homes trans reconeixent-los el dret a modificar el seu nom i sexe sense necessitat de sotmetre’s a una intervenció quirúrgica ni passar per la tutela judicial. Aquests dos preceptes, tot i les seues imperfeccions, van ser somnis convertits en realitat i malgrat les manifestacions i recursos d’inconstitucionalitat de la jerarquia catòlica i de la dreta política més rància, l’única cosa que aquestes regulacions hi van aportar, abans i ara, és felicitat. Un benestar adreçat a persones que per fi podien ser qui eren; famílies que veien assegurats els seus drets; homes i dones que podien dir “sí vull” a la persona estimada independentment del seu gènere: un dret del qual van fer-ne ús per amor i també com a acte polític. Antonio Poveda Martínez, Coordinador General des del 25 d’abril de 2004 al 4 de febrer de 2005 i Luisa Notario Villanueva, la primera dona en arribar a la coordinació general de Lambda el 5 de febrer de 2005  fins el 30 de gener de 2009, visqueren amb intensitat aquells esdeveniments.

Les primeres unions entre parelles del mateix sexe van ser mediàtiques. Protagonitzaven portades i hores de televisió, però pocs mesos després, el matrimoni igualitari i les famílies homoparentals van deixar de ser notícia perquè van començar a ser habituals. No obstant això, eixa normalització o acceptació de la realitat homosexual va fer pensar a la societat i també a moltes persones homosexuals, trans i bisexuals, que amb el dret al matrimoni i el canvi de nom i sexe, ja estava tot fet. Des de Lambda s’observava que la igualtat legal no portava de facto a la igualtat real, ja que els casos de discriminació cap a persones LGTB i les seues famílies no deixaven de créixer. La major visibilitat de les lesbianes, gais, trans i bisexuals els exposava amb més facilitat davant els intolerants, la qual cosa els va fer centrar gran part dels esforços d’eixos anys en l’educació per tal de traslladar la diversitat sexual, de gènere i familiar a la infància i l'adolescència. En aquesta etapa van invertir moltes energies sumant a les seues lluites les de la resta d’entitats socials, sindicals i partits polítics fent seues també les reivindicacions dels altres col·lectius. En Lambda eren -i són- conscients que la transversalitat és l’única manera d’aconseguir uns canvis profunds en la societat per acabar amb qualsevol tipus de discriminació. Els dos equips de persones que van fer una tasca magnífica connectant afanys van ser els capitanejats per José Francisco de Lamo Pastor, Coordinador General del 31 de gener de 2009 a l’1 de febrer de 2013 i Mar Ortega Romero, Coordinadora General des del 2 de febrer de 2013 al 31 de gener de 2015. Eixe enllaç de forces han conduït a Lambda al moment en què es troben actualment, on a excepció d’una minoria, la quasi totalitat de les forces polítiques han interioritzat el discurs d’igualtat. També ho han fet els sindicats, amb els quals mantenen una estreta col·laboració per aconseguir un treball sense armaris. El gruix del teixit associatiu, del que formen part a través de moltes xarxes i plataformes, ha incorporat la lluita pels drets de lesbianes, gais, trans i bisexuals en les seues agendes; de la mateixa manera que les universitats i centres escolars estan fent grans esforços per portar la diversitat a les aules.
Teixint unions amb Fani Boronat, coordinadora general de Lambda València
Hi ha moltes batalles per guanyar en la consecució de la igualtat LGTB especialment en sectors de la població que continuen patint una forta discriminació: els trans i bisexuals, els que viuen amb el VIH i les persones majors LGTB. Cal remarcar l’existència d’un increment preocupant de la LGTBfòbia dins i fora de les nostres fronteres, però en aquests desafiaments Lambda no camina sola. La mostra la tenim en l’auditori del Jardí Botànic de València, ple de gom a gom, amb la presència activa de quinze col.lectius de diversos moviments socials. Els somnisLambda són també els nostres/vostres anhels.
Foto de grup de totes les coordinadores generals del col.lectiu Lambda
El magnífic treball que han portat a terme durant 30 anys Fernando, Miguel Ángel, Rubén, Ximo, Toni, Luisa, José i Mar, juntament amb els seus equips i centenars de persones sòcies i voluntàries, és el que ha permés que els últims dos anys, els primers de Fani Boronat com a coordinadora general, hagen sigut una consecució d’èxits. Fani és la primera coordinadora de Lambda que ha llançat la bandera LGTB des del balcó de l’Ajuntament; ha sigut convidada a l’acte de presa de possessió del president de la Generalitat; ha  celebrat la festa de l’orgull a la plaça del poble; ha rebut dues de les més altes distincions institucionals i ha obtingut el suport de les administracions per a les campanyes de l'associació. Amb totes elles i ells seguirem teixint un món divers.

Gràcies, Mario Estruch, pel guió de l'acte





dilluns, 20 de febrer de 2017

L’elefant de la MICE


Vinyeta de Toni Ortifus
Diumenge 19 de febrer fou un dia assenyalat i marcat en roig al calendari. La gala d’obertura de la MICE, la Mostra Internacional de Cinema Educatiu, es celebrava -després de cinc anys de vida- en l’impressionant Palau de les Arts de València. Una superproducció que portava mesos preparant la família MICE. L’amalgama heterogènia formada per projeccions de curtmetratges, espectacle de dansa, teatre i animació, percussió, dolçaina i tabal, música simfònica i lírica i l’emoció d’una comunitat educativa que incorpora a l’aprenentatge de les aules la creació audiovisual, va ser el tret d’eixida d’una intensa setmana de cine. Clica ací i consulta el programa.
 
El Festival va començar l’any 2012 com un joc gràcies a la iniciativa de Josep Arbiol. Cinc edicions més tard ha passat a ser un espai de trobada cinematogràfica de tot el món durant una setmana sencera. Perquè tingueu una idea de l’impacte que té la MICE vos done una dada: fins a la quarta edició van assisitir a les projeccions vora 13.000 espectadors.
Hi compta amb dos seccions professionals i internacionals; tres apartats dedicats a xiquets i joves universitaris i el Premi Sambori MICE amb gairebé 200 propostes valencianes presentades. 
Fins el 26 de febrer es projectaran més de 300 pel.lícules en la gran pantalla que podeu veure en diversos pobles i ciutats: des del Teatre Musical dels Poblats Marítims de València, a la Mario Monreal de Sagunt o l’Enric Valor de Benifaió. Hi ha nombrosíssims tallers i activitats  relacionades amb la creació cinematogràfica i l’educació a Sagunt, Bonrepòs i Mirambell, Benetússer, Benifaió, València, Sueca, Pedreguer, l'Eliana i la subseu de Madrid. 


Enguany hi ha dos homenatges: l'un al multipremiat realitzador valencià, Javier Navarro, per la trajectòria internacional del seu curtmetratge, Acabe de tindre un somni (amb 210 guardons internacionals i més de 750 seleccions en festivals de tot el món. La pel.lícula denuncia les desigualtats des de la mirada innocent de dos xiquetes de huit anys); i l’altre, dedicat al cineasta Ventura Pons que el dia 3 de març reobrirà les mítiques sales Albatros de València. 
La resposta del públic a l’Opening Ceremony al Palau de les Arts ha sigut massiva. Una gala multilingüe amb el valencià com a llengua vehicular i el castellà i l’anglés com a idiomes complementaris. 
Cada any la MICE dedica la Mostra a un país. Ho ha fet amb Mèxic, Japó o els Estats Units. El símbol del festival de l’any 2017 és l’elefant asiàtic que evoca un indret del món inundat de colors: l’Índia. En les darreres setmanes uns elefants coloraines han envaït els carrers dels nostres pobles i ciutats, els autobusos de l’EMT de València i el photocall del Palau de les Arts. Aquest mamífer enorme, fort, lleial i posseïdor d’una privilegiada memòria vol evocar el segon lloc més poblat del planeta situat al sud d’Àsia. L’Índia ha estat representada a terres valencianes a través del seu ambaixador a Espanya i durant una setmana gaudirem d’exposicions fotogràfiques de joves creadors de la Universitat de Delhi; talleristes vinguts des de Mumbai;  diversos curtmetratges de directors revelació i la dansa de Bollywood interpretada en la inauguració de la mostra: es tracta de balls de participació multitudinària que s’inspiren en coreografies i cançons que es fan expressament per a les pel.lícules de la indústria índia, una de les més grans del món que té ja vora un segle de vida.

La MICE és formació, diversió i cinema. El 25% de les pel.lícules projectades són professionals amb finalitats educatives, propostes allunyades dels circuits comercials. La resta estan realitzades pels mateixos alumnes de les escoles de primària i secundària, adolescents i joves universitaris. L’objectiu de la MICE és empentar l’alumnat i el professorat per què els infants i els joves puguen conéixer nous codis per escriure guions audiovisuals amb el llenguatge del segle XXI. L’ensenyament passiu desmotiva a les noves generacions que vénen al món enganxats a una pantalla. La MICE convida a les comunitats educatives a fer els seus propis relats entrenant-los en la creació audiovisual amb estètica cinematogràfica. És una eina magnífica per  introduir-los en l’art, la literatura i la música; és també una ferramenta útil per potenciar el diàleg crític mitjançant el treball en equip.

El director de la MICE, Josep Arbiol, va tindre de menut el seu particular Cinema Paradiso a Estivella, Camp de Morvedre, on la seua família regentava el cine del poble. Les hores viscudes entre els incòmodes bancs de fusta davant d’una pantalla tacada d’humitat eren el marc on es deixava engolir, en mig de la foscor, per films eterns com la Reina de África. Potser, actors i actrius mítics com ara Marlon Brando o Ava Gadner, foren la llavor que Arbiol ha fet germinar d’adult en la MICE. 
Gràcies al dissenyador xativí, Miquel Suay, per cedir-nos el vestuari per a la #GalaMICE






dissabte, 28 de gener de 2017

Rosa Solbes. La periodista insurgent amb ulleres violeta

Insurgent és un adjectiu que assenyala a qui es subleva, a qui es revolta, a qui s’alça a favor d’una causa. Un mot que sol utilitzar-se com a sinònim de rebel per a fer referència a qui manifesta rebuig a l’autoritat. I això és el que va ocórrer amb un bon grapat de xics i xiques, joves periodistes valencians en la dècada dels 70 i 80 del segle passat que feren una insurrecció pacífica, però combativa, en el món de la informació des d’alguns diaris on es feia el seguiment de les notícies amb passió; escrites ‘artesanalment’ amb màquines d’escriure en redaccions sorolloses on es podia beure i fumar i on s'enviaven les cròniques de carrer dictant-les des de la primera cabina telefònica que hi trobaven. Temps en què la societat valenciana era una nounada que aprenia què era allò de la nouvinguda democràcia. Parafrasejant el filòsof italià, Antonio Gramsci, el que passava aleshores és que ‘el vell món moria i el nou encara no havia aparegut del tot i d’eixos clarobscurs de la història sorgien els monstres del feixisme.’ Efectivament, hi havia molts, massa (i encara hui hi són amb altres vestimentes), aquells que no acabaven de pair la vigència del dret a la informació, entesa com una pràctica on s’havia de relatar la realitat des de totes les òptiques i no només des d’una. A molts els costava déu i ajuda empassar-se una nova criatura que havia de nàixer de la Carta Magna: la llibertat d’expressió. La informació i l’opinió esdevenien drets fonamentals, però no s’acceptava que hi haguera corrents de pensament crítics, divergents, disconformes o discrepants amb el mètode únic, uniforme i autoritari que s’entestaven a mantindre, tossudament i amb violència, des de les velles estructures del franquisme. Clar, el franquisme engloba 40 anys; quatre dècades sense cap contrapoder ni control democràtic. La Transició no acabava de trencar aquelles pràctiques dictatorials i el periodisme era una pota fonamental per bastir i visibilitzar el pas a la llibertat. Un grup d’informadors insurrectes feren el que Ryszard Kapuscinski definia com a periodisme: ‘un treball que no consisteix a xafar les paneroles sinó a encendre el llum per tal que la gent veja com corren a amagar-se’. Elles i ells destapaven el feixisme opressor, que en el cas valencià es manifestava a les braves i sense embuts per l’anomenada Batalla de València, davant la passivitat governativa. Precisament, és també en la lluita entre eixos dos mons, el vell i el nou, quan naixia una insurgència inèdita en el periodisme valencià on cal destacar i ressaltar el paper que hi tingueren les dones. La visió de gènere, el feminisme, les reivindicacions d’igualtat que començaven a aflorar estaven interioritzades per joves com Rosa Solbes, Emilia Bolinches o Pilar López. Més tard, altres també agafaren la flama del peveter feminista.


Eren uns temps on tot estava per fer (com ara) però on tot era possible. L’esperança és el motor que engega l’acció (i la vida) i llavors hi havia molta confiança en el futur. Quan Rosa Solbes li va comunicar a son pare que volia ser periodista, ell, un home represaliat per les seues conviccions republicanes, li va voler llevar la idea del cap advertint-la que poc periodisme podia fer amb la mordassa. M’imagine a Rosa responent el seu progenitor, -amb l’actitud decidida i el tarannà vital que jo li he conegut durant l’avinentesa en què va fundar i dirigir la primera ràdio pública valenciana- ‘No patisques, pare, les coses canviaran’. Això és justament el que ella va fer: contribuir al canvi de paradigmes narrant com anaven produint-se els fets en la societat i en la política de les acaballes del franquisme i de la llarga Transició valenciana. Temps dels GRAPO, dels atemptats d’ETA i de l’assassinat del jove Miquel Grau mentre clamava l’estatut d’autonomia a Alacant (ciutat que recentment l’ha reconegut amb el nom d’un carrer). 
En la presentació del llibre a la seu d'Intersindical a València
El seu primer cap, el mític J.J Pérez Benlloch, la va enviar a buscar-se la vida quan ella arribà a la redacció de Primera Pàgina amb ‘calcetins blancs’ i va convertir-se en tota una reportera de diaris agosarats que estrenaven un camí amb ‘la llengua solta’ en els temps del ‘sí senyor’; des de publicacions conservadoríssimes com la Hoja del Lunes (dirigida pel pare de l’alcaldessa, Rita Barberà) on ja va començar a esvalotar els homes d'ordre amb els seus articles de contingut feminista; o en publicacions progressistes i valencianistes, però profundament cristianes, com la revista degana en valencià, Saó, on cosignava amb Emília Bolinches textos memorables com aquell titulat (i que trobareu al llibre) ‘Empariues no pogué anar en les llistes’.

Amb J.J Pérez Benlloch, mestre dels mestres del periodisme insurgent
La seua consciència feminista l’ha dut ha escriure diversos treballs amb visió de gènere. El primer fou ‘Dones valencianes entre el poder i el voler’ on analitza la participació femenina en els òrgans de poder i en la política dels primers anys de la democràcia i de l’estatut d’autonomia. El segon, 'Matilde Salvador. Converses amb una escriptora apassionada' (Tàndem Edicions) descriu  una dona valenta, capaç de compondre la primera òpera en valencià, l'any 1943, en un ecosistema, el de la música clàssica, molt masculinitzat. 
L’última obra de la qual Rosa Solbes és autora, publicada fa uns mesos per la Universitat de València, és ‘Maria Cambrils: el despertar del feminismo socialista. Biografía textos y contextos (1877-1939) en col.laboració amb la historiadora Ana Aguado i l’arxiver municipal de Pego, Joan Miquel Almela. Aquest treball té un gran mèrit. En ell se’ns mostra l’herència d’una d’aquelles dones republicanes que tenien discerniment polític i treballaven per la igualtat de gènere entés com un dret fonamental. Maria Cambrils era una dona absolutament negada per la societat franquista i va ser amagada per la pròpia família per por a les represàlies. La recerca de documentació per poder rescatar-la de la memòria no va ser fàcil. En alguns documets que Rosa ha tret de la foscor, Cambrils feia tocs d’atenció als seus companys de partit, que tot i ser d’esquerres, es comportaven també de manera masclista. Una actitud que, ara com ara, encara roman activa.

Amb l'autora, Esperança Costa i la biografiada, Rosa Solbes
Rosa Solbes ha recuperat dones que han fet coses dins d’un món patriarcal que les ofegava. Ella i els seus contemporanis, conformen una baula essencial en la cadena de transmissió de la nostra trencadissa memòria. I així és com  ho percep l’editor i escriptor, Francesc Bayarri, des de l’editorial La companyia austrohongaresa de vapor. Bayarri va proposar a Esperança Costa fer aquesta biografia. L’autora està avesada en matèria d’investigació periodística: El País, Levante, ADN o Canal Nou són alguns dels mitjans on ha treballat i en la Unió de Periodistes va crear la publicació, Periodistes.
Montserrat Roig (una altra dona referent de qui es commeroren els 25 anys del seu traspàs) escrivia: “Recordem perquè algú abans ha recordat. Si hi ha un acte d’amor aquest és la memòria”. Escaients sentències a les quals afegiria que recordar és també un acte de justícia cap aquelles persones que ens han precedit i han obert camins. El llegat més important que ens transmet aquest llibre és el fet de mostrar com Rosa Solbes i els companys de batalles van posar la seua vocació d’informar al servei de la societat, i a més, en el cas de Solbes, amb una clarivident visió de gènere: “no sé en quin moment vaig començar a ser feminista. No fou una decisió premeditada. Vaig pel món amb les ulleres violeta’. Ignore si és deliberat que tant l’autora, com la protagonista de l’obra i la dissenyadora de la coberta, Virginia Contreras, siguen dones. En qualsevol cas, estem davant d’una lectura inspiradora per a les noves generacions d’estudiants que aspìren a fer reporterisme i no han ensumat l’olor a tinta ni escoltat el soroll de les linotípies als tallers dels diaris. Dos elements que a Rosa la van enganxar a l’ofici per sempre i que ara són substituïts per l’asèptic i inabastable món digital.

La biografia té dues parts. La primera contextualitza, en format reportatge, un temps de la història política, social i informativa dels 70 i 80 del segle xx a través de la figura, la vida i la trajectòria de Solbes; i la segona mostra un ric ventall dels seus textos, reportatges, columnes d’opinió, documents inèdits i anècdotes que ajuden a comprendre la realitat valenciana dels darrers 40 anys. El llibre ens absorbeix amb descripcions d’escenes que hui se’ns antoixen inimaginables, com aquella en què la periodista rep una telefonada de govern civil a les dues de la  matinada  avisant-la que van a retirar l’estàtua de Franco de la Plaça de l’Ajuntament (llavors, Plaça del País Valencià). Rosa va botar del llit a corre-cuita i se’n va anar a fer connexions radiofòniques d’aquell fet històric envoltada de feixistes.


Va dirigir el setmanari progressista 'Dos i Dos'; va ser cap de reportatges de 'Valencia Setmanal' i delegada de 'Interviu', 'El Periódico de Cataluña'  i 'Tiempo' en la dècada dels 80; responsable d'informació política, reportatges, suplements i local de 'Diario de Valencia' (una publicació cabdal per a consolidar la democràcia); del 1983 al 1986, va ser cap de programes de Radio Cadena; a continuació va treballar de redactora-presentadora d'informatius a TVE, també ha sigut columnista habitual de El País. Solbes és pionera en el reporterisme insurgent i en la ràdio de temàtica feminista: 'Entre nosotras', en Radio Cadena, esdevingué el primer programa a tot l’estat d’aquestes característiques que després va tindre continuïtat amb 'La otra mitad' de TVE. El 1989 fou la directora fundadora de Canal Nou Ràdio (després rebatejada com a Ràdio Nou). Ha rebut el prestigiós reconeixement dels Premis Vicent Ventura pel seu compromís cívic. Ha format part de les directives de diferents associacions socials i ha presidit la Unió dePeriodistes Valencians. Ella va veure nàixer rtvv i va participar activament en la seua creació i posada en marxa. El destí la va portar 23 anys després, i molt a pesar seu, a ser testimoni directe- com a membre del Consell d’Administració- de l’aprovació unilateral que va fer la majoria absoluta del Partit Popular a les Corts Valencianes de la llei de tancament de rtvv i de la seua apagada el 29 de novembre de 2013. Però eixa seria una altra història per a un altre llibre que es podria encomanar a Esperança Costa, una magnífica professional expulsada del mercat laboral que forma part de la tràgica llista dels 20.000 periodistes que estan en l’atur des de l’any 2008 a tot Espanya. Un drama per a la professió que albira un futur incert si no ens inventem noves formes de treballar en el periodisme i en la comunicació.


Allò que em suggereix la intensa trajectòria de Rosa Solbes és plantejar-me la situació actual de la dona i el periodisme. Les facultats estan a vessar de xiques, en canvi elles són les que més prompte abandonen la professió; les dones omplin les redaccions, però no arriben a llocs de direcció. Segons les dades de l’associació Clásicas y Modernas, un observatori de la desiguatat de gènere en el món de la cultura i el periodisme, només l’11% dels espais directius en mitjans de comunicació estan ocupats per dones i encara resulta més sagnant quan pugem als Consells d’Administració que és on es prenen les grans decisions. Potser si en els equips assessors de les empreses de comunicació hi haguera dones, hi hauria més pedagogia. El llibre, Rosa Solbes. El periodisme insurgent també contribueix a la visió del món amb perspectiva de gènere, formació inexistent en les facultats de periodisme. Només la Universitat Autònoma de Barcelona compta amb un màster de comunicació i gènere únic a Espanya que està tenint una gran demanda. I com a dada, fins i tot La BBC es proposa quotes de gènere al 50% per a l’any 2020: es a dir en tres anys ha d’haver-hi total paritat entre homes i dones en els continguts de la programació i en els càrrecs directius de la corporació britànica. 
És clar que no pot haver cultura igualitària en els continguts (com propugna l’article 26 del capítol II de la LLei d’Igualtat) si no hi ha equilibri en la participació, oportunitats i reconeixement d’un i altre gènere. En eixe sentit, la Unió de Periodistes ha convocat una beca d'investigació amb l'objectiu de crear la primera guia de dones expertes valencianes. Una iniciativa del tot justa i necessària per tal de trencar definitivament amb la minsa presència de més del 50% de la població, que és el percentatge de dones que hi ha a Espanya. Els mitjans tenen una gran responsabilitat en la construcció de l’imaginari col.lectiu i són una ferramenta poderosa en la transformació social, per això cal educar la mirada per a poder elaborar informacions no sexistes.
Jo crec que amb aquesta biografia reconeixem el deute de totes nosaltres amb una de les dones que ens ha precedit. Amb el  treball d’aquesta periodista ens sentim esperonades a continuar conreant eixe camí pensant en nosaltres i en aquelles que ens seguiran.
Gràcies Esperança Costa per deixar-nos constància del pas de Rosa Solbes per la insurgència.





divendres, 13 de gener de 2017

Última entrevista a Enric Valor

Fa 17 anys de la mort del mestre de les rondalles, Enric Valor. He rescatat l'àudio amb la darrera entrevista radiofònica (una miqueta accelerada) dos mesos abans de la seua mort (4/11/1999). Data en què va ser investit Doctor Honoris Causa per la Universitat d'Alacant. Deu minuts de conversa telefònica en l'informatiu Ara per Ara que vaig presentar durant un temps. És realment entranyable escoltar l'homenot Valor quan ens explica que ell és com Indurain amb un cor de poques pulsacions. Ací podeu escoltar-lo.

divendres, 23 de desembre de 2016

L'àudio dels desitjos


Els peus damunt d'una catifa voladora i al cap un núvol. El meu regal de Nadal entra per l'oïda caminant vers la utopia: il.lustració de la pintora surrealista Corinne Geertsen.
Escolta el podcast

Benvolgut 2017:
Esperem que en cadascun dels 365 dies que estan per vindre ens alcem del llit amb ganes de vida. Es temps de fer recompte i relegar al calaix de l’oblit tot allò que no ens ha fet bé o ens ha perjudicat. No podem començar des de zero, perquè per fer això, hauríem de tornar a nàixer. Portem una motxilla d’experiències: les dolentes ja no les podem evitar, han passat i poden ser útils pel nostre aprenentatge. Les bones les hem de portar com una bandera, sobretot aquelles que ens han fet riure amb altres persones que reien també amb nosaltres.
Enyorem als que ja no estan. Si els estimem, haurem de tindre’ls presents i sentir-los a prop. Deixa’ns atendre a aquelles persones que estan amb tu quan apareixen les puces i piquen fort i tothom fuig del teu costat, i a aquelles que quan romans en silenci, no necessiten omplir-lo.
Planifiquem el guió de la nostra vida, però després ella va per lliure. Si tu pots influir-ne, 2017, podries fer que la democràcia no gaste més maquillatge? Que els tres poders que la sustenten siguen independents els uns dels altres i que la sobirània del poble no siga segrestada? Que la llengua d’Ausiàs March, Enric Valor o Vicent Andrés Estellés es gaste als parcs, cinemes, centres comercials, supermercats, hospitals o qualsevol oficina de l’administració pública? Que la ràdio i televisió valenciana puga nàixer ja d’una vegada amb credibilitat i futur?  Que els valencians rebem menys FLA i més finançament just; que estem connectats amb uns trens de rodalia del segle XXI; que el corredor mediterrani ja és una prioritat real. Que no ens deixem enganyar més amb rescats a entitas financeres i autopistes mesetàries. Que no ens creiem la burra que ens volen vendre quan ens diuen que hi ha més ocupació perquè un empresari pot acomiadar un treballador de mil euros per contractar-ne dos per 500. Voldríem abandonar definitivament el mapa de la corrupció, suborns, i blanqueig de capitals i saber que vivim en un món lliure de violència contra les dones, perquè ens volem vives! Que finalitzen els desnonaments i els talls de llum eléctrica. Que L’IVA cultural passa del del 21% al superreduït del 4% afavorint la creativitat i la inversió en música, arts escèniques, llibres o arts plàstiques. Que l’escalfament global del planeta i el canvi climàtic és real i no hem de defallir demanant mesures que l’aturen malgrat que el nou president nord-americà es posicione qualificant-lo de faula. Mirarem al món, i vorem com Síria i Iraq han iniciat la pau i el fantasma del terrorisme ja no té cap raó de ser perquè hem deixat de vendre’ls armes des d’Occident.
Voldrem vore a la pantalla i escoltar a la ràdio que la mar Mediterrània ha deixat de ser la tomba de milers de persones que fugen dels països en conflicte. Que el patiment dels refugiats no ens resulta indiferent; I que hem substiuit del nostre vocabulari, caritat per solidaritat entre iguals.
2017, Confia en nosaltres, estima’ns, ajuda’ns a fer realitat algun dels nostres somnis, motiva’ns per continuar emocionant-nos amb una abraçada. Et demanem que, fins i tot, en els dies més freds i plujosos del teu calendari ens impulses a mantindre la voluntat de ser bones persones i fer les coses millor.


En el 2017, encén la ràdio des de la teua escola



L'educació és l'arma més poderosa per canviar el món. Esta màxima de Nelson Mandela es desenvolupada, en tota la seua esplendor, per la comunitat educativa La Comarcal de Picassent amb un projecte que potencia el millor de l'alumnat impulsant la curiositat, la creació artistística i l'esperit crític. Ho he pogut comprovar visitant l'escola ubicada a la Partida de Les Canyades en plena natura, entre pinades i tarongers, amb patis sense asfalt on els arbres van vestits amb malles fetes amb punt de ganxo de colors. M'ha tocat la grossa quan he sigut entrevistada, juntament amb el músic Jesús Sàez, (Llum, Polar, Stand by Connection...), per xiquets i xiquetes de secundària en l'emissora que han creat, la Ràdio Comarcal, gràcies a un professorat que s'arromanga per fer conéixer les eines de la creació radiofònica.📻🎤 Estic impressionada pel treball col.laboratiu d'esta cooperativa escolar. Gràcies, Raul Serrador Almudever, per fer-me'n còmplice. Clica ací i escolta el podcast del programa de La Comarcal.


Compartir experiència amb Jesús -que es defineix com un mestre, músic, educador, pedagog i pare i afirma que en ocasions veu genis i que li agrada l'ensenyament com una forma de vida-, ha resultat molt nutritiu. Qui pense en els llibres infantils com a creacions menors, s'equivoca profundament. La mostra le tenim en el seu darrer treball, el llibre-disc farcit de pop i rock, Marieta Ganduleta. 

En la ràdio de La Comarcal de Picassent.
La professora GemmaLluch afirma que les històries viuen entre nosaltres des del principi de la humanitat. Els éssers humans sempre les hem contades a la família, als amics, als veïns o fins i tot als desconeguts. Amb elles, teníem notícies de terres llunyanes, sabíem per què una tempesta havia acabat amb la collita de tot un any o ens explicaven per què una persona estimada havia mort. L’experiència es converteix en paraula i la paraula, a força de repetir-la, forma una tradició. Una tradició narrativa que ens ha ensenyat a parlar. 

Clica ací. Voràs i escoltaràs el podcast de El Mural amb ‘les bones notícies de la Rosa de paper’, realitzat  pels alumnes de La Gavina i La Masia.

La paraula és també memòria, evocació del passat d’aquelles persones que l’han teixit, que l’han construït amb esforç per a nosaltres. Usem la paraula per a transmetre i compartir informació i això ho podem fer com els grans professionals de la comunicació i també com els xiquets a través de Ràdioescola. Un concepte que defineix l’experiència engrescadora d’introduir la ràdio com una eina pedagògica per a transformar i millorar la qualitat educativa. 


Què aporta la ràdio a l’escola en el procés d’aprenentatge dels alumnes? Gemma Lluch assenyala que amb la ràdio els xiquets aprenen a elaborar un guió per a ser dit, a parlar per a una audiència, a adaptar el missatge a les característiques del mitjà radiofònic, desenvolupen codis textuals i sonors per expressar tot allò que volen dir sense l’ajuda de la imatge o la gestualitat.


Aprenen que el procés d’escoltar no és passiu, sinó que adopta un paper actiu des del principi perquè han de deduir, només de la paraula oral, tot els significats conceptuals, el context, el sentit global d’allò que escolta. A més, han de dominar el text expositiu, narratiu, argumentatiu i instructiu. Han d’aprendre a respectar l'opinió de l’altre, esperar el seu torn. Han de saber emocionar i comunicar amb sentiments. Vestir cada paraula amb la força d’allò que volen comunicar. Han de poder captivar a qui escolta amb una única arma: la veu, la paraula, el so.



EscolaValenciana està teixint una xarxa de ràdios escolars. Alba Veryser fa cursos senzills per tal d'ensinistrar els professors en el món de l'audacity. A hores d’ara, més d'una vintena de centres educatius s’han sumat a la iniciativa d’introduir la ràdio com a contingut pedagògic i la família de ràdioescoles va creixent progressivament, des del Pinós (a la comarca del Vinalopó Mitjà) fins a les Coves de Vinromà (a la Plana Alta). Esta iniciativa concep la ràdio aplicada a totes les àrees curriculars i nivells educatius. Un mitjà que ofereix eines creatives als alumnes per jugar, divertir-se, treballar en equip i ser protagonistes amb les seues veus.


Escolta ací el podcast de El Mural dedicat a la Jornada de ràdios escolars des de la Facultat de Magisteri de València.

En la Ràdio de La Comarcal de Picassent

Hi ha més iniciatives radiofòniques als centres educatius, com ara, la xarxa cooperativa d'experiències TIC per a l'ensenyament en valencià, Un entre tants, i els tallers  de veu i so que fa arreu del nostre territori l’actor de doblatge, Francesc Fenollosa.

Una manera molt útil d'unir sinergies.
PequeRadio emetrà els podcasts especials de Nadal d’Escola Valenciana. Nou centres que formen part de la xarxa de ràdios escolars tindran un espai radiofònic en la primera i única emissora desenvolupada per xiquets en freqüència modulada. Dilluns 26 de desembre es difondrà el primer programa de la xarxa escolar de ràdios i fins el 28 a les 21'35 hores els més de 400.000 oients diaris de PequeRadio podran gaudir del treball dels alumnes en la 90.1 FM.



Internet, la web social, ens va portar un joguet nou a casa i a l’escola. En ocasions, hem vist que en comptes de parlar de comunicació parlàvem de màquines, de programes, d’entorns. Atrapats per la tecnologia no podem oblidar l’essència: la paraula. Adquirir una competència oral i escrita. Treballar per una ciutadania capaç de comunicar, de posar paraules al que volen. Com afirma la doctora en filologia, Gemma Lluch, La ràdio és el rovell de l’ou, perquè una paraula val més que mil imatges.

El professor i impulsor de la xarxa d'emissores municipals valencianes, Zequi Castellano, anima a Escola Valenciana a fer un forat en la seua web que visibilitze estes propostes per tal d'embotinar-les seguint els moments assenyalats al calendari cívic (dia de la pau, festa de l'arbre, dia de la dona, dia mundial de l'aigua, dia de les lletres valencianes, etc). En el 2017, fem Escola també amb la ràdio.